Concentrada en la paperassa que s’escampa sobre el seu escriptori, la Tresa no s’ha adonat que queia la tarda; tampoc no s’adona de la calor que ja apunta forta tot i que només és finals de juny, ni de la llum esbiaixada que deforma les finestres. Tira línies, guixa, consulta el calendari, rectifica, anota, ratlla…. quadrar les planificacions de tot un curs no és fàcil, i ara ho ha de fer sola.

És quasi fosc que acaba la feina. Aixeca el cap i la llum tímida de les primeres fogueres tremola als vidres de les seves ulleres pulcrissimes. L’enteniment li arriba de cop: Sant Joan, pensa, ja ha passat un any. Cinc segons que canvien una història.

Era l’any passat que la sortida de final de curs dels mestres, aquella que fan per a cohesionar l’equip, els va portar fins a Isil per a viure-hi la genuïna tradició de la festa de Sant Joan al Pirineu. Ho va proposar la Céline, que és filla de la part francesa d’aquelles muntanyes i coneix bé la cultura popular que les envolta: fogueres, curses pel bosc, balls i danses, criatures fantàstiques, propietats de les herbes, creences diverses.

Van xalar de valent. I ben entrada ja la nit, admirats per l’espectacle dels fallaires escampant guspires pel bosc, animats per les cançons al voltant del foc, esperonats pel vi bo amb que van acompanyar els talls d’una coca de crema boníssima, suats pels balls i per l’esforç de carregar tions de llenya per engrandir la flama, van arribar al clímax de la festa: saltar sobre la foguera per allunyar els mals esperits.

La Céline els havia explicat que segons la tradició d’aquelles muntanyes cal recollir un pomet, de farigola les noies i de romaní els nois, per escampar-lo sobre el foc just en el moment de saltar sobre les flames. Aquesta nit, les herbes tenen virtuts màgiques per a la bona sort i la bona fortuna, els deia, i cremar-les sota el salt engrandirà la protecció que proveeixen.
__
La Tresa sabia on trobar farigola, n’havia vist a la tarda quan va sortir a passejar com feia sempre que tenia cabòries. Decidida, va endinsar-se en la nit, va saltar dos marges avall i va flanquejar el tercer cap a l’esquerra

Has vist quina via làctia més espaterrant?  Va sorgir de la foscor i li va reconèixer a l’acte la parla, aquell accent afrancesat, aquella desimboltura riallera. També va reconèixer la frase, la mateixa d’aquella nit un any enrera a Vall de Núria. Dolorós, el cor se li va desbocar.

– Què hi fas aquí asseguda en la foscor?
– T’esperava, necessito parlar amb tu

La Céline arrossegava deliciosament les erres, va pensar la Tresa, però no volia ni imaginar-se què podia significar aquella declaració.

– Me’n vaig, Tresa
– Qu… que te’n vas? On?
– Muntem un projecte educatiu a l’altra banda d’aquestes muntanyes, les meves muntanyes, ja saps, la meva gent; volem seguir-hi els preceptes de l’escola nova; m’han ofert de liderar-ho.

Ah, era allò. Per un moment la Tresa s’havia imaginat que…. però no, això anava amb barret de directora de l’escola. Va recuperar el control sobre el seu estomac encongit.

– Entenc. Et trobarem a faltar però, l’escola et trobarà a faltar

En un rampell, la Céline la va abraçar. I la Tresa va tenir la sensació de caure, un vertigen infinit.  El seu cos encaixava perfecte en l’abraçada de la Céline, com un motlle fet a mida.

Va ser allà, aquells cinc segons de més que va durar aquella abraçada.

Talment una dona d’aigua, la Céline l’atreia irresistiblement, la seduïa fins als límits de la follia, fins a l’oblit de la seva pròpia personalitat, de la fidelitat i del compliment dels seus propis deures.

Amb el primer bes, la Tresa va esbocinar totes les resolucions. I embriagades de nit i farigola, van deixar-se endur pel desig, dolcíssim, fins a indrets on mai no havien estat.

Avui, un any després de tot allò, en la foscor del seu despatx, la Tresa rellegeix la postal que li ha enviat la Céline: una imatge de les llums d’Isil una nit de Sant Joan. En ella li diu que tot va endavant, que treballa molt, que ha viatjat al desert, …que té una filla. Li he posat Greta, escriu, com la Garbo que ens agradava tant. I signa amb un Je t’aime encore. Quietament, la Tresa plora.
llunadepapr.

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print