Lluna de Paper

Sense paraules,
només bellesa muda, emoció i silenci…

• El món de les emocions és apassionant, ho és…. però també delicat…. Ara fa temps que no hi baixo, que no hi poso temps, que m’és incòmode  (i sí, ja sé que no deu estar bé, però em sembla que és una estratègia de supervivència….)

gebre

I és que… en un punt, la línia de l’edat va grumollar un cúmul de dols impossibles, un node de nodes dolorós, trencador…. que necessita temps…

Jo, també (i no sé si el tinc)

No mirar endins, no pensar, no sentir, no escoltar…. anestesiar-se….

Si jo fos bruixa,
li llançaria una sola maledicció: ” que mai no tornis a treballar on puguis fer mal a ningú”, i diria que és un conjur ben generós….

Trepa

.

Faig un pas enrera i observo,
cada detall,
de com l’aranya teixeix els seus entramats, metòdicament calculats fins al minut, per a despullar la dignitat i l’honorabilitat dels que l’envolten

Va començar de víctima, només a cops de colze petits….
en aquests moments, descarat, enverina les responsabilitats i arrepenja el peu al coll dels més febles per a pujar a costa d’ensorrar-los una mica més

.

És flipant, descarat, pervers, i inhumà,
i avui, els seus ulls llefiscosos em fiten a mi des de l’altre cantó de la sala….

… però avui, una lluna transparent cosida a un cel blavíssim m’ha regalat el conjur de novembre

Diuen, jo diria que ho he llegit en algun lloc,
que els ocells, després dels mamífers, son els animalons amb més sentiments…..

En Pim ho era….

Pim

em cridava només posava el peu a casa, i quan m’acostava, em feia petonets sobre el nas mentre jo els hi feia a la panxa.  Sovint, cantava la nostra cançó (compartiem unes notes de xiulet molt característiques), i darrerament, ja xerrotejava fins i tot el “coseta guapa” que jo li repetia.
.

En Pim i en Pam

Quan sortia de la gàbia, s’instal·lava al meu cap o se’m penjava de les ulleres en una posició impossible, només demanant atenció.

Em feia riure, em feia pessigolles, compartiem tendresa….

Dijous nit però, va començar a estarrufar-se, com una boleta de plomes sobre la seva talaia, semblava que li costava moure’s.  Divendres matí continuava igual….

Al migdia, quan vaig arribar de la feina, era a baix de tot de la gàbia, estarrufat, el cap repenjat en una cantonada… no es movia.  Li vaig xiular baixet la nostra cançó i va fer un petit gest de girar el cap…. el darrer gest.

Uns minuts més tard se n’havia anat, suau, sense fer soroll…. vull pensar que al núvol dels ocellets feliços…. mentre jo plorava sense poder-me contenir.

Li vaig reservar el millor lloc del jardí, i vaig collir una orquídea per a ell….

Però l’enyoro moltíssim….
… potser sí que sóc una bleda, però m’és igual: aquest és el seu homenatge

Eixutes les paraules,
-si t’acostes massa, una dona com un esbarzer-,
passejo la solitud embafada de silenci

Tintats de cruixent de lluna

I a força d’escanyar mots, els oblido…..

Sortint de molts mesos d’immersió en voràgines superposades,
a redós d’un estiu xafogós i estantís que alenteix el pensament i la vida,
pintada en lletres blanques sobre les bromes d’una nit de mitja lluna taronja…

… els somnis, tenen dimensió?

Grans somnis, somnis petits, de mida mitjana, mediocres…. tots deuen ser prou potents per a fer “de motor”, per arrossegar-nos endavant empaitant alguna cosa que ens han dit, que hem batejat com a “felicitat” (i a la que hi donem sentits diferents, inconcrets i bigarrats).

Però…. què passa si un dia aconseguim els somnis?

Kira a Les Fonts (Pallars)

Som capaços d’aturar-nos, d’asseure’ns i viure’ls intensament? D’assaborir-los, de deixar de bellugar-nos, de mimar-los, de sentir-los….de somriure i restar tanquils?

O per contra, la inactivitat ens consumeix? Ens falta motor…
I llavors ens mareja la idea de que els nostres somnis eren, de fet, petits i insignificants, que no hem sabut construir somnis més potents….

Els somnis es construeixen al llarg del camí?  O son uns, i s’acaben?