Han sortit a les tres de la matinada direcció al Port de Salau. Son un grup reduït, cinc homes, tres dones i un nen de dotze anys per a un sol passador, en Joan, que camina al davant de tot. Es fosc i no es veuen les pedres del camí però no encenen cap llum. Cada un posa el peu on l’ha posat el del davant. Caminen en silenci, quasi de puntetes. Fa fred, un fred de desembre que congela els bassals i emblanquina les muntanyes que tenen al davant.
Port de SallauUn gos borda al seu pas a la sortida del poble i la Tresa s’encongeix dins l’abric tement que el lladruc no delati la seva fugida. Si fos religiosa ara seria el moment de fer una pregària per aquest dia que comença. Se sent forta però, sap que el seu cos li respondrà. Conscientment, es situa la darrera de la fila per cobrir la rereguarda del grup.

Mica en mica, el camí es va fent costerut. A mida que guanyen alçada, els passos sobre la llera del Noguera Pallaresa també es van complicant. Aquí i allà hi ha pans de neu flonja que atrapen la passa enfonsant-la fins el cul. En algun revolt, l’aigua gelada d’una cascada els obliga a passar d’un en un. La marxa s’alenteix. La gana, el fred i la tensió encallen la musculatura. Els més febles comencen a mostrar signes de defalliment.

A l’entrada del Barranc del Port de Salau fan una petita parada per fer un mos: una mica de pa amb formatge i un petit grapat de sucre, és tot el que tenen. Tothom està cansat. La Colette demana si us plau un minut més quan en Joan, pendent del temps i les patrulles, els insta a reprendre la marxa. La Tresa fa estona que se la mira. Com aquell qui res li ha compartit el seu pa i les quatre nous que guardava per si un cas.

– De quan estàs?
– Què vols dir?
– Bé, la roba d’hivern ho dissimula, però a l’escola he vist moltes mares que es balancegen com tu al caminar….
– Set mesos…. i mig. Si us plau, no li diguis al passador
La Tresa sap que s’ha d’estar molt desesperat per arriscar-se així, posar en joc la pròpia vida i la de l’infant, potser també la del grup si van mal dades…
– Dóna’m, et portaré el farcell, anem allà mateix

Amb un somriure es carrega aquell embalum a l’esquena, el seu propi farcell a l’altre cantó. L’ajuda a aixecar-se amb suavitat i la fa caminar davant seu. Sap que encara queda molta muntanya i vol tenir-la a prop per quan calgui donar-li la ma.

________________________________
iaia_Quima
Teresa Sansa i Rovira, la Tresa
(personatge fictici)

llunadepapr

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print