Lluna de Paper

El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:

“Com la bèstia que ensuma el perill, es quedà quiet, encarcarat darrera la porta tancada; la mirada poruga, els llavis premuts amb força eren una esquerda en aquell rostre amarat de suor. Va retenir l’alè. Havia de plantar-li cara al panteix. Forcejava la maneta de la porta amunt i avall. Una vegada. Una altra vegada. I encara una altra. Res. El forrellat no cedia. El fum ho empudegava tot. S’afluixà la corbata, es descordà el coll de la camisa. L’ofec. L’ofec li rebentava els pulmons.“

Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pista:

I encara una altra:
És la primera novel·la, publicada tot just aquest febrer, d’una dona que ha fet causa social donant classes en tallers i aules de literatura, ensenyant, com a ella li varen ensenyar abans, algunes tècniques per tal de perfeccionar l´ús de l´escriptura.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

Animeu-vos-hi!!

SOLUCIONARI:

Siiissisisisissi, segur que alguns de vosaltres ho heu endevinat: el llibre en qüestió és el de Olor de Colònia, de la Sílvia Alcantara.

Si en voleu saber més, L’Espolsada llibres en fa una bona ressenya: aquí!!

“… perseguir d’ara endavant els sempre dins els mai, la bellesa en aquest món”

Més o menys, aquesta és la darrera frase d’un llibre que m’ha impactat de debò, i que us recomano de totes-totes: L’elegància de l’eriçó, de la Muriel Barbery.

L’elegància de l’eriçó no és un llibre de lectura fàcil: la gramàtica i la sintaxi en nivells de correcció i de coneixement elevats, podrien abocar-te a la sensació que estàs llegint un assaig…. I de fet ho és, una mena d’assaig que et porta a reflexionar sobre filosofia, sobre gramàtica i sobre psicologia, però ho fa a través d’una història a dues veus molt humana, esquitxant de comèdia les quotidianitats, sense caure en la pedanteria.

La Renée Michel és la portera d’un edifici situat en un dels barris més elegants de París. Els seus veins, burgesos neoconservadors ancorats en un fort esperit classista, no sospiten que aquella portera grassa, lletja, suposadament inculta i propietària d’un gat gras i melindrós, pugui amagar un esperit inquiet i una intel·ligència aguda causa i fruit d’un autoaprenentatge que la porta a devorar la literatura russa (Tolstoi en primera instància), les pel·lícules de Iasuhiro Ozu, la filosofia antiga i vanguardista, els pintors holandesos i altres expressions de l’Art que cap dels seus aristòcrats inquilins ha tastat mai.

En el mateix edifici, la Paloma Jesse, una adolescent superdotada filla d’un alt càrrec socialista, té decidit suïcidar-se en breu davant la futilitat de la vida que porten els adults: com peixets vermells en una peixera petita.

L’arribada d’un nou inquilí a l’edifici, en Kakuro Ozu, japonès, seixantè, culte, amable, reposat, fa que les dues veus de la història entrin en contacte: dues visions del món (tres amb en Kakuro) que es fonen en una sola cuirassa….

“La Sra. Michel té l’elegància de l’eriçó: per fora està cuirassada de punxes, una veritable fortalesa, però tinc la intuïció que per dins és simplement tan refinada com els eriçons, que són uns animalons falsament indolents, feroçment solitaris i terriblement elegants”

Tots tenim una cuirassa,
potser aquest, doncs, sigui una mica el nostre llibre…!!?

Vaig esperar que sortís en català perquè era un Anna Gavaldà, i jo, l’Anna Gavaldà l’he gaudida sempre en català… de la ma d’en Xavier Garcia Muniesa que, a vegades l’encerta i d’altres no tant, però que sap conservar-hi tota la tendresa…

I vaig arribar a la meitat del llibre només perquè era un Anna Gavaldà; em sóc fidel i m’obligava a seguir llegint, pàgina rera pàgina, aquella prosa sanglotada de frases incompletes i inconnexes, de retalls d’història sense fil, aquell desgavell de narrativa que, i només en acabar el llibre me n’he adonat, reflexa el mateix caos de sentiment que viu el protagonista a l’inici del relat…

… un caos que, d’alguna manera, se m’assemblaria:
“una vegada vaig estimar algú amb bogeria, i la resta de la meva vida me l’he passat treballant per oblidar-la, i he treballat tant i tant bé que m’he perdut en el camí”

Llavors, en algún punt de la nit, la prosa toca fons i remunta en la veu d’una dona sparki (Brillant?, Divertida?, Radiant? Dinamita? Xampany, potser….) que barreja l’anglès i el francès -el català, en el meu cas- per recollir les engrunes de la seva vida dins la nit tèbia d’una granja bulliciosa i destartalada.

I amb la prosa que s’enfila, torna el pols de l’Anna Gavaldà, deliciós….
i amb la Kate, el Charles pacifica les llums i les ombres i remunta també…

La ressenya en diu:
“Tendra i plena d’humor, El consol és, en essència, una història d’amor. Un tractat de l’arquitectura interior i de les emocions sobre les quals es pot construir i donar sentit a la vida”

I jo en marco algunes frases amb plecs petits a la vora de les pàgines, algunes reflexions que faria meves i d’altres que em bufetegen….

…. algun dia, ho hauria d’escriure

Va sortir al mercat amb etiqueta de best-seller, emparat en una campanya editorial de màrqueting espaterrant i acompanyat d’un tiratge elevadíssim que tenia traces de prepotència de vendes. No en va el seu predecessor, “L’ombra del vent” havia tingut una molt bona acceptació, entrant a la majoria de les cases des del boca-orella que va elevar-ne les exaltacions.

També vaig llegir “L’ombra del vent”, és clar; com sempre, una mica abans del “seu moment”. D’aquest, me’n va captivar la imatge poètica del seu títol, i les seves pàgines van arrossegar-me amb dolcesa per una Barcelona antiga, fins al cementiri dels llibres oblidats. No devia ser la única… poc temps després, l’Avinguda Tibidabo s’omplia de badocs que cercaven el número 39, ocupat ara per una consultoria o una asseguradora (hi treballo a prop, i de la caseta en qüestió, us confesso que…. “me la imaxinava més gran!!” ;o))

“El Joc de l’Àngel” em va arribar com a present i, tot i que venia sense dedicatòria, el gest era prou especial com per què n’obrís la primera pàgina i m’hi abandonés amb la desídia dels que es deixen arrossegar. Les seves pàgines corren en una història trepidant (com en el seu moment va ser-ho “El Codi Da Vinci”), però també delirant i inversemblant, espurnejada de traces de novel•la negra amb gàngsters d’estar per casa.

A la Barcelona dels anys 20, un jove escriptor obsessionat pels llibres i per un amor impossible, accepta la oferta intrigant d’un editor misteriós per escriure una obra magistral: la creació d’una religió que anul•li els seus futurs lectors entre la magnificència d’una faula captivadora. A mida que va prenent cos, la faula enverina l’escriptor i els personatges que l’envolten embolicant-los en una aventura tenyida de lluita per la pròpia supervivència.

Amb un estil viu i precís, l’autor, en Carlos Ruiz Zafón, ens passeja per una teranyina d’intrigues que es teixeix i s’embolica fins a anar-se engrunant en un final lligat i sorprenent (mmmm….. pels que us hi endinseu un dia, i/o pel que ja l’hagueu llegit, tinc un petit serrell per tancar: en un moment cap al final, l’inspector Grandes li comenta al protagonista que sempre l’ha vist amb el pin de l’àngel a la solapa; com encaixa aquesta única frase a la història?)

Però, en definitiva….
no és un llibre que mai hagués volgut llegir, jo, amb el primer en tenia prou (com quan vaig llegir “La Pell freda”, de l’Albert Sánchez Piñol, que em va sorprendre perquè era un relat de terror amb llenguatge d’història d’amor…. que l’autor repetia de fons a “Pandora al Congo”… i això que el Sánchez Piñol fa unes contraportades al programa del Basses a Catalunya Ràdio que son molt enginyoses i m’agraden molt….).

I amb tot, he de dir que l’he llegit tot, que m’entretenia i, un cop dins, tenia ganes de reprendre’l, de trobar el moment per aturar-m’hi i tornar-hi…

No és el tipus d’història que m’agrada trobar en un llibre…. en la única cosa que coincidim l’autor i jo, em sembla, és en aquesta creença indestructible de que els llibres tenen ànima…… però no la de l’autor ni la dels que el llegeixen, sinó una ànima pròpia

Una ànima pròpia que hi batega…….