Archives for posts with tag: lluna i llibres
Stoner

El tenia a la llista dels “vull llegir”, aquest llibre (ehem, la tinc, aquesta llista, una llista no tant dinàmica com voldria però sí que m’orienta intenció, i que m’ha regalat -juntament amb la meva llibretera de capçalera, la Fe- veritables delícies). Bé, com deia, el tenia a la llista dels “vull llegir” quan la recomanació del Club de lectura de L’Espolsada me’l va posar sobre la taula en prioritat.

No era un bon moment però….. no, no m’era un bon moment. Encetava les vacances de la feina i entrava en un període que m’havia reservat per acabar la tesina. Sobre la taula encara, piles d’articles per llegir, de revisions i ressenyes per fer, de redaccions i correccions per enllestir… tot molt acadèmic i molt tècnic, una mica pastós, d’estructures a voltes enrevesades i de molta/massa literatura forània.

Així és com vaig encetar l’Stoner, la seva acadèmia i la meva maldestrement barrejades…

Per això em va costar al principi, sentia que era davant d’una literatura potent, culta, gairebé erudita i em costava deixar-la fluir sense voler disseccionar-la. M’encallava en una frase, una expressió, una imatge, un miratge. Fins que…. jo també havia de fer el clic

La novel·la relata la història d’en William Stoner, una vida petita i grisa, única i alhora universal en la primera meitat de segle XX.

En Bill, fill de grangers d’un llogarret perdut de Missouri, arriba a la universitat per a estudiar-hi agricultura. Allà descobreix el món de les lletres i aquest, en un clic, li fa “prendre consciència d’ell mateix d’una manera insòlita fins llavors“. Es canvia de carrera i, un cop graduat, continua a la mateixa universitat com a professor fins que es jubila.

El professor Stoner es dedica en cos i ànima a la docència (i la recerca) durant tota la seva vida. Casat amb una dona inestable i pare d’una filla que li hereta el tarannà (“Tant és, pare. Tant és, de debò“, li diu davant una decisió important que prenen per ella), viu en una perenne solitud amb rerafons de conflicte intern i qüestionament del trasfons històric i social. S’enamora, tendra i càndid, en la maduresa:

El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s’estima al principi no és la persona que s’estima al final, i que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra.

(un paràgraf preciós, oi? d’aquells que fa que t’aturis i facis un petit plec a la cantonera de la pàgina)

Però tot el que és i el que fa sembla destinat a esgotar-se, a haver-hi de recular…

L’Stoner és un llibre (o hauria de dir un home?) cristal·lí, honest, transparent, potser en escala de grisos (o amb colors poc saturats) però que commou des d’una prosa directe i precisa, rica i sense floritures.

De debò, no us el perdeu!!

 

Aquest any,
per aquest Sant Jordi….
…. regala’m el drac!!

Drac i rosa

Feliç Sant Jordi!!

moon_trans

.

silenci, 1px

silenci

“Cuando escribimos ofrecemos el silencio tanto como la historia.
Las palabras son esa parte de silencio que se puede expresar”

(de “¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?“,
autobiografia (i més) de la Jeanette Winterson)

Sukkwan_Island, David Vann

.

.

trena un equilibri angoixant, de solitud gelada…
i et trenca llavors de cop, a traïció, en una sola frase

.

per continuar fent-te cruixir el cor,
escanyant-lo a cada inflexió de les pàgines seguents…

.

sense seny,
i fiordejant…..

googlelibrary (vladstudio)

googlelibrary (vladstudio)

La literatura és com una ciutat oberta i només la destresa del lector a l’hora de reccorrer els seus carrers, el conduira a les conclusions somniades.
(de Despres de l’Oblit, d’en Xulio Ricardo Trigo)

Cal acomplir els somnis o resignar-se a la tristesa…

moon_trans