vellesa sobre els núvolspujaven decidits, una parella d’avis a passes curtes i regulars, dos companys esperant-se l’un a l’altra (i l’una a l’altre) quan l’esforç els obligava a aturar-se per a reprendre l’alè o per a compassar-hi la passa, dos amics bategant junts entre la bellesa rabiosa del paisatge d’una alta muntanya ferestega, dos caminants sobre els núvols…

ens vam saludar quan ens van depassar a mitja pujada, mentre fèiem un mos rera unes roques arrecerats del vent de la carena, on ens van declinar amablement la invitació per a compartir l’esmorzar….

i els vam retrobar al cim, quan nosaltres ja orientàvem cap a Vall de Núria, i ells dubtaven si seguir-nos o desfer el camí de tornada a Fontalba

i tot i que allà vam compartir conversa i paisatge, tinc aquesta fotografia que no sé a qui enviar… una imatge que em desperta el desig que algun dia puguem ser nosaltres que conformem una estampa com aquesta, un retrat que m’inspira la tendresa més absoluta, la representació total de la complicitat

i un camí que podria ser metàfora de la vida…
quina deu ser, de debò, la seva història*?
llunadepapr
.

(i confesso que em retorna la Tresa, i al Joan, el seu passador)

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print

teaserbox_938557“Me he dado cuenta de que hacer lo más inteligente solo es una buena idea cuando se trata de decisiones pequeñas. Para las cosas que te cambian la vida, hay que arriesgarse.

Y ahí está lo sorprendente: cuando te arriesgas, cuando haces lo correcto, cuando llegas a los límites del sentido común y cruzas a territorio desconocido, dejando atrás todos los olores y luces familiares, no experimentas una gran alegría ni una enorme energía.

No eres feliz. Las cosas empeoran.

Es un tiempo de lamentos. Pérdida. Miedo. Nos acribillamos a preguntas. Y luego nos sentimos tiroteados y heridos.

Entonces aparecen todos los cobardes y dicen: «¿ Ves?, ya te lo dije».
En realidad, no te dijeron nada.”

(de: ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?, Jeanette Winterson)
llunadepapr
.

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print

giant-rubber-bear-1089612_960_720d’efemèrides personal (m’agrada recordar-ho)

avui fa exactament set anys que no encenc una cigarreta…. que és una manera de dir-ho, una mica més enllà del ‘vaig deixar de fumar’, set anys contra els trenta-tres en que la cigarreta –totes les cigarretes com una mateixa entitat– va ser companya i còmplice, gest i defensa, les mans ocupades, la mirada empetitida rere el fum, la fluixesa de cames en la primera calada amb el primer cafè, la cigarreta consumint-se sola en un cendrer, l‘aire carregat, oblidada en la fúria creativa, l’olor a tabac, sí, olor, a mí m’agradava fumar, el tabac, encara me n’agrada l’aroma quan algú encén una nova cigarreta al meu costat, torrada, melosa, diferent d’aquella més atapeïda i fosca que s’arrapa a la roba i als cabells….

només que ella era una companya tòxica, o no érem compatibles, t’ho diuen i no t’ho creus, o no hi penses prou, que es queda l’aire, fins un dia que t’ofegues en un gest petit, infimament quotidià, col·lapse, i et revoltes a la dependència iniciant un infern de neguit i d’enyor, el monstre…

qui digui que deixar de fumar son tres dies, menteix, com menteixen els que diuen tres mesos, és un procés, que es fa més llarg que no és, on mica en mica i en un joc d’endavant i endarrere, el monstre cedeix, i llavors ja ets una exfumadora, mai no tornes a ser neta del tot es veu, l’estigma, el desig latent que et batega en algun racó amagat, per sempre….

i mai, mai, mai dels mais, podràs tornar a encendre una cigarreta sense abocar-te als espirals acolorits del plaer enyorat, amb el risc que se t’enduguin…

[els ossets, una imatge d’homenatge als qui van ser els follets de resistència a les temptacions (llaminadures kamikazes, en definitiva, no les he tornat a tastar): set anys sense senyors haribu]
llunadepapr
.

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print

el pare fa crucigrames abocat sobre la taula, concentrat, les estovalles encara amb les engrunes del dinar, les tasses de cafè amb pòsit fosc i aromes d’anís; a estones, sense ni adonar-se’n, el cap li cau i s’adorm

entre plat i plat, la mare comenta de passada que li costa menjar, se li embussa el mos a mig aire, es mareja; bé, de fet, es mareja amb menjar o sense, s’hi lleva ja al matí, marejada, i a vegades havent sopat també es mareja

l’home –amb vuitanta tres anys ja el veiem més com l’avi que no com el pare–, em fa notar que el cap li ha millorat, fora pomades agressives que couen!! que la simple crema hidratant de l’àvia se li emporta, lliscant humit sobre la pell, les crostes tossudes del càncer dels calbs amb massa sol

l’àvia fa que sí amb el cap a la consigna de no donar-li menjar a la gossa, que ja és velleta i pateix de la panxa; arrossega els peus fins a la cuina recollint els plats, la gossa al darrera, i li deixa les sobres en un racó, el dictat oblidat

mentre ella és lluny, l’àvi parla fluixet, potser per a mi, o per a ell mateix; a l’àvia també li fa mal, la panxa, el cos vell que comença a no respondre, a mal funcionar, com els ronyons, sempre al límit, que s’acaben, que ja no filtren prou; es mareja de l’esforç, diu, sentencia

la dona torna i s’asseu al meu davant; li miro el cos, balb, només ossos i pell, les mans deformades, l’esquena corba, els cabells més grisos que no blancs; ja no es tenyeix, de rossa ho feia, va deixar de fer-ho quan ell va abandonar el costum de pintar-se el bigoti, els dos fent conjunt

ella no anirà a la doctora perquè no vol que li trobin res i l’ingressin; ell no anirà al metge perquè ja compta enrere, ho diu explícit, està plegant; lúcid ell, inconscient ella, escara independents els dos

i jo que faig veure que miro el mòbil he suspès del tot el temps, escolto, observo, entenc, que cada estona compta, en aquest instant precís, en tots els instants precisos que venen

ho aturo tot, aixeco el cap i somric, tens tota la meva atenció, diu la mirada, la meva mirada, i la seva mirada, sense paraules
llunadepapr
.

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print

forn puiggros
quan sóc a barna, dino en un forn preciós on venen varietats esplèndides de tota mena de pa; també fan un menú senzill d’amanida i truita o quiche; avui m’ha semblat que demanar la truita amb l’explícit “sense pa!” era un sacrilegi….

llunadepapr
.

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print