Posts Tagged ‘lluna i llibres’

L’arbre vermell

dimarts, 11 de maig de 2010

El video és preciós, el llibre és deliciós, el conte és una meravella…

i una vegada va tenir significat….
… però es veu que l’auró, és de fulla caduca

moon_trans

Havanera

divendres, 2 de octubre de 2009

Bona tarda,

Amb aquestes ratlles t’he de disculpar la meva absència d’avui a la cita del Club de Lectura….. si no apareixo: se m’ha emblicat la tarda, i hores d’ara tinc una perspectiva una mica…. magre, aiiiiissss

Per si no puc venir, doncs, et faig arribar quatre paraules del meu pas pel llibre.

Havanera

Havanera

He llegit “Havanera”, i és una novel·la que m’ha agradat; potser molt més en la forma però, en les coses petites, que no en la història principal que fa de fil conductor.

Des del principi, em va xocar el deix valencià en el redactat, i em va captivar la manera (i la quantitat!) d’enumerar metàfores bellíssimes per a descriure qualque ambient o sentiment.

Diuen (he llegit també les crítiques que ens enviaves), que és una novel·la de realisme màgic. I sí… però em sembla que jo estava en un moment en que en necessitava més, de màgia.  L’he llegit a poc a poc però sense delit: el fil de la història no m’ha embolicat prou com per sentir el neguit de reprendre la lectura tothora, i la màgia de la sabana era una que es repetia amb, potser, poques variants.

-Parèntesi-
(No em facis molt cas però d’aquesta sensació: també vaig anar a veure la peli de la Isabel Coixet, “El Mapa de los Sonidos de Tokio” i no em va arribar, no em van quadrar els personatges amb el paper que tenien, ni el fil de la història, que em va sembla massa previsible.  En canvi, seguidament, vaig llegir-ne el llibre de les notes (el guió) de la directora-autora i em va encantar: un grapat de frases curtes per a descriure els ambients, traspuant tot allò que em va faltar en el film. Potser al cinema, jo no tenia el dia prou…. sensible? receptiu? endevinador?  ;o))
-S’acaba el parèntesi-

M’han agradat però els personatges, trobo que el llibre aconsegueix donar-li a cada un una personalitat forta i pròpia, fins i tot amb evolució.  I la presència de la dona, del món femení, còmplice i potent, senyorejant l’acció.  Si me n’hagués de quedar una, of course, em quedaria amb Maria Hija…. o fins i tot amb Guadalupe, mira; o la dona de Siete Santos Fundadores (Iron?), o l’Aurora dels primers temps

I també m’ha agradat molt la història novel·lada d’un moment de canvis importants a Cuba; ho explica de forma senzilla, totalment imbricada i coherent al moviment dels personatges i el seu moment personal.

En global m’ha quedat la sensació que és un llibre càlid, potent, a estones una mica salvatge (genials, les referències a la sabana i el galop dels batecs de les feres), un llibre d’ambient tropical, un bon llibre.

I tot plegat…. estrictament personal, és clar!!

Estaré atenta a la propera recomanació (i tinc pendent “L’Extranya desaparició d’Esme Lenox” que ens vas recomanar un dia al blog i em va fer cuquet)

Bona vesprada al Club,
per a tots,
un somrís,

moon_trans

El poder de les paraules….

dijous, 23 de abril de 2009

http://www.postals.cat/

Col·laboració amb el 100è Joc Literari

dimecres, 18 de març de 2009


El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:

Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrera la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l’alè. Havia de plantar-li cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S’afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L’ofec. L’ofec li rebentava els pulmons.

Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:

I encara una altra:
És la primera novel·la, publicada tot just aquest febrer, d’una dona que ha fet causa social donant classes en tallers i aules de literatura, ensenyant, com a ella li varen ensenyar abans, algunes tècniques per tal de perfeccionar l´ús de l´escriptura.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

Animeu-vos-hi!!

SOLUCIONARI:

Siiissisisisissi, segur que alguns de vosaltres ho heu endevinat: el llibre en qüestió és el de Olor de Colònia, de la Sílvia Alcantara.

Si en voleu saber més, L’Espolsada llibres en fa una bona ressenya: aquí!!

El millor lloc del món és aquí mateix

dissabte, 17 de gener de 2009
  • Tria un llibre, va, serà el teu regal de Reis…

Em deixes sola i jo rondo llibreria…
miro les taules, també els prestatges, acarono els lloms i les portades d’alguns llibres que conec -vells coneguts que sento part de mi-; n’agafo algún, a vegades per inèrcia, sento el seu pes i el seu aroma, en fullejo algunes pàgines i en llegeixo la contraportada…..

Aixeco el cap i et busco entre les lleixes; ets a l’altra banda de la llibreria, vigilant el teu fill que investiga les joguines. Somric. Penso… com és possible que, fins i tot coneixent-nos tant les nueses, no siguem capaces de triar-nos un llibre una per l’altra i encertar-lo….? Segurament, perquè som d’històries diferents, o anem a tempos distints, o…. ens amaguem alguna cosa…

Llavors, abaixo la vista i el veig: un llibre petit amb aroma de cafè a la portada: El mejor lugar del mundo es aquí mismo. M’agrada…. miro els autors, catalans…. i si hi fos en català….? Faig tres passes i canvio de taula; sí, hi és també en català…. l’és? sembla un altre….

L’he agafat, tot i que no m’agrada ni la portada en català ni la sinopsi de la contraportada….

Una novel·la que despertarà en els lectors emocions inoblidables i els obrirà els ulls a la màgia de la vida. Un petit curs de felicitat quotidiana de la mà de dos autors amb una imaginació única“.

…. l’he agafat per una sola paraula: “màgia”

I l’he llegit a glopets petits, cada matí entre tres parades de metro, a poc a poc, doblegant els escaires dels fulls ara i adès perquè m’agradarà recollir-ne alguns paràgrafs, algunes imatges…

A mi m’ha captivat….. i, n’estic segura, a tu també t’agradarà

Per a saber-ne més, d’aquesta novel·la, visiteu-ne la web (és preciosa): http://www.elmejorlugardelmundo.com/

L’elegància de l’eriçó

diumenge, 24 de agost de 2008

“… perseguir d’ara endavant els sempre dins els mai, la bellesa en aquest món”

Més o menys, aquesta és la darrera frase d’un llibre que m’ha impactat de debò, i que us recomano de totes-totes: L’elegància de l’eriçó, de la Muriel Barbery.

L’elegància de l’eriçó no és un llibre de lectura fàcil: la gramàtica i la sintaxi en nivells de correcció i de coneixement elevats, podrien abocar-te a la sensació que estàs llegint un assaig…. I de fet ho és, una mena d’assaig que et porta a reflexionar sobre filosofia, sobre gramàtica i sobre psicologia, però ho fa a través d’una història a dues veus molt humana, esquitxant de comèdia les quotidianitats, sense caure en la pedanteria.

La Renée Michel és la portera d’un edifici situat en un dels barris més elegants de París. Els seus veins, burgesos neoconservadors ancorats en un fort esperit classista, no sospiten que aquella portera grassa, lletja, suposadament inculta i propietària d’un gat gras i melindrós, pugui amagar un esperit inquiet i una intel·ligència aguda causa i fruit d’un autoaprenentatge que la porta a devorar la literatura russa (Tolstoi en primera instància), les pel·lícules de Iasuhiro Ozu, la filosofia antiga i vanguardista, els pintors holandesos i altres expressions de l’Art que cap dels seus aristòcrats inquilins ha tastat mai.

En el mateix edifici, la Paloma Jesse, una adolescent superdotada filla d’un alt càrrec socialista, té decidit suïcidar-se en breu davant la futilitat de la vida que porten els adults: com peixets vermells en una peixera petita.

L’arribada d’un nou inquilí a l’edifici, en Kakuro Ozu, japonès, seixantè, culte, amable, reposat, fa que les dues veus de la història entrin en contacte: dues visions del món (tres amb en Kakuro) que es fonen en una sola cuirassa….

“La Sra. Michel té l’elegància de l’eriçó: per fora està cuirassada de punxes, una veritable fortalesa, però tinc la intuïció que per dins és simplement tan refinada com els eriçons, que són uns animalons falsament indolents, feroçment solitaris i terriblement elegants”

Tots tenim una cuirassa,
potser aquest, doncs, sigui una mica el nostre llibre…!!?

El consol

dilluns, 11 de agost de 2008

Vaig esperar que sortís en català perquè era un Anna Gavaldà, i jo, l’Anna Gavaldà l’he gaudida sempre en català… de la ma d’en Xavier Garcia Muniesa que, a vegades l’encerta i d’altres no tant, però que sap conservar-hi tota la tendresa…

I vaig arribar a la meitat del llibre només perquè era un Anna Gavaldà; em sóc fidel i m’obligava a seguir llegint, pàgina rera pàgina, aquella prosa sanglotada de frases incompletes i inconnexes, de retalls d’història sense fil, aquell desgavell de narrativa que, i només en acabar el llibre me n’he adonat, reflexa el mateix caos de sentiment que viu el protagonista a l’inici del relat…

… un caos que, d’alguna manera, se m’assemblaria:
una vegada vaig estimar algú amb bogeria, i la resta de la meva vida me l’he passat treballant per oblidar-la, i he treballat tant i tant bé que m’he perdut en el camí”

Llavors, en algún punt de la nit, la prosa toca fons i remunta en la veu d’una dona sparki (Brillant?, Divertida?, Radiant? Dinamita? Xampany, potser….) que barreja l’anglès i el francès -el català, en el meu cas- per recollir les engrunes de la seva vida dins la nit tèbia d’una granja bulliciosa i destartalada.

I amb la prosa que s’enfila, torna el pols de l’Anna Gavaldà, deliciós….
i amb la Kate, el Charles pacifica les llums i les ombres i remunta també…

La ressenya en diu:
“Tendra i plena d’humor, El consol és, en essència, una història d’amor. Un tractat de l’arquitectura interior i de les emocions sobre les quals es pot construir i donar sentit a la vida”

I jo en marco algunes frases amb plecs petits a la vora de les pàgines, algunes reflexions que faria meves i d’altres que em bufetegen….

…. algun dia, ho hauria d’escriure