M’està costant moltíssim… un camí dur…
camí
Ho sabia, que em costaria, i encara ara que ja fa 23 dies que resisteixo, no sóc del tot certa de poder-ho aconseguir.
Fa vint-i-pico d’anys, ara m’ha vingut al cap, l’astròleg m’ho va dir: “si mai agafes una addicció, et costarà moltíssim de deixar-la…” (és clar que també em va dir d’altres coses, no menys certes al llarg dels anys, i que també em van fer somriure llavors)
Tothom diu que “deixar de fumar son tres dies”…. doncs bé: no és cert… o no és del tot cert. Per sort, tot i no ser-ne conscient, jo ho sabia abans de començar: ella m’ho va dir, com de passada, però m’ho va dir.
Cronologia dels estats:
Dies 1 al 3: el monstre és immens; si no fos per l’absoluta motivació que hi aportes, seria gairebé insuportable
Dies 4-7: la pressió va afluixant progressivament, et sembla que ja ho tens….
Dies 8-11: el monstre ataca de nou; ara ja no és un monstre agressiu, sinó que desplega insistència continuada…. Aquí la motivació comença a estar esgotada de tants dies d’aguantar i flaqueges… va ser quan vaig considerar, seriosament, de tornar a encendre una cigarreta
Dies 12-19: ho superes, has guanyat, o t’ho sembla, finalment ja ho tens
Dies 20-21-22-23… Qui ho havia de dir? A estones, tornes a estar atacat, de nou…. Algun dia deixarà de demanar? (segurament, ja ho sé, però quan?)
I segueixo. Això m’està demanant un munt d’energia…
Ah, sí, he de pensar en els beneficis…. Mmmm….. sí: ara vaig a córrer!!
.
*****
.
Ell és un esportista, convençut, que hi disfruta
esportista
Vam marxar de vacances i es portava, anotat en un full, el seu programa d’entrenament per a no perdre la forma. Als vespres, quan tornàvem a la casa que teníem llogada en un llogarret perdut pels camps de la Bretanya, es canviava de roba i calçat i sortia a l’exterior a fer les seves sèries i els seus estiraments.
Invariablement, jo sortia amb ell i m’asseia al pedrís a mirar-lo en silenci (talment com me’l mirava de petit al bressol). La Kira també sortia, i entrenava amb ell les primeres curses pensant que era un joc, abandonant quan veia que el tema s’allargava massa o si passava algun altre animaló més distret.
Un dia dels que ell anomenava d’entrenament suau va i em diu:
- Vols venir a córrer amb mi?
- Jo? –li dic-, si no en sé, de córrer, i no podria aguantar-te ritme
- No, avui faig només 10 minuts i de trot molt suau; vine, va, fins el poble del costat que el camí és preciós
I jo que ja volia castigar els meus pulmons tapats, em migdespullo, em calço unes bambes qualsevol i hi vaig –orgullosa de que m’hi hagin convidat, tu diràs!!-
Vaig aguantar només 4 minuts seguits aquell dia, però també vaig començar a tenir les sensacions, a sincronitzar el ritme de respirar amb les gambades, a moure les cames per a la resistència. Quan vaig tornar, els pulmons em petaven i el pit em va fer mal fins molta estona després d’haver recuperat pulsacions. Però em sentia feliç…
Ara, dia sí, dia no, em calço les bambes d’esport (aquestes sí) i surto a trotar fins La Torra. Cada dia intento arribar una mica més lluny, cada dia aprenc coses del meu cos que no sabia, cada dia intento tornar a casa amb el pit a petar… sentint que encara no m’entra prou aire, tossint per a escanyar-hi el quitrà acumulat.
I no penso més enllà: només fins cada avui al vespre…..
Venen cada dia…
Racó del far
