silenci

“Cuando escribimos ofrecemos el silencio tanto como la historia.
Las palabras son esa parte de silencio que se puede expresar”

(de “¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?“,
autobiografia (i més) de la Jeanette Winterson)

És una emoció que em neix de molt endins, puja i s’obre pas des del meu centre i se m’escampa, amunt, fins a la gola, envaïnt-ho tot, immensa, forta, arrabassadora….

Acabo sent la que plora davant un paisatge, un animaló, o el silenci grandiós de quan la natura t’empetiteix…

Les Bulloses sota la boira

Guineu (by Maria Anglí)

Serralada Canigó-Puigmal

I és clar, llavors…. l’emoció surt als mapes*

Ruta de les Bulloses

* el mapa que ell va dibuixar per a mi, és clar

pots entendre-ho??

I és que aquesta nit, trenada entre un cel de vidre, encetarem un any nou sota la claror d’una lluna blava.

blue moon

Què és una lluna blava?

En el calendari gregorià, el nostre, els mesos tenen una mitja de 30 dies i mig.  Per contra, com sabeu, el cicle lunar té una mitja de 29 dies i mig.  Això fa que, cada cert temps (entre dos i tres anys), aquesta diferència s’acumula i podem gaudir de dues llunes plenes dins el mateix mes solar.

Aquesta segona lluna plena s’anomena lluna blava, tot i que la seva llum, en realitat, no canvia de color.

Aquesta nit, al punt just de les 20:13h (UTC +1), tindrem aquesta lluna blava.

A més, coincideix avui també, un petit eclipsi parcial de lluna a les 19:23h, pel que podriem dir que, aquesta nit, excepcionalment, tindrem una lluna tricolor: blanca per plena, blava pel calendari, i vermella per l’eclipsi.

Una lluna blava + nit vella + eclipsi, segons sembla, no succeïa des de 1694, quan al desembre també va haver-hi un eclipsi de lluna el dia 1. I no tornarà a donar-se fins a l’any 2400….

Una nit excepcional doncs, prel·ludi segur d’un any que hem de fer també excepcional.

Molt bona entrada d’any a tothom!!!

.

.

A porteriori del dia, vegeu la imatge d’aquesta lluna blava eclipsada….

.

Lluna blava eclipsada

.

Ningú no falta a la cita, ningú no la discuteix,
tots aturem les nostres vides (bigarrades) per un dia

Carreguem els garrafons buits als cotxes grossos i enfilem la carretera fins a Selva de Mar (els nostres orígens…. cada cop més llunyans, per cert)

Invariablement, jo vaig al volant del tercer cotxe, la cua -allò de ser “la nena”-
i, invariablement, em meravella la complicitat amb què conduïm, canviant de carril i regulant la velocitat per a portar la caravana com un cuc únic perfectament sincronitzat.

“Pujar a buscar el vi” significa arribar-se fins a casa en Josep i na Teresa, els cosins del pare, maniobrar en aquella cantonada estreta del poble on gairebé no girem, i arribar-nos al seu celler. Carregar cinc-cents litres de vi (o més) i llavors vagarejar pel poble fins a la font (la fónt -que en diuen-), i visitar els familiars cada cop més vellets que encara viuen en cases fresques de pedra vella. Selva de mar és un poble preciós……

I en sortim al migdia altre cop de comitiva, i dinem sempre davant del mar
(el meu mar….)
converses, rialles, el pare satisfet de tenir tota la seva prole (adolescents inclosos!!) al voltant d’una taula; la mare cofoia d’haver-nos pogut reunir tots una any més….

I tornem a casa a descarregar i a omplir les botes del pare, aquelles quatre botes que mimarà tot l’any per a fer reposar un bon vi i convidar-nos qualque festa assenyalada.

Fins l’any vinent………
(si encara hi som tots -diu, baixet, la mare-)

Ben al fons però, els meus cristalls tenen arestes, m’esgarrapen el cor, m’esbocinen l’ànima…. i em prenen l’empenta i la il·lusió

Cada dia és entelat, no espera res
a vegades, ploro…….

Qui gosarà escoltar
el soroll i entendre
del silenci el crit…?

PD: De “Els Esquirols”

La Torra constitueix un indret privilegiat que combina de manera pulcra i ordenada, conreus enclenxinats, bosc mediterrani i arbustos de ribera… de riera

Passejar pel bosc, escoltar els ocells, seure’s sota un pi i deixar que la natura t’envaeixi…..

només……

Ni ho penso, l’enteniment encara adormit, em llevo.
Mentre faig el cafè, les bromes del dia comencen a alçar-se. El termòmetre marca sota zero, un negatiu que esborrona l’escalforeta tèbia que m’han deixat els llençols.

M’abrigo, la bufanda fins les orelles, els guants de polartec que vaig heretar del Bernat, la jaqueta tècnica de coll aixecat. I sortim…

Ella trota al meu costat mentre ens enfilem al camp. Caminem a bon pas.
En entrar-hi però, la bellesa que ens presenta ens atura de cop: amb la broma encara esfilagarçada sobre els matolls, el color és el blanc. Cada fulla, cada tronquet sec, sembla enfarinat meticulosament. El camí escampa clapes gebrades sobre la sorra. El sol llepa tot just els cims de les muntanys, i el cel comença a transparentar el blau rabiós d’un dia nou de trinca. La lluna, mitja i desdibuixada a l’angle que decreix, marca el punt exacte del mig de la bóveda….

Enfilem el camí, jo fent cruixir el gel sota les botes, ella corrent esperitada, descalça entre les herbes fredes…. Imagino els seus peus encoixinats, calentons quan me’ls posa sobre la pell, en contacte amb la gebrada… brrrrr

Sense pressa, mentre caminem lent, el sol envaeix la prada. Els blancs es tenyeixen de rosa pàlid i els cristalls a contrallum comencen a fer l’ullet. D’algun dels arbres propers, ens arriba la piuladissa eixordadora dels ocells que desperten al nou dia.

Poc a poc, les bromes van fonent-se.
Acluco els ulls, per la llum o la fredor que se’m filtra, un instant llarg per a beure’s d’un glop el nou dia, o una vida.

Llavors, aliniant les passes petites, tornem a casa.
Rera la porta, la tebiesa de la casa adormida ens conforta. Jo faig cafè. Ella surt de nou a escridassar els primers vianants que s’atreveixen a creuar el bocí de carrer que considera el seu reialme.

I, no pas amb gaire traça,
jo escric…..