Res no s'oposa a la nit, llibre“Res no s’oposa a la nit” de la Delphine de Vigan és un llibre que fusiona, no sense patiment, una delicadesa infinita amb una violència extrema; quasi pornografia doncs.
L’argument es pot resumir en un paràgraf: un matí d’hivern, la Delphine va a casa de la seva mare, la Lucile, i la troba morta al llit, s’ha suïcidat. Com a manera de retre-li homenatge i per entendre aquesta mort sobtada, l’autora emprèn una recerca extensiva en tots els entorns de vida de la seva mare per a intentar abastar una visió polièdrica d’aquesta dona complexa, per a quadrar el trencaclosques del que podria semblar un sense-sentit. El que hi descobreix és…. bé, potser el final no és tant important com el viatge que hi porta…

Des de bon principi, l’autora ens fa còmplices de la seva pròpia intimitat, real (i per això més crua), una valentia trencadissa que s’eixampla i s’arruga com la manxa d’un acordió que esgaripa crits adolorits, una valentia que ha de sobreposar per arrenglerar, tremoloses, les paraules que dibuixen un passat dolorós (quina infància de desempar, marededeu!!), per gratar en la vida d’una dona, la seva mare, i intentar entendre els coms i els perquès sense fer judicis de valor tot i ser-ne part (molt) afectada.

L’autora diu, repeteix al llarg del llibre, que el que fa, el que vol fer és, només (només!!), “escriure la seva mare“. Em va costar entendre aquest “escriure” en un versus contra el “descriure”. Al final ho vaig entendre: pot descriure sa mare, tota, en un sol paràgraf (*), però escriure-la va més enllà, representa entrar-hi i bussejar-la, i entendre-la “com ella volia que l’entenguéssim: al peu de la lletra” (pàg.374), fins a admirar-ne el coratge…

El llibre doncs no és ben bé una novel·la, sinó també un viatge, íntimíssim, tan personal i de tanta nuesa que t’hi sents quasi una voyeur…. alhora, et fa viure les esgarrapades en primera persona, unes ungles de vidre ratllant-te la pell del cor i deixant-hi un filet líquid i vermell…

Un llibre, una història, un bocí de vida…. i de mort, “morir com havia volgut: viva


________________________

La foto que il·lustra la portada:

La Lucile hi apareix de perfil, porta un jersei de coll girat negre, té una cigarreta a la mà esquerra, sembla que està mirant algú o alguna cosa, però probablement no mira res, el seu somriure és d’una obacura dolçor.

La cita que descriu una mare/una dona:

(*) La Lucile es va convertir en aquella dona fràgil, de bellesa singular, estranya, silenciosa, sovint subversiva, que durant molt de temps va romandre al caire de l’abisme, sense aixecar-ne mai la mirada, aquella dona admirada, desitjada, que va suscitar passions, aquella dona ferida, massegada, humiliada, que ho va perdre tot en un dia i que va fer diverses estades en un hospital psiquiàtric, aquella dona inconsolable, culpable a perpetuïtat, reclosa en la seva solitud (pàg.148)”

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print