Archives for posts with tag: escriure

forn puiggros
quan sóc a barna, dino en un forn preciós on venen varietats esplèndides de tota mena de pa; també fan un menú senzill d’amanida i truita o quiche; avui m’ha semblat que demanar la truita amb l’explícit “sense pa!” era un sacrilegi….

llunadepapr
.

locellpluja
remor de verd, de vent, surto a mirar com cauen les primeres gotes…

veig com els ocells a poc a poc es van eixoplugant als arbres i sota les teulades, he vist els llamps petits i escolto els trons que quasi demanen permís per a deixondir-se, no és una gran tempesta…

llavors però, ha passat un cap de núvol i les gotes s’han fet més grosses i més ràpides, ho mullen tot…. i la kira s’espanta
llunadepaper.

Passarelle_Ars
.
Quan vaig arribar a la vall ella ja hi era,
i tot el que va ocòrrer després,
ja havia succeït…

llunadepaper.

.
(i aquesta és la primera frase d’una història increïble que us he d’anar engrunant….)

phone-callMòbil? He de canviar-hi el so de trucada, aquesta suite per a violoncel és massa suau, i li costa començar, no hi ha manera de sentir-la. Ara que, fet i fet, tampoc no cal donar-hi més importància, entre whatsapps, messengers i demés, quasi ningú ja no fa trucades de veu, que també s’agraeix, odio la interrupció d’una trucada exigint atenció immediata, uix! com aquesta que entra ara, té, la Carme de nou, deu ser la sisena vegada que insisteix avui, si sabés que cada vegada que truca la pantalla la identifica amb la imatge del Jabba d’Stars Wars potser no emprenyaria tant, poca feina té, ella, la Mamen, que s’ha fet dir sempre, Carmen com a molt, i s’enravena cada vegada que li catalanitzo la tonteria, que tenir una germana gran amb aquest nivell de pijeria cansa molt, ai, sí, la senyora del cirurgià plàstic, tan estirats i tan insuportablement perfectes, què voldrà, ara?, el mateix que les dues-centes vegades anteriors, segur, tan poc original ella, que si no truco a la maman, que si hi hauria de passar de tant en tant, que ella em troba a faltar, que li cal distreure’s i companyia, i ja veus per què, si sempre ens acabem barallant, ai filla meva d’on has sortit, tot i que a la dona li falta sang, sempre conservant les formes, sobretot, sempre tan bleda, i no crec ni que li pugi la tensió, a mi sí que em puja però, exasperant, el cello que encara sona, no es rendeix avui, pesada, hòstia! —Carme, nena, què dius?
llunadepapr.

viatge_gat


si un dia te’n vas,
tornes o no tornes, però
mai no retornes
llunadepapr.