Marea baixa

demà me’n vaig,
quan torni, hauràs de deixar que me’n vagi

Saps què?

Darrerament (o hauria de dir “en els darrers temps”, que no és de dos dies) totes les meves amigues em renyen perquè no les truco…. Fa uns dies ho posava a l’estat del facebook, mig en broma, i algú em contestava que podia estar contenta, les seves la ignoraven i potser ja s’havien oblidat que existia i tot.  Més enllà de la broma, em va fer pensar: jo encara tinc amics…. sí que en tinc, encara….

Em sé la teoria: als amics se’ls ha de cuidar.  I ho faig, ho feia, normalment, una dona positiva sempre amb un somrís. Fins que el somrís s’apaga (ho fa, quan emocionalment et trenques, l’harmonia perduda i aquestes coses). I quan estic malament, em tanco (en dic la meva bombolla) em fortifico i m’aïllo.

Ahir parlava amb la Isabel (també després de molt temps) i em va semblar que em deia que no és normal tancar-se, que estar malament no és excusa per no parlar amb les amistats (a mi em costa, ensenyar les misèries, mira), i que estaria bé que deixés de mirar-me el melic i mirés el dels altres (interessant… i això ho va dir finament, ja saps com és, ella)…..  osti, vaig pensar, ser lluna, ser a la cuina del món; abans ho feia, i m’anava més bé… la vida és una actitud!!

Empaquetant el mar

En fi, tres paràgrafs que no sé si tenen molt sentit, o tot el sentit….

Sé, sento, que no ho fet gaire bé, m’embarbusso amb les paraules.  I tampoc no sé què fer-ne, d’aquest “no ho he fet gaire bé”, ni com afrontar-lo…

googlelibrary (vladstudio)

La literatura és com una ciutat oberta i només la destresa del lector a l’hora de reccorrer els seus carrers, el conduira a les conclusions somniades.
(de Despres de l’Oblit, d’en Xulio Ricardo Trigo)

Cal acomplir els somnis o resignar-se a la tristesa…

És una emoció que em neix de molt endins, puja i s’obre pas des del meu centre i se m’escampa, amunt, fins a la gola, envaïnt-ho tot, immensa, forta, arrabassadora….

Acabo sent la que plora davant un paisatge, un animaló, o el silenci grandiós de quan la natura t’empetiteix…

Les Bulloses sota la boira

Guineu (by Maria Anglí)

Serralada Canigó-Puigmal

I és clar, llavors…. l’emoció surt als mapes*

Ruta de les Bulloses

* el mapa que ell va dibuixar per a mi, és clar

• però… tu t’ho creus? –em pregunta, incrèdula, ella-
• no ho sé -faig-, no sé si hi crec, però em funciona

En diuen “sanació reconnectiva”, que sí, pot sonar a esotèric si voleu, o pot sonar a alguna cosa més seriosa si ens obrim.  No vull fer-ne apologia, tampoc no vull disseccionar-ho, ni analitzar-ho, ni jutjar-ho.  Només ho accepto, com un regal, i ho comparteixo amb respecte.

De fet, la sanació reconnectiva no és ni sanació, només una reconstrucció de xarxes energètiques i nodes de connexió. En molt simplificat, podríem dir que la reconnexió intenta integrar i harmonitzar les nostres vibracions energètiques amb les de l’univers.

Ni el concepte no és nou, jo vaig topar-hi per primera vegada fa ja alguns anys estudiant les arrels de la cultura dels aborigens australians (sí que en faig, de coses rares a vegades, sí). Si resseguiu les cultures antigues, trobareu aquest mateix concepte de “ser ú amb la natura”, de formar-ne part, de ser-ne un component que afecta la globalitat. No és tant descabellat tot plegat…

Doncs bé, a mi em van regalar la primera sanació reconnectiva un dia que vaig acostar-me a la fisio perquè tenia les cervicals molt encallades (una època de relacions molt tenses a la feina).  Em fa el massatge corresponent i llavors em diu:

• em deixes que et provi una cosa?
• i tant, ja saps que sí –me’n fio ulls clucs, d’aquesta dona-
• doncs tanca els ulls, no facis res i real·laxa’t

I així ho vaig fer… bé, fins on vaig poder, que rel·laxar-se pels puestus no és precisament el meu fort.

No vaig notar especialment res, només sentia que ella es movia al meu voltant sense tocar-me, notava a intervals l’aire calent de la bomba de calor sobre la pell i una esgarrifança.  En acabar em va posar nom a la teràpia (sanació reconnectiva*, és clar) i em va preguntar com m’havia sentit… i jo vaig tenir la sensació (la pregunta m’havia agafat a contrapeu) que la meva resposta no cobria les expectatives…

Me’n vaig anar amb les cervicals més estovades i una punta de curiositat sobre el tema.  Vaig fer-ne una mica de recerca però sense acabar-m’hi d’obsessionar (a la xarxa hi ha molt d’il·luminats entre alguna cosa més seriosa), i al final vaig aparcar-ho.

Un parell de mesos més tard i mirant enrere, em vaig adonar que aquell dia coincidia amb l’inici de millores als temes relacionals de la feina (i d’altres no tant de feina).  Des d’aquell punt i mica en mica, les coses havien anat millorant…. pot ser ja era això?

I va passar el temps (ja ho té això, el temps, que va passant)

Farà cosa de dos mesos vaig tornar a clavar les cervicals (al final serà una sort tenir un símptoma físic tant clar de quan les coses no van bé).  Aquesta vegada ho acompanyava amb vertigens i tot. I mentre rumiava què en faria, va arribar al correu una newletters que incloïa un article sobre sanació reconnectiva (la meva fisio s’havia graduat en el tema).

Em vaig fer la segona sanació (bé, ella diu que la primera, que la inicial havia estat només un assaig de prova).  I aquesta vegada el meu cos va respondre durant la sessió….. i també després….

Els meus fills (racionals, adolescent l’un, estudiant de 3er de medicina l’altre!!) parlen de “placebo”, i no ens hi discutim pas. De fet, a mi m’és ben igual si el que em produeix la millora és la reconnexió de xarxes energètiques o el placebo que fa que jo posi en joc estratègies diferents.

A mi em funciona. Ho accepto com un regal.
I d’ací dues setmanes, hi tornaré.

* vegeu, si voleu, un breu document explicatiu del tema

pots entendre-ho??

estels

… jo només n’enyoro una