Archives for posts with tag: lluna i llibres

“Ambientada als voltants del poble de Vidreres, l’obra narra com afecta a quatre persones la mort de dos joves en un accident de trànsit”

els-nois-toni-salaAquest seria l’argument de la novel·la resumit en una frase simple, ras i curt.
Però la realitat no és mai només simple, i aquesta obra la recull i la recrea, crua, en tota la seva complexitat.

El Nois et deixa sense aire, t’eixuga la gola amb bufetades de realitat i t’escanya sota els terrosos del camp…. et regala quatre personatges reals i actuals, trencats imperfectes (o sis si hi comptem els morts, o vuit amb les prostitutes de lleure, o…), i et fa cruixir els esquemes de lliurepensadors de classe mitjana, i t’obliga a rellegir més d’un cop els paràgrafs densos, bellíssims, curulls de reflexions que t’aturen i et remouen…

A mi em va agradar, tant…. tot i que reconec que no vaig poder avançar-la fins al segon intent, tanta cruesa inicial….

…. no podia llegir Els Nois, que parla de la mort de dos nois joves, germans; però sí que podia llegir James Salter, L’última nit, on una dona com jo pren la decisió conscient d’acabar amb la seva vida…
llunadepaper

llibre
llegia contes perquè,
a diferència de la novel·la,
el conte li permetia (li demanava) ser infidel al llibre que els contenia

com la poesia
20140118-150439.jpg

Res no s'oposa a la nit, llibre“Res no s’oposa a la nit” de la Delphine de Vigan és un llibre que fusiona, no sense patiment, una delicadesa infinita amb una violència extrema; quasi pornografia doncs.
L’argument es pot resumir en un paràgraf: un matí d’hivern, la Delphine va a casa de la seva mare, la Lucile, i la troba morta al llit, s’ha suïcidat. Com a manera de retre-li homenatge i per entendre aquesta mort sobtada, l’autora emprèn una recerca extensiva en tots els entorns de vida de la seva mare per a intentar abastar una visió polièdrica d’aquesta dona complexa, per a quadrar el trencaclosques del que podria semblar un sense-sentit. El que hi descobreix és…. bé, potser el final no és tant important com el viatge que hi porta…

Des de bon principi, l’autora ens fa còmplices de la seva pròpia intimitat, real (i per això més crua), una valentia trencadissa que s’eixampla i s’arruga com la manxa d’un acordió que esgaripa crits adolorits, una valentia que ha de sobreposar per arrenglerar, tremoloses, les paraules que dibuixen un passat dolorós (quina infància de desempar, marededeu!!), per gratar en la vida d’una dona, la seva mare, i intentar entendre els coms i els perquès sense fer judicis de valor tot i ser-ne part (molt) afectada.

L’autora diu, repeteix al llarg del llibre, que el que fa, el que vol fer és, només (només!!), “escriure la seva mare“. Em va costar entendre aquest “escriure” en un versus contra el “descriure”. Al final ho vaig entendre: pot descriure sa mare, tota, en un sol paràgraf (*), però escriure-la va més enllà, representa entrar-hi i bussejar-la, i entendre-la “com ella volia que l’entenguéssim: al peu de la lletra” (pàg.374), fins a admirar-ne el coratge…

El llibre doncs no és ben bé una novel·la, sinó també un viatge, íntimíssim, tan personal i de tanta nuesa que t’hi sents quasi una voyeur…. alhora, et fa viure les esgarrapades en primera persona, unes ungles de vidre ratllant-te la pell del cor i deixant-hi un filet líquid i vermell…

Un llibre, una història, un bocí de vida…. i de mort, “morir com havia volgut: viva


________________________

La foto que il·lustra la portada:

La Lucile hi apareix de perfil, porta un jersei de coll girat negre, té una cigarreta a la mà esquerra, sembla que està mirant algú o alguna cosa, però probablement no mira res, el seu somriure és d’una obacura dolçor.

La cita que descriu una mare/una dona:

(*) La Lucile es va convertir en aquella dona fràgil, de bellesa singular, estranya, silenciosa, sovint subversiva, que durant molt de temps va romandre al caire de l’abisme, sense aixecar-ne mai la mirada, aquella dona admirada, desitjada, que va suscitar passions, aquella dona ferida, massegada, humiliada, que ho va perdre tot en un dia i que va fer diverses estades en un hospital psiquiàtric, aquella dona inconsolable, culpable a perpetuïtat, reclosa en la seva solitud (pàg.148)”

Stoner

El tenia a la llista dels “vull llegir”, aquest llibre (ehem, la tinc, aquesta llista, una llista no tant dinàmica com voldria però sí que m’orienta intenció, i que m’ha regalat -juntament amb la meva llibretera de capçalera, la Fe- veritables delícies). Bé, com deia, el tenia a la llista dels “vull llegir” quan la recomanació del Club de lectura de L’Espolsada me’l va posar sobre la taula en prioritat.

No era un bon moment però….. no, no m’era un bon moment. Encetava les vacances de la feina i entrava en un període que m’havia reservat per acabar la tesina. Sobre la taula encara, piles d’articles per llegir, de revisions i ressenyes per fer, de redaccions i correccions per enllestir… tot molt acadèmic i molt tècnic, una mica pastós, d’estructures a voltes enrevesades i de molta/massa literatura forània.

Així és com vaig encetar l’Stoner, la seva acadèmia i la meva maldestrement barrejades…

Per això em va costar al principi, sentia que era davant d’una literatura potent, culta, gairebé erudita i em costava deixar-la fluir sense voler disseccionar-la. M’encallava en una frase, una expressió, una imatge, un miratge. Fins que…. jo també havia de fer el clic

La novel·la relata la història d’en William Stoner, una vida petita i grisa, única i alhora universal en la primera meitat de segle XX.

En Bill, fill de grangers d’un llogarret perdut de Missouri, arriba a la universitat per a estudiar-hi agricultura. Allà descobreix el món de les lletres i aquest, en un clic, li fa “prendre consciència d’ell mateix d’una manera insòlita fins llavors“. Es canvia de carrera i, un cop graduat, continua a la mateixa universitat com a professor fins que es jubila.

El professor Stoner es dedica en cos i ànima a la docència (i la recerca) durant tota la seva vida. Casat amb una dona inestable i pare d’una filla que li hereta el tarannà (“Tant és, pare. Tant és, de debò“, li diu davant una decisió important que prenen per ella), viu en una perenne solitud amb rerafons de conflicte intern i qüestionament del trasfons històric i social. S’enamora, tendra i càndid, en la maduresa:

El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s’estima al principi no és la persona que s’estima al final, i que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra.

(un paràgraf preciós, oi? d’aquells que fa que t’aturis i facis un petit plec a la cantonera de la pàgina)

Però tot el que és i el que fa sembla destinat a esgotar-se, a haver-hi de recular…

L’Stoner és un llibre (o hauria de dir un home?) cristal·lí, honest, transparent, potser en escala de grisos (o amb colors poc saturats) però que commou des d’una prosa directe i precisa, rica i sense floritures.

De debò, no us el perdeu!!

 

Aquest any,
per aquest Sant Jordi….
…. regala’m el drac!!

Drac i rosa

Feliç Sant Jordi!!

moon_trans