obro el ulls i, encara entre son i vigilia, allargo la ma per tocar-li el braç
ha anat bé? li pregunto amb aquella veu engolada de quan s’enceta la parla al matí abans del cafè
molt, diu, i t’he dut petxines!!
tanco els ulls,
sé que somriu, li endevino aquella guspira encara mig infantil ballant-li a les ninetes; la tendresa posa el cap al meu coixí
[foto]
en va fer disset fa molts pocs dies, però el seu règim d’activitat s’acosta més als vint que no a la immaduresa d’una adolescència efervecent; quan surt, com que el sabem responsable i raonable, només li demanem que ens tingui al corrent d’on és, saber que està bé; jo, a més, li demano que em desperti quan ja és a casa, no tant per saber-ne l’hora sinó perquè així, llavors, ja puc dormir “amplis me” que diu ma mare
i amb tot, aquest em costa…. potser és que som massa iguals però ens costa trobar l’equilibri entre els seus límits en construcció i el meu interés de lloca
va sortir ahir a les quatre de la tarda de casa per anar a la Trobada nacional de bastoners a Terrassa, i d’allà ha anat empalmant activitat fins acabar de matinada ran de mar.
aquesta nit, quasi no ens ha deixat dormir enviant Whatsapps a les petites per explicar-nos que estava bé, i que (il·lusió) se n’anava a la platja a veure sortir el sol….
quan m’he llevat al matí, hi havia petxines al costat de la cafetera
més tard, que he entrat de puntetes a la seva habitació, s’ha mig despertat i m’ha repetit fluixet:
he vist el sol sortir sobre la platja,
i t’he dut
petxines a l'alba

 

em desperta que el sol ja deu fer una hora que s’enfila,

  • ja sóc aquí, em diu fluixet

obro el ulls i, amb la son enganxada a les parpelles, allargo la ma per tocar-li el braç

  • ha anat bé? li pregunto amb aquella veu engolada de quan s’enceta la parla al matí abans del cafè
  • molt, diu, i t’he dut petxines!!

tanco els ulls,
sé que somriu, li endevino aquella guspira encara mig infantil ballant-li a les ninetes; la tendresa posa el cap al meu coixí

en va fer disset fa molts pocs dies, però el seu règim d’activitat s’acosta més als vint que no a la immaduresa d’una adolescència efervecent; quan surt, com que el sabem responsable i raonable, només li demanem que ens tingui al corrent d’on és, saber que està bé; jo, a més, li demano que em desperti quan ja és a casa, no tant per saber-ne l’hora sinó perquè així, llavors, ja puc dormir “amplis me” que diu ma mare

i amb tot, aquest em costa…. potser és que som massa iguals però ens costa trobar l’equilibri entre els seus límits en construcció i el meu interès de lloca

va sortir ahir a les quatre de la tarda de casa per anar a la Trobada nacional de bastoners a Terrassa, i d’allà ha anat empalmant activitat fins acabar de matinada ran de mar.

aquesta nit, quasi no ens ha deixat dormir enviant Whatsapps a les petites per explicar-nos que estava bé, i que (il·lusió) se n’anava a la platja a veure sortir el sol….

quan m’he llevat al matí, hi havia petxines al costat de la cafetera

més tard, que he entrat de puntetes a la seva habitació, s’ha mig despertat i m’ha repetit fluixet:

he vist el sol sortir sobre la platja,
i t’he dut petxines

moon_trans

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print