Anàvem a fer una feina difícil…
nomàde
anàvem a fer una feina que els nostres predecessors van enquistar a força de prepotència i d’incompetència, de supèrbia… i ens vam assabentar només dos dies abans de marxar, que ens esperarien en i amb la mateixa mesura…
Els dies, les hores prèvies, vam patir moltíssim, vam passar por i tensió, vam sentir-nos desconcertades (-des, som dones les dues) i una mica estafades, tot s’ha de dir: ens enviàven als lleons.
I amb tot, malgrat la basarda immensa que m’encallava, el dia fixat érem allà, i jo vaig encetar la formació desplegant complicitat, des de la humilitat, des de l’expertesa per a compartir i la feina ben preparada.
Als primers cinc minuts, una audiència tallant, ja els explicava la primera anècdota per a reconèixer i acceptar que estava parlant un francès sincopat; els primers somriures… a la primera “pause café” havíem trencat el gel
Llavors, mica en mica, l’ambient es va deixondir, la companyonia es va afermar, la col·laboració va aterrar al grup envaint-ho tot: vam començar a treballar plegats.
Al segon dia, el vam acabar amb cantada de música marroquina i… ehem, d’aquí, la nostra (vaig estar molt cantarina, jo). El tercer, l’encetàvem amb cançons de “Manel” (”El Mar”, sobretot, els va captivar).
Vam treballat molt, i molt bé. I acabàvem els tres dies de formació amb bromes i aplaudiments i una foto de grup d’un conjunt d’amics fent animalades.
Marroc ens va acollir, ens va absorbir, ens ha robat un bocí de cor.
Les dones marroquines que teníem al curs eren potentíssimes (amb vel i sense), fruit de l’esforç més gran que ha de fer la dona per a situar-se en un país on no se les considera prou. I d’elles n’hem après un munt…
tatoo hena
Als vespres, passejàvem la ciutat com si fos la nostra, disteses, rialleres, obertes a qualsevol intercanvi, a qualsevol conversa, a qualsevol rialla compartida. Érem guiris sense ser-ho, érem blanques felices i properes. La segona tarda, ens vam tatuar amb hena a la Medina, i vam menjar pastissets a la casbah rodejades d’homes desdentegats i dones rialleres que ens deien “a-miga” i ens feien petons.
Ha estat una experiència brutal, que no sé ni si puc expressar aquí en paraules…. només tinc la sensació que aquest viatge m’ha retornat a mi, a aquell “jo” que un dia havia estat i devia perdre…
I la mitja lluna, preciosa, sobre aquell cel xafogós
Racó del far
