Saps què?
Darrerament (o hauria de dir “en els darrers temps”, que no és de dos dies) totes les meves amigues em renyen perquè no les truco…. Fa uns dies ho posava a l’estat del facebook, mig en broma, i algú em contestava que podia estar contenta, les seves la ignoraven i potser ja s’havien oblidat que existia i tot. Més enllà de la broma, em va fer pensar: jo encara tinc amigues…. sí que en tinc, encara….
Em sé la teoria: als amics se’ls ha de cuidar. I ho faig, ho feia, normalment, una dona positiva sempre amb un somrís.
Fins que el somrís s’apaga (ho fa, quan emocionalment et trenques, l’harmonia perduda i aquestes coses). I quan estic malament, em tanco (en dic la meva bombolla) em fortifico i m’aïllo.
Ahir parlava amb la Isabel (també després de molt temps) i em va semblar que em deia que no és normal tancar-se, que estar malament no és excusa per no parlar amb les amistats (a mi em costa, ensenyar les misèries, mira), i que estaria bé que deixés de mirar-me el melic i mirés el dels altres (això ho va dir finament, ja saps com és, ella)….. osti, vaig pensar, ser lluna, ser a la cuina del món; abans ho feia, i m’anava més bé… la vida és una actitud!!
Has sentit a parlar del “fil de plata de la lluna”? (ai…. ara no et podria assegurar del tot que no fos un terme que em vaig inventar jo….) Bé, en qualsevol cas, el “fil de plata de la lluna” és aquell fil, invisible i inexplicable, que teixeix complicitats, que t’uneix amb algú d’una manera especial, independentment de què fas o qui ets, molt lligat a la pròpia essència…. Amb tu, el sento, l’he sentit des de sempre…… tu el sents també, oi?
En fi, tres paràgrafs que no sé si tenen molt sentit, o tot el sentit….
Sé, sento, que no ho fet gaire bé, m’embarbusso amb les paraules.
I tampoc no sé què fer-ne, d’aquest “no ho he fet gaire bé”, ni com afrontar-lo…
Com ho faig?
Saps què?
Darrerament (o hauria de dir “en els darrers temps”, que no és de dos dies) totes les meves amigues em renyen perquè no les truco…. Fa uns dies ho posava a l’estat del facebook, mig en broma, i algú em contestava que podia estar contenta, les seves la ignoraven i potser ja s’havien oblidat que existia i tot. Més enllà de la broma, em va fer pensar: jo encara tinc amics…. sí que en tinc, encara….
Em sé la teoria: als amics se’ls ha de cuidar. I ho faig, ho feia, normalment, una dona positiva sempre amb un somrís. Fins que el somrís s’apaga (ho fa, quan emocionalment et trenques, l’harmonia perduda i aquestes coses). I quan estic malament, em tanco (en dic la meva bombolla) em fortifico i m’aïllo.
Ahir parlava amb la Isabel (també després de molt temps) i em va semblar que em deia que no és normal tancar-se, que estar malament no és excusa per no parlar amb les amistats (a mi em costa, ensenyar les misèries, mira), i que estaria bé que deixés de mirar-me el melic i mirés el dels altres (interessant… i això ho va dir finament, ja saps com és, ella)….. osti, vaig pensar, ser lluna, ser a la cuina del món; abans ho feia, i m’anava més bé… la vida és una actitud!!
Empaquetant el mar
En fi, tres paràgrafs que no sé si tenen molt sentit, o tot el sentit….
Sé, sento, que no ho fet gaire bé, m’embarbusso amb les paraules. I tampoc no sé què fer-ne, d’aquest “no ho he fet gaire bé”, ni com afrontar-lo…
Subscriu-te per RSS
Racó del far
