Archives for posts with tag: lluna nova

Dia rera dia,
en el mateix punt de rellotge exacte de les vuit del matí, durant mitja horeta, ressegueixo la mateixa carretereta rural que desemboca a l’autopista que ens ha d’escopir a ciutat.

Dia rera dia,
discórrer per la mateixa disposició de paisatge: camps de blat infinits que es transmuten en harmonia amb l’estació i amb la llum; del marron fang aterroçat, al de blat madur quasi blanc, passant per totes les tonalitats de verd tendre incipient, verd fosc encatifat, verd clar onejant al vent, i diferents tonalitats de crema i de torrats.

A vegades, quan sóc una mica persona i no només peça d’algun engranatge que m’enpeny, miro….. i deixo que el paisatge em sorprengui…. m’omple, em fa feliç, somric….

És llavors quan sóc conscient de la riquesa de sorprendre’ns

Ja no ens sorprenem quasi mai, deixem que la vida discórri monótona sense fer-hi atenció, apliquem el nostre coneixement en acció sense reflexionar-hi….

En vaig ser conscient l’altre dia en un procés de formació… (de fet, i faig un incís aquí, penso que el sistema educatiu que tenim és el més gran engranatge per a matar la curiositat dels nens, i amb ella la capacitat creativa i de sorpresa -un heu fixat que, a l’escola, el sol d’un dibuix mai no pot ser blau, per exemple? no seria real!! i…? -)

Bé, deia, em va… sorprendre quan els hi deiem als tutors que no hi ha aprenentatge sense la capacitat de sorpresa, de trencar aquest coneixement en acció per aturar-se a reflexionar-hi…

I n’he estat molt conscient avui pensant en el món blocaire: escrivim perquè volem compartir allò que sentim, que pensem, que ens frapa o que ens rebel·la, allò que sorprèn…..

I què ens sorprèn? Només allò que esbiaixa la quotidianitat? Allò extrany, rar, fora de norma?

Va, mirem amb ulls nous, amb ulls de nen (el que tooots portem dins), mirem el nostre mateix dia a dia repetit; observem sense jutjar, sense permetre els paràmetres de les nostres normes socials, només mirem…

…. i deixem-nos sorprendre!!

Hi ha dies,
que passejo el sentiment amb rocs a les butxaques….

I en construeixo fortaleses,
un recer aspre en la cantonada de la solitud….

res a veure amb l’hivern i el vent que encasta la neu al tronc dels arbres,
quan el bosc d’alçada t’enfarina les botes i et refreda la cara….


sentir fred (sense nom propi)
un fred esgarrifosament civilitzat,
que es filtra fins l’ànima i fa tremolar el cos tothora,
el fred del desconcert, del desempar, de l’indefessió….

qui s’ha endut el meu formatge??
deu ser el vent del nord que el belluga, el vent del canvi…

i en aquesta lluna nova,
la primera,
l’escolto…

Entre la sorra i l’escuma,

el mar d’hivern preserva una camí sense petjades…

… vens?

Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

(Miquel Martí i Pol,
del Llibre d’absències)