Lluna de Paper

Dilluns farà quinze anys

Ja molt abans d’escampar-nos pel món en els nostres viatges ho vam estar discutint: una festa de pijames, de 7 pijames adolescents?? a casa?? ni hablar!! tenim una casa petita, Nat…. (sóc molt gelosa del meu espai a les puntes del dia, jo).  Son pare però s’ho agafava més amb calma….

I en aquells dos dies, mentre jo feia Marroc i ells la maleta per Finlàndia, van fer aquell acord que fan el homes, que no es diuen que no i això ja funciona com si fos un sí, o com un “ens hi trobem i anem fent” que ve a ser el mateix.

Avui, a punta de dia però, ell, el seu pare, ha marxat d’excursió a la seva travessa mensual pels GRs de la costa catalana.  “Traïdor” –he pensat… amb carinyu-, jo m’havia previst un cap de setmana de descans… després de molts mesos!!

Avui, de bon matí, al mejador de casa hi he deixat sis adolescents adormits, i una setena que he despertat d’hora i amb qui he fet el primer cafè, perquè tenia un compromís anterior i els va voler combinar tots.

roselles

.
Llavors, la Kira i jo hem sortit, la primera llum llepant el camp d’ordi que va madurant lentament, les roselles ofegades amb el primer sol, les piuladisses dels ocells esbalotant la fresca del matí, l’herba del camí encara perlada per la rosada.

I ens hem arribat al forn i hem comprat coques i xocolata per desfer, l’hem feta petar amb la fornera i els vianants matiners i hem tornat a casa a esmorzar sota la prunera vermella.

.

Ara, la cuina fa una olor penetrant de xocolata i el silenci comença a trencar-se amb alguna excursió furtiva dels adolescents que es van despertant.

D’aquí una estona, la casa tornarà a ser un batibull de crits i de riures, i uns adolescents amb cares d’haver dormit poc (els he sentit tontejar fins ben entrada la matinada) aniran endrapant l’esmorzar i envaint de nou tots els racons.

Ara, en aquests que suposo els darrers moments de calma, em ve al cap el viatge d’ahir quan els portàvem i tornàvem del cinema, la ràdio del cotxe desempolsinant com mai els altaveus, la finestra oberta cridant com uns animalots, ballant a ritme de xumba-xumba en l’espai petit i a moviments convinguts: “tirar cartes!!”, “parabrises!!”, “picar de mans!!”, “doble parabrises!!”, …  I jo impertèrrita conduïnt… fins que vaig cedir a alguns moviments dels seus, provocant el deliri de l’audiència

I em fa somriure, em fan somriure……

Fet i fet, potser ells tenien raó: no n’hi havia per tant….(?)

Em truca a qualsevol hora del dia…
(bé, qualsevol… acostuma a coincidir amb les hores de lleure de l’insti: a l’esbarjo, abans de dinar, després de dinar, a primera hora de la tarda, en plegar…)

• Mama, tens un moment?

I és clar que el tinc, i sino, l’invento.
(el “mama, tens un moment?” és la formula inequívoca que alguna cosa no rutlla, el signe o l’estigma d’algun neguit adolescent poderós; l’altre formula de trucada, més planera, és: “mama, vaig-faig-compro-entro-surto-canvio-prenc-dono-… d’acord?. Clic”)

Els meus fills son refotudament responsables, i refotudament raonables –pobrets- (una mica com sa mare, tot s’ha de dir).  Però també han descobert molt aviat que el món de les emocions corre paral·lel, desconnectat i molt més poderós al món de la raó.

l'oracle

Quan aquesta constatació els desborda, invariablement, s’adrecen a l’oracle de la cuina:

• Mama, tinc un problema.  Què faig? Quin camí prenc? (entenguis amb la coletilla del “per no equivocar-me”)

Com a mare, em trenca el cor veure’ls patir.  Com a mare però, també, sé que no els ho puc evitar, que no ho he de fer, que tenen el dret i el deure d’equivocar-se i és bo que ho facin. Sé que, només, puc ser al seu costat.

Els escolto, a vegades nimietats, d’altres no tant (a vegades sinceritats tan d’escàndol que els he de recordar, mig en broma, que sóc sa mare).

Els escolto i els entenc….
els entenc com si jo mateixa fos encara l’adolescent melangiosa que va gastar-se els meus setze-divuit composant poemes i tocant la guitarra, els entenc com si mai no hagués deixat de sentir com una adolescent.  Sóc capaç d’entendre’ls quan ni ells mateixos no s’entenen…

I en un traç de ploma, un gragot a l’aire, com un mag o un il·lusionista, puc disseccionar en un plas l’essència del seu embolic. I destapar, en la gesta, fins i tot allò que ells mateixos no saben que saben….. (… de destapar en la gesta també, que jo ja no sóc una adolescent, que l’experiència m’ha donat bagatge i eines…. per bé i per mal)

Tinc el mapa, però no els ho dic.
Em limito a escoltar, a fer alguna pregunta intencionada, a donar alguns elements de reflexió, a deixar que engrunin el discurs i que posin en joc els seus propis recursos. Que ho encertin o no, no deu tenir cap importància…

I les hores se’ns hi escolen i se’ns fa de nit.  Molt de nit.  I més de nit…
Tenim tot el temps

I llavors, al matí, és clar, no hi ha qui es llevi

Caminen juntes….

Generacions

son les meves,
i m’omplen d’orgull