Archives for posts with tag: escriure

phone-callMòbil? He de canviar-hi el so de trucada, aquesta suite per a violoncel és massa suau, i li costa començar, no hi ha manera de sentir-la. Ara que, fet i fet, tampoc no cal donar-hi més importància, entre whatsapps, messengers i demés, quasi ningú ja no fa trucades de veu, que també s’agraeix, odio la interrupció d’una trucada exigint atenció immediata, uix! com aquesta que entra ara, té, la Carme de nou, deu ser la sisena vegada que insisteix avui, si sabés que cada vegada que truca la pantalla la identifica amb la imatge del Jabba d’Stars Wars potser no emprenyaria tant, poca feina té, ella, la Mamen, que s’ha fet dir sempre, Carmen com a molt, i s’enravena cada vegada que li catalanitzo la tonteria, que tenir una germana gran amb aquest nivell de pijeria cansa molt, ai, sí, la senyora del cirurgià plàstic, tan estirats i tan insuportablement perfectes, què voldrà, ara?, el mateix que les dues-centes vegades anteriors, segur, tan poc original ella, que si no truco a la maman, que si hi hauria de passar de tant en tant, que ella em troba a faltar, que li cal distreure’s i companyia, i ja veus per què, si sempre ens acabem barallant, ai filla meva d’on has sortit, tot i que a la dona li falta sang, sempre conservant les formes, sobretot, sempre tan bleda, i no crec ni que li pugi la tensió, a mi sí que em puja però, exasperant, el cello que encara sona, no es rendeix avui, pesada, hòstia! —Carme, nena, què dius?
llunadepapr.

viatge_gat


si un dia te’n vas,
tornes o no tornes, però
mai no retornes
llunadepapr.

en aquell moment,
quan ningú ja no et cerqui,
t’hauràs ben perdut

cabana sobre el riu

llunadepapr.

⎯ Com ha anat el viatge?
⎯ Duríssim
⎯ Ja, en aquesta època la muntanya està difícil. Us ha fet mal temps?
⎯ No, no, no ha estat tant el temps com la por, i el cansament, i l’haver d’estar alerta, pendent tothora de possibles patrulles frontereres
⎯ Què tal el passador que et vaig contactar?
⎯ Impecable. Es coneix ulls clucs cada pas d’aquestes muntanyes, preveu el perill abans ni que aquest es dibuixi, és prudent, mena amb fermesa
⎯ Bé, ara ja ets aquí. Deus estar esgotada, vine, menja alguna cosa i llavors ja m’ho acabaràs d’explicar.

Tanco els ulls un moment. Faig que sí amb el cap i la segueixo dòcilment. Camina davant meu amb decisió, saltant sobre les pedres d’aquests carrers mal empedrats com si els conegués de memòria. De fet, sí que els deu conèixer de memòria, dubto que aquests carrers hagin canviat gaire des que ella era petita i els trepitjava a diari.

Canigó_setembre_2013Aquests eren els seu carrers, aquest era el seu poble, aquestes eren les seves muntanyes. Li agradava repetir-ho cada vegada que algú feia esment al seu accent una mica afrancesat del català. Els contava que ella havia començat baixant als estius al mercat setmanal de Vic amb la seva tante (tieta). Allà hi muntaven una parada d’herbes i flors oloroses i remeieres que recollien tot l’any en indrets precisos de les seves muntanyes i que preparaven llavors, en poms, rams i sabons, en una cuina de pedra d’aquell poble de carrers mal girbats. Al mercat s’havien fet un nom alleugerint mals i aromatitzant ambients, i la seva parada era un formigueig constant de gent de tota mena i condició. Fou allà que un estiu va conèixer alguns mestres joves en formació, com ella mateixa era en aquell moment, i es va entusiasmar amb el moviment pedagògic de l’escola nova. Dos anys després, quan el 15 de setembre de 1934 el president de la Generalitat Lluís Companys va inaugurar l’escola del Grup Escolar Renaixença a Manresa, ella pertanyia ja al cos docent d’aquesta escola insígnia. Com jo mateixa.

De tot plegat només en fa cinc anys, cinc increïbles anys. I els qualificaria tots cinc d’increïbles; els quatre primers perquè l’obra pedagògica que vam bastir a l’escola en només quatre cursos va ser immensa; aquest cinquè perquè el canvi de titularitat de l’escola i tot el procés de depuració de l’equip de mestres ha estat desesperant i de pantomima: quaranta vuit per cent de mestres expedientats, alguns per foteses i d’altres, com jo mateixa, perquè acumulem quasi totes les causes sancionadores que s’hi preveuen: de política, d’ideologia i de religió; del partit, catalanista i atea.

⎯ Et trobes millor?
⎯ Em convenia menjar una mica, estava defallida!
⎯ Aquí estàs segura. Podràs descansar.

La miro. El front ample, els cabells recollits rere les orelles, el cos esvelt, el vestit de llana senzill i polit, la mirada franca, el posat seré, tot en ella captiva i imanta. No sé si el que vull es descansar. M’agradaria tocar-la, allargar el braç i posar-li un dit a la galta. M’agradaria que m’abracés. La miro i em manté la mirada. Els ulls se’m neguen de llàgrimes. Sé que, malgrat tot, sóc a casa.

Del partit, catalanista, atea i… de moral distreta, potser m’hi hauran d’afegir ara.
llunadepapr.

 Pfffs, quin avorriment de pel·lícula, més de mitja hora de batalla èpica que no avança, mines, orcs, nans, coves, roca, dracs, ordes de criatures lletges esgargamellant-se, crits, i tot tant fosc i aquestes butaques tan incòmodes i tan petit l’espai, un fotimer de gent, si és que no es pot venir d’estrena, tothom respirant aquí dins, i la calor, i…. respira, inspira, expira, el cor a la gola, falta aire, pensa en un altre espai, la muntanya, el Montblanc, allò sí que havia de ser èpic, fer el cim, conquerir la muntanya, el somni blanc, llàstima que tot va anar en contra, perdre el primer cremallera, el grup massa desigual, la duresa de l’ascensió, la por a la bolera, el fred tallant, com aquests, que ja han sortit de les mines i ara s’enfilen cap a un pas nevat, aquell mateix vent de cristalls de gel, i on van amb aquestes túniques, ni equip, d’aquest sí que en duiem, nosaltres, i tot i així el fred ens va tombar, les extremitats entumides, el cansament, el no poder més, que quan vam entrar en aquell refugi metal·lic a 4500 metres ja podiem pensar que era una ratonera, i l’alçada, que ens faltava l’aire, com aquest cinema, petit, fosc, ple, sense aire, sense aire, el Montblanc, tornar-hi, i tant, demà miro de reservar al Gouter per finals de maig, i ja veurem quin equip, tres, de confiança, no podem fallar, aquesta vegada no, preparat al mil·límetre, com aquesta companyia d’homes, nans i elfs, forts, complementaris, assolint el pas, aire, conquerir la muntanya, massa gent, espai, més batalla, efectes especials, una cordada de tres, cinema, cim, conquerir-nos a nosaltres mateixos 

llunadepaper
.