Archives for posts with tag: escriure

vellesa sobre els núvolspujaven decidits, una parella d’avis a passes curtes i regulars, dos companys esperant-se l’un a l’altra (i l’una a l’altre) quan l’esforç els obligava a aturar-se per a reprendre l’alè o per a compassar-hi la passa, dos amics bategant junts entre la bellesa rabiosa del paisatge d’una alta muntanya ferestega, dos caminants sobre els núvols…

ens vam saludar quan ens van depassar a mitja pujada, mentre fèiem un mos rera unes roques arrecerats del vent de la carena, on ens van declinar amablement la invitació per a compartir l’esmorzar….

i els vam retrobar al cim, quan nosaltres ja orientàvem cap a Vall de Núria, i ells dubtaven si seguir-nos o desfer el camí de tornada a Fontalba

i tot i que allà vam compartir conversa i paisatge, tinc aquesta fotografia que no sé a qui enviar… una imatge que em desperta el desig que algun dia puguem ser nosaltres que conformem una estampa com aquesta, un retrat que m’inspira la tendresa més absoluta, la representació total de la complicitat

i un camí que podria ser metàfora de la vida…
quina deu ser, de debò, la seva història*?
llunadepapr
.

(i confesso que em retorna la Tresa, i al Joan, el seu passador)

el pare fa crucigrames abocat sobre la taula, concentrat, les estovalles encara amb les engrunes del dinar, les tasses de cafè amb pòsit fosc i aromes d’anís; a estones, sense ni adonar-se’n, el cap li cau i s’adorm

entre plat i plat, la mare comenta de passada que li costa menjar, se li embussa el mos a mig aire, es mareja; bé, de fet, es mareja amb menjar o sense, s’hi lleva ja al matí, marejada, i a vegades havent sopat també es mareja

l’home –amb vuitanta tres anys ja el veiem més com l’avi que no com el pare–, em fa notar que el cap li ha millorat, fora pomades agressives que couen!! que la simple crema hidratant de l’àvia se li emporta, lliscant humit sobre la pell, les crostes tossudes del càncer dels calbs amb massa sol

l’àvia fa que sí amb el cap a la consigna de no donar-li menjar a la gossa, que ja és velleta i pateix de la panxa; arrossega els peus fins a la cuina recollint els plats, la gossa al darrera, i li deixa les sobres en un racó, el dictat oblidat

mentre ella és lluny, l’àvi parla fluixet, potser per a mi, o per a ell mateix; a l’àvia també li fa mal, la panxa, el cos vell que comença a no respondre, a mal funcionar, com els ronyons, sempre al límit, que s’acaben, que ja no filtren prou; es mareja de l’esforç, diu, sentencia

la dona torna i s’asseu al meu davant; li miro el cos, balb, només ossos i pell, les mans deformades, l’esquena corba, els cabells més grisos que no blancs; ja no es tenyeix, de rossa ho feia, va deixar de fer-ho quan ell va abandonar el costum de pintar-se el bigoti, els dos fent conjunt

ella no anirà a la doctora perquè no vol que li trobin res i l’ingressin; ell no anirà al metge perquè ja compta enrere, ho diu explícit, està plegant; lúcid ell, inconscient ella, escara independents els dos

i jo que faig veure que miro el mòbil he suspès del tot el temps, escolto, observo, entenc, que cada estona compta, en aquest instant precís, en tots els instants precisos que venen

ho aturo tot, aixeco el cap i somric, tens tota la meva atenció, diu la mirada, la meva mirada, i la seva mirada, sense paraules
llunadepapr
.

forn puiggros
quan sóc a barna, dino en un forn preciós on venen varietats esplèndides de tota mena de pa; també fan un menú senzill d’amanida i truita o quiche; avui m’ha semblat que demanar la truita amb l’explícit “sense pa!” era un sacrilegi….

llunadepapr
.

locellpluja
remor de verd, de vent, surto a mirar com cauen les primeres gotes…

veig com els ocells a poc a poc es van eixoplugant als arbres i sota les teulades, he vist els llamps petits i escolto els trons que quasi demanen permís per a deixondir-se, no és una gran tempesta…

llavors però, ha passat un cap de núvol i les gotes s’han fet més grosses i més ràpides, ho mullen tot…. i la kira s’espanta
llunadepaper.

Passarelle_Ars
.
Quan vaig arribar a la vall ella ja hi era,
i tot el que va ocòrrer després,
ja havia succeït…

llunadepaper.

.
(i aquesta és la primera frase d’una història increïble que us he d’anar engrunant….)