Archives for posts with tag: escriure

lluna_sobre_teulades
tornen del camp; tu ets el marit de la Remei? li diu la nova veïna tot acceptant amb familiaritat les festes de la Kira, no ens coneixem encara, afegeix com per tranquil·litzar-lo, però tenim una amiga en comú

mmmm…. m’agrada, em sembla que hauré de trobar el moment de fer bon veïnatge
llunadepapr
.

self_reflection
acceptar-te del tot, estimar-te precisament perquè et coneixes les fortaleses i, sobretot, perquè et reconeixes les febleses, saber on vas sense controlar-ho tot a cada moment, refiar-te ulls clucs de tu mateix….

deu ser això, la maduresa?
llunadepapr
.

crònica d’un matí de tardor, plujós
Generacions
aqui ara plou; res, quatre gotes mal comptades, amb prou feines si la terra fa olor de moll; faig fotografies als patis humits…

té, ara plou, una pluja suau però, amb quatre trons amables; m’agrada que plogui, m’agrada la pluja….

ara plou molt fort, i fa trons secs, que trenquen el cel; i tempesta, llamps, trons, aigua… una meravella!!

han vingut els meus pares, han portat peix i la mare l’ha netejat, sardina

quan ha parat de ploure han marxat, d’aquella manera que marxen ells, a poc a poc passadís enllà, agafats de la ma, mesurant la passa amb compte a les escales…
llunadepapr
.

cat-looking-from-under-the-bed
– No tinguis por –havia dit la mare en fer-me el petó de bona nit, nosaltres som aquí, i tens el teu germà a l’habitació del costat.

I llavors la mare feia aquells petons tan dolços que semblava que era cert, que no calia tenir por. I jo l’abraçava ben fort, enterrant el nas entre els seus cabells per sentir la seva olor a net, que ara ja sé que era d’espígol però llavors encara no sabia com es deien les herbes, ni les flors, ni molt menys que les olors poguessin tenir nom. Finalment, la mare em tapava fins a les orelles i clavava els llençols sota el matalàs deixant-me gairebé immobilitzada, que jo m’imaginava que ho feia per culpa del fred, però també podia ser que fos perquè no caigués d’aquell llit massa alt per a una nena petita.

– No m’apaguis el llum –li deia jo, un punt d’angoixa a la veu

Aquella pantalla petita sobre la tauleta de nit era la meva salvació contra el pànic que em feia la foscor. M’espantava el que hi podia haver sota el llit al costat de la gibrelleta blava, o a l’armari de fusta que mai no tancava bé, o al darrera d’aquella única finestra que tenia l’estança, que donava al passadís cec que pujava a les golfes. El meu llumet de tauleta quedava encès cada nit, i tota la nit.

Deixant el llum encès doncs, la mare seguia el seu ritual de bona nit fins a l’habitació del meu germà a l’altra banda del passadís. Ell tenia una habitació molt més gran que no el rebost que jo habitava, amb dos llits separats, un armari immens i un balconet que donava a l’eixida de la casa, dos pisos més avall.

Aquella nit, gairebé en el mateix instant en que la mare tancava el llum de l’escala dos pisos més avall, va sentir-se el primer esgarip. I em vaig congelar. Allò sonava molt a prop, just a l’altra banda de la meva finestra. Semblava un nen que plorava. O potser no. Potser m’ho havia imaginat. Vaig escoltar, el cap sota els llençols, aguantant la respiració. Quan ja semblava que no, que definitivament no i jo em començava a deixar anar cap al son, va sonar el segon. Igual d’aprop, igual d’esgarip, igual de real. Volia cridar però no em sortia la veu. Tremolava.

En sentir el quart, vaig saltar del llit. Descalça, deixant enrere la catifa, vaig sortir sigil·losa cap a l’habitació del meu germà que, incomprensiblement, ja dormia. Em va costar una mica despertar-lo i més que deixés de rondinar i escoltés. Una estona llarga. I res. Semblava que de debò m’ho havia imaginat. Ell ja em mirava amb cara d’odi evident quan l’esgarip es va sentir de nou.

– Què és? Sembla un nen que plora. Em puc quedar a dormir aquí? Tinc por.
– És un gat –em va corregir mig adormit.
– Aquí dins? Al passadís? Ha entrat?
– No, dona, deu rondar la teulada i el seu miol ressona entre les caixes buides de les golfes. Ja saps que el balcó a dalt no ajusta prou bé.
– … segur?
– Segur.

Quanta seguretat donen dos anys més i ser mascle.

Tornava cap al meu llit quan vaig prendre la decisió: pujar fins la porta de les golfes i tancar-la. Segur que era oberta i per això el crit es sentia tan fort. Vaig avançar a poc a poc per les rajoles de toba vermella del passadís fins a l’altra banda de la finestra cega. I encara una mica més fins al revolt que feia el corredor en enfilar les escales que duien a dalt de tot (que era com a casa anomenàvem a les golfes). No duia llum, però la meva finestra il·luminava dèbilment els travessers de fusta gastada de la vora dels primers graons.

I just en tombar el replà del tercer graó ens vam trobar de cara. Ell va deixar anar un nou esgarip i jo vaig sanglotar fort, però cap dels dos no es va moure. Congelats, mirant-nos de fit a fit, dos cadells espantats. Un gatet i una nena petita bategant la mateixa por. Molta estona. Reconeixent-nos.

Al final, ell va marxar amunt i jo vaig pujar a tancar la porta.
llunadepapr

(Nota del narrador: Després d’aquella nit, hi va haver més trobades i jocs. Algunes nits fins i tot, el moix baixava a dormir sobre el coixí de la nena. D’aquell dia, el llumet de la tauleta va deixar de lluir.)

vellesa sobre els núvolspujaven decidits, una parella d’avis a passes curtes i regulars, dos companys esperant-se l’un a l’altra (i l’una a l’altre) quan l’esforç els obligava a aturar-se per a reprendre l’alè o per a compassar-hi la passa, dos amics bategant junts entre la bellesa rabiosa del paisatge d’una alta muntanya ferestega, dos caminants sobre els núvols…

ens vam saludar quan ens van depassar a mitja pujada, mentre fèiem un mos rera unes roques arrecerats del vent de la carena, on ens van declinar amablement la invitació per a compartir l’esmorzar….

i els vam retrobar al cim, quan nosaltres ja orientàvem cap a Vall de Núria, i ells dubtaven si seguir-nos o desfer el camí de tornada a Fontalba

i tot i que allà vam compartir conversa i paisatge, tinc aquesta fotografia que no sé a qui enviar… una imatge que em desperta el desig que algun dia puguem ser nosaltres que conformem una estampa com aquesta, un retrat que m’inspira la tendresa més absoluta, la representació total de la complicitat

i un camí que podria ser metàfora de la vida…
quina deu ser, de debò, la seva història*?
llunadepapr
.

(i confesso que em retorna la Tresa, i al Joan, el seu passador)