Lluna de Paper

Que què passa quan ajuntes una mare friky amb les possibilitats de la tecnologia??

Doncs això:

Juassssssss,

Què fa més por, la vellesa o la mort?
Jo em sembla que hi contestaria: la malaltia…

No m’atabala fer-me gran… intento compensar les possibles xacres (consti que encara no en tinc…gaires, eh?) amb bon humor (i una mica de cuidar-se i d’exercici, que també ajuda).

Amb les amigues, sempre ens saludem responent “estupenda!!” a la pregunta retòrica del “com va, com estàs?”, i fent broma ens intercanviem el: “amb divuit i l’experiència d’ara, quin mal que faríem!!” ;o)

Ara diuen que, retocant el codi genètic, poden allargar la vida 10 vegades més (uns investigadors de la University of Southern California en los EEUU, vegeu-ho a: Descubren la posible manera de extender la vida a 800 años).

L’altre dia en parlàvem amb els nanos a l’hora de sopar. En Nat deia que seria genial, i la veritat és que a mi no m’entusiasmava gaire…..

• Això no vol dir que siguis una vella de 80 anys durant 700 anys, eh? Representa que l’envelliment es va produint progressivament….

Psi, però no em convencia….

• Ara que, potser també vivim d’altres vides i quan ens morin ens reencarnem…?
• Au va, això és una camama
• Eeeep, que l’energia no es crea ni es destrueix, només és transforma
• I els cuquets?
• Prou, que estem sopant!!!
• …
  
• T’imagines –somnieja llavors el petit- que en una altra vida jo hagués estat l’inventor del foc?
• Impossible!! –respon el gran, tan automàticament que ens sorprèn a tots-
• I per què no? -un toc de xul·leria-
• Doncs perquè, amb l’egoista que ets tu, si haguessis descobert el foc no l’hauries compartit, i la humanitat ja s’hauria extingit –sentencia l’altre-
• …..

Un moment de silenci i… els quatre esclatem a riure a l’hora

• El que passa –diu el petit- és que jo el vaig descobrir mil anys abans, i el que el va descobrir després, pardalet, es va pensar que era el primer…

En tot cas, ell mai no és l’ultim ;o)

I el sopar s’acaba entre bromes, riures i animalades.

Mmmm…. no sé si viurem més anys, em conformo amb aprofitar cada minut dels que tinc, i que la vellesa sigui una mica de saviesa.

Ells en diuen “festa d’aniversari”………

Quan “toca” a casa però (aquestes coses, amb aquesta família, toquen, no les tries); quan toca a casa doncs, jo en dic “jornada de portes obertes” o, senzillament, “familiada”

I és que la família del Cesc és llarga: quan s’ajunten depassen la vintena, en un espectre d’edat que va des del cinc mesos fins als 92 anys en una línia sense gairebé discontinuïtats. Son reunions bullicioses, de cridòria i converses disperses, de riallades i de festa, de moviment…. sobretot de moviment, ai

Et prenen la casa quasi a l’assalt, entren i surten i s’escampen per tots els racons en una marea imparable. La cuina acull els fumadors (ehem, les fumadores, amb la campana extractora a tot drap i la porta al pati oberta de bat a bat); també els adolescents. El menjador aplega les iaies i els més menuts. Al rebedor s’encallen les converses més privades i als pisos superiors s’hi enfilen els que necessiten de tecnologia i internet.

T’omplen els espais i t’arrabassen la intimitat sense cap mena de mirament (bé, o amb el mirament nul que dona la suposada confiança, com volgueu). I jo, que cada cop sóc més esquerpa, més gelosa del meu espai, acabo fugint invariablement, un moment o altre, al carrer a entomar fred i lluna; un moment, una estona, agafar l’alenada d’aire necessària per a aconseguir mantenir la calma.

Venen per berenar, a quarts de sis de la tarda, i poden quedar-se fins passada la mitjanit. En diumenge però, l’hora de recollida s’avança i, amb sort, a quarts de deu pots estar lliure… per fregar, és clar

S’ho mengen tot, és igual el què i quant preparis: entrepans, pastissos, galetes, sucs, cava, cafè…. tot va desapareixen a velocitats vertiginoses talment el pas d’una petita marabunta….

I ens “toca” dos cops l’any, un per cada aniversari dels meus fills, al maig i al novembre…. (el maig té l’avantatge que pots instal·lar-los al pati… una gran avantatge no us penseu)

Bé, ahir tocava…

Invariablement, acabem aquestes tardes exhausts. Llavors, la casa per fi en silenci, ens assentem un moment al sofà per a contemplar amb parsimònia la desfeta: cercles de gots enganxosos al moble i les prestatgeries, bocins de pastís a les tauletes, engrunes de galetes trepitjades sobre la catifa, coixins escampats sota una taula plena de gots mig buits, ampolles apilades, fum, baf,…

• … ha estat bé, aquest any….. oi?
• psí……
• …
• som-hi doncs, a qui li toca l’aspirador?
• …

Mmmm… se m’acut ara que, potser, potser, en la remotíssima hipòtesis que algun dia pogués triar i decidís acabar-ho, potser llavors… els enyoraria….?

Nooooooooooooooooooooo

Si, si, tennis,
i amb classes particulars i tot!!
ahir era el primer dia….

Ens vam presentar a la classe mig equipats: el pantaló curt blau marí d’estar per casa, un polo de l’any de la maricastanya grog i unes sabatilles heretades del 38,5 (considerant que el meu peu és un 37 doncs….).

I ala, ens assignen un profe de 19 anyets tot xixarel·lo (molt divertit, i amb una santa pacièeeeencia, tot cal dir-ho) i a la pista!!

Després de les nomenclatures especifiques del tema: raqueta, pista, linia de fons, mitja pista, xarxa (eeep, important!), comença la primera lliço: el cop de dreta

• Agafes la raqueta com si fos un martell, l’index per damunt, i empales la bola de 6 a 9 (com si fos un rellotge esfèric) i reculls sobre l’espatlla esquerra…

Fàcil. Estupendu, som-hi!!
Ooops, primera bola, i segona, i tercera, i…. totes penjades al cel, fora pista, a les herbes del bosquet del voltant…

Et concentres en la técnica, o en la pilota, o en el moviment de la cintura, o en els peus, o en l’espai…. però tot alhora és imposible, i acabes fent una mena de moviments de rap que acaben invariablement amb un plec imposible de braços, la raqueta sota l’aixella i la pilota a l’infinit (el que vol dir, si més no, que la toques, eh?)

I pensar que quan anàvem a jugar a tennis sols erem resultons…

Res, res, a insistir, que es veu que és normal i el proper dia ho farem millor. Per si un cas, ens mirarem amb detall com ho fan els grans…

Sembla ben fácil, oi?