Pujant al Balandrau….
…. vam veure marmotes
Marmotes al Balandrau
o potser, elles ens van veure a nosaltres!!
Marmotes al Balandrau
Els seus crits s’escampen i reboten entre les muntanyes, avisant que hi ha nouvinguts que trepitgen el seu territori.
I el més curiós entre els animalons de muntanya: vigilen més intensament la Kira que no a nosaltres.
Em sembla que no és que es pensin que som “animals civilitzats“, sinó que saben que no estem prou adaptats al medi com per a no poder esquivar-nos.
Quan necessito espai, o llum, o cel, o nit…. hi vaig
passejo els seus corriols, m’embadoco en cada flor i m’encanto en els seus racons de guaita,
llavors, espero que el darrer cremallera s’emporti l’últim visitant, i m’assec a llegir, o a mirar, o a respirar….
fins que la darrera llum s’escola, quan la humitat xopa l’herba i el cel es vesteix fosc, puntejat de mil llumets tremolosos que s’apinyen en una vía lactea impressionant i profunda, ran de muntanyes
és el meu paradís,
si algún dia em perdo, busca’m allí
De puntetes…..
un ventijol d’horabaixa novell, distret,
arrenca i arrossega cada un dels cristalls que erosionaven
i torna la tendresa, tota,
aquella que sempre et deia que et guardava,
ofegant-me cada gest, cada pensament….
tant de bo sabés com explicar-t’ho!!
Des de Punta Cala Nans, a Cadaqués,
la marinada, que horabaixa m’esbullava els cabells i les idees, m’ho va xiuxiuejar a l’orella: la lluna té camins….
Només calia mirar: una amplada de pols de llum que sura estantissa sobre l’aigua, o sobre el paisatge, per a dibuixar l’itinerari cap al cor de la lluna.
I… per un instant, perdudes totes les pors i oblidat tot el que sé i m’imagino, vaig tenir la certesa de que podria caminar-hi….
Ahir vaig ser al mar….
Tant que m’agrada, el mar, i em sembla que feia gairebé un any que només el veia de lluny, entrellucant-lo en la distància, endevinant-hi a penes el seu blau de matisos canviants a la llum.
Suposo que el mar té significat, i anar-hi també: ho fèiem amb tu, recordes? el teu mar, el meu mar…
Ahir vaig ser al meu mar,
que em va rebre amb el seu gris més pesant, enterrat sota unes nuvolades fosques que descarregaven grosses gotes de pluja opaca sobre la superfície de l’aigua.
I amb tot, m’hi vaig quedar,
arraulida prop de l’aigua fins que el cel va anar obrint-se, molt poc a poc, filtrant ara un raig de sol, tornant a la fosca, fent l’ullet sobre l’escuma, fins a netejar la tarda i plantar un capvespre blau de vidre transparent.
Vaig mullar-hi tímidament els peus, per endur-me’n una mica de sorra i sal, i vaig embadalir-me molta estona amb les gavines que voleiaven sobre els pesquers que tornaven a port.
I m’hi vaig quedar fins que va sortir la lluna, una mitja lluna blanca, brillant i perfecte, teixida entre els taronges de la posta.
Però tu no hi eres….
Sols a casa….
hi hem estat toooota la setmana, els nens (nois) i jo, fent vida d’adolescents!!
No és que no hàgim atès les nostres obligacions: tenir cura de la casa, fer-se l’habitació cada dia, atendre la Kira, anar al super i cuinar-se àpats com cal… és alguna mena de cosa més subtil, que té a veure amb el tempo, el posat, l’escala de protocols…
Convidar gent a casa, de dia i de nit, anar en pijama tothora, connectar els ordinadors i esplaiar-s’hi hores refent els diferents blogs que mantenim entre tots, o cercant info de jocs, o mirant pelis de manga japonès fins a altes hores de la matinada, posar un DVD i fer mitja part a les tantes per assaborir un cafè i menjar-nos la xocolata, trobar-nos al sofà i sortejar-nos una sortida d’avituallament, contestar el telèfon i declinar qualsevol invitació (restaurants inclosos), pentinar la Kira fent-ne una festa, llegir diaris endarrerits, no mirar les notícies, menjar només quan tenim gana independentment de l’hora i de com li direm a l’àpat, cridar-se per les escales explicant-se històries i enviant-se consignes, sortir sense hora de tornada, fer sobretaules llargues dient animalades i rient a cor que vols, dormir al menjador, dutxar-se tres cops al dia o cap, veure’ns o ser independents cada ú al seu ritme, llegir, escriure, posar música i cantar a volums del tot insuportables, el món a les mans….
Avui se’ns acaba, d’aquí unes hores haurem de tornar a tocar de peus a terra, i a recuperar les normes establertes d’aquest univers de protocols que son les convencions socials.
Però han estat unes bones vacances de societat, innòcues i ben gaudides,
i ens hem promès que intentarem conservar-ne l’essència…
A vegades, només unes quantes imatges…..
Si puc mirar-te
per emportar-te amb mi,
Lluna de paper
Puc descobrir els teus secrets
i savieses amagades.
*****
Tenim la mateixa lluna
vivim sota el mateix cel
Pengem missatges als núvols.
*****
Juguen els núvols dels records
i s'esfilagarsen les enyorances.
S'enfilen els verds tendres del present.
Entre branques i núvols, escletxes de claror.
Racó del far
