“Ambientada als voltants del poble de Vidreres, l’obra narra com afecta a quatre persones la mort de dos joves en un accident de trànsit”

Aquest seria l’argument de la novel·la resumit en una frase simple, ras i curt.

Però la realitat no és mai només simple, i aquesta obra la recull i la recrea, crua, en tota la seva complexitat.

El Nois et deixa sense aire, t’eixuga la gola amb bufetades de realitat i t’escanya sota els terrosos del camp…. et regala quatre personatges reals i actuals, trencats imperfectes (o sis si hi comptem els morts, o vuit amb les prostitutes de lleure, o…), i et fa cruixir els esquemes de lliurepensadors de classe mitjana, i t’obliga a rellegir més d’un cop els paràgrafs densos, bellíssims, curulls de reflexions que t’aturen i et remouen…

A mi em va agradar, tant…. tot i que reconec que no vaig poder avançar-la fins al segon intent, tanta cruesa inicial….

…. no podia llegir Els Nois, que parla de la mort de dos nois joves, germans; però sí que podia llegir James Salter, L’última nit, on una dona com jo pren la decisió conscient d’acabar amb la seva vida…

com la poesia

Des de bon principi, l’autora ens fa còmplices de la seva pròpia intimitat, real (i per això més crua), una valentia trencadissa que s’eixampla i s’arruga com la manxa d’un acordió que esgaripa crits adolorits, una valentia que ha de sobreposar per arrenglerar, tremoloses, les paraules que dibuixen un passat dolorós (quina infància de desempar, marededeu!!), per gratar en la vida d’una dona, la seva mare, i intentar entendre els coms i els perquès sense fer judicis de valor tot i ser-ne part (molt) afectada.

L’autora diu, repeteix al llarg del llibre, que el que fa, el que vol fer és, només (només!!), “escriure la seva mare“. Em va costar entendre aquest “escriure” en un versus contra el “descriure”. Al final ho vaig entendre: pot descriure sa mare, tota, en un sol paràgraf (*), però escriure-la va més enllà, representa entrar-hi i bussejar-la, i entendre-la “com ella volia que l’entenguéssim: al peu de la lletra” (pàg.374), fins a admirar-ne el coratge…

El llibre doncs no és ben bé una novel·la, sinó també un viatge, íntimíssim, tan personal i de tanta nuesa que t’hi sents quasi una voyeur…. alhora, et fa viure les esgarrapades en primera persona, unes ungles de vidre ratllant-te la pell del cor i deixant-hi un filet líquid i vermell…

Un llibre, una història, un bocí de vida…. i de mort, “morir com havia volgut: viva”

________________________

La foto que il·lustra la portada:

La Lucile hi apareix de perfil, porta un jersei de coll girat negre, té una cigarreta a la mà esquerra, sembla que està mirant algú o alguna cosa, però probablement no mira res, el seu somriure és d’una obacura dolçor.

La cita que descriu una mare/una dona:

(*) La Lucile es va convertir en aquella dona fràgil, de bellesa singular, estranya, silenciosa, sovint subversiva, que durant molt de temps va romandre al caire de l’abisme, sense aixecar-ne mai la mirada, aquella dona admirada, desitjada, que va suscitar passions, aquella dona ferida, massegada, humiliada, que ho va perdre tot en un dia i que va fer diverses estades en un hospital psiquiàtric, aquella dona inconsolable, culpable a perpetuïtat, reclosa en la seva solitud (pàg.148)”

…

El tenia a la llista dels “vull llegir”, aquest llibre (ehem, la tinc, aquesta llista, una llista no tant dinàmica com voldria però sí que m’orienta intenció, i que m’ha regalat -juntament amb la meva llibretera de capçalera, la Fe- veritables delícies). Bé, com deia, el tenia a la llista dels “vull llegir” quan la recomanació del Club de lectura de L’Espolsada me’l va posar sobre la taula en prioritat.

No era un bon moment però….. no, no m’era un bon moment. Encetava les vacances de la feina i entrava en un període que m’havia reservat per acabar la tesina. Sobre la taula encara, piles d’articles per llegir, de revisions i ressenyes per fer, de redaccions i correccions per enllestir… tot molt acadèmic i molt tècnic, una mica pastós, d’estructures a voltes enrevesades i de molta/massa literatura forània.

Així és com vaig encetar l’Stoner, la seva acadèmia i la meva maldestrement barrejades…

Per això em va costar al principi, sentia que era davant d’una literatura potent, culta, gairebé erudita i em costava deixar-la fluir sense voler disseccionar-la. M’encallava en una frase, una expressió, una imatge, un miratge. Fins que…. jo també havia de fer el clic

La novel·la relata la història d’en William Stoner, una vida petita i grisa, única i alhora universal en la primera meitat de segle XX.

En Bill, fill de grangers d’un llogarret perdut de Missouri, arriba a la universitat per a estudiar-hi agricultura. Allà descobreix el món de les lletres i aquest, en un clic, li fa “prendre consciència d’ell mateix d’una manera insòlita fins llavors“. Es canvia de carrera i, un cop graduat, continua a la mateixa universitat com a professor fins que es jubila.

El professor Stoner es dedica en cos i ànima a la docència (i la recerca) durant tota la seva vida. Casat amb una dona inestable i pare d’una filla que li hereta el tarannà (“Tant és, pare. Tant és, de debò“, li diu davant una decisió important que prenen per ella), viu en una perenne solitud amb rerafons de conflicte intern i qüestionament del trasfons històric i social. S’enamora, tendra i càndid, en la maduresa:

“El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s’estima al principi no és la persona que s’estima al final, i que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra.“

(un paràgraf preciós, oi? d’aquells que fa que t’aturis i facis un petit plec a la cantonera de la pàgina)

Però tot el que és i el que fa sembla destinat a esgotar-se, a haver-hi de recular…

L’Stoner és un llibre (o hauria de dir un home?) cristal·lí, honest, transparent, potser en escala de grisos (o amb colors poc saturats) però que commou des d’una prosa directe i precisa, rica i sense floritures.

De debò, no us el perdeu!!

Feliç Sant Jordi!!

silenci

“Cuando escribimos ofrecemos el silencio tanto como la historia.
Las palabras son esa parte de silencio que se puede expresar”

(de “¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?“,
autobiografia (i més) de la Jeanette Winterson)

.

.

trena un equilibri angoixant, de solitud gelada…
i et trenca llavors de cop, a traïció, en una sola frase

.

per continuar fent-te cruixir el cor,
escanyant-lo a cada inflexió de les pàgines seguents…

.

sense seny,
i fiordejant…..

googlelibrary (vladstudio)

La literatura és com una ciutat oberta i només la destresa del lector a l’hora de reccorrer els seus carrers, el conduira a les conclusions somniades.
(de Despres de l’Oblit, d’en Xulio Ricardo Trigo)

Cal acomplir els somnis o resignar-se a la tristesa…

i una vegada va tenir significat….
… però es veu que l’auró, és de fulla caduca

Amb aquestes ratlles t’he de disculpar la meva absència d’avui a la cita del Club de Lectura….. si no apareixo: se m’ha emblicat la tarda, i hores d’ara tinc una perspectiva una mica…. magre, aiiiiissss

Per si no puc venir, doncs, et faig arribar quatre paraules del meu pas pel llibre.

Havanera

He llegit “Havanera”, i és una novel·la que m’ha agradat; potser molt més en la forma però, en les coses petites, que no en la història principal que fa de fil conductor.

Des del principi, em va xocar el deix valencià en el redactat, i em va captivar la manera (i la quantitat!) d’enumerar metàfores bellíssimes per a descriure qualque ambient o sentiment.

Diuen (he llegit també les crítiques que ens enviaves), que és una novel·la de realisme màgic. I sí… però em sembla que jo estava en un moment en que en necessitava més, de màgia.  L’he llegit a poc a poc però sense delit: el fil de la història no m’ha embolicat prou com per sentir el neguit de reprendre la lectura tothora, i la màgia de la sabana era una que es repetia amb, potser, poques variants.

-Parèntesi-
(No em facis molt cas però d’aquesta sensació: també vaig anar a veure la peli de la Isabel Coixet, “El Mapa de los Sonidos de Tokio” i no em va arribar, no em van quadrar els personatges amb el paper que tenien, ni el fil de la història, que em va sembla massa previsible.  En canvi, seguidament, vaig llegir-ne el llibre de les notes (el guió) de la directora-autora i em va encantar: un grapat de frases curtes per a descriure els ambients, traspuant tot allò que em va faltar en el film. Potser al cinema, jo no tenia el dia prou…. sensible? receptiu? endevinador?  ;o))
-S’acaba el parèntesi-

M’han agradat però els personatges, trobo que el llibre aconsegueix donar-li a cada un una personalitat forta i pròpia, fins i tot amb evolució.  I la presència de la dona, del món femení, còmplice i potent, senyorejant l’acció.  Si me n’hagués de quedar una, of course, em quedaria amb Maria Hija…. o fins i tot amb Guadalupe, mira; o la dona de Siete Santos Fundadores (Iron?), o l’Aurora dels primers temps

I també m’ha agradat molt la història novel·lada d’un moment de canvis importants a Cuba; ho explica de forma senzilla, totalment imbricada i coherent al moviment dels personatges i el seu moment personal.

En global m’ha quedat la sensació que és un llibre càlid, potent, a estones una mica salvatge (genials, les referències a la sabana i el galop dels batecs de les feres), un llibre d’ambient tropical, un bon llibre.

I tot plegat…. estrictament personal, és clar!!

Estaré atenta a la propera recomanació (i tinc pendent “L’Extranya desaparició d’Esme Lenox” que ens vas recomanar un dia al blog i em va fer cuquet)

Bona vesprada al Club,
per a tots,
un somrís,