Archives for posts with tag: microrelat

nuria_5
ella ens feia imaginar un paisatge infinit, calm, esquitxat de milers d’espurnes titil·lants, energia… i jo descobria llavors que en tinc un munt, d’aquests paisatges, endreçats a la retina: una esplanada silent de neu blanquissima espurnejant sota el sol, un cel fosc de nit puntejat d’una via làctia espaterrant, un espai immens obert sota un cim, un mar en una albada de sucre… paisatges viscuts, tots amb nom propi, infinits, calms, coneguts, compartits…

llavors, quan caminava pel carrer tornant a casa, les volves eren minúscules, i només sabies que eren neu per la ingravidesa que exhibien, vol erràtic sota els fanals de ciutat…
llunadepapr
.

lluna_sobre_teulades
tornen del camp; tu ets el marit de la Remei? li diu la nova veïna tot acceptant amb familiaritat les festes de la Kira, no ens coneixem encara, afegeix com per tranquil·litzar-lo, però tenim una amiga en comú

mmmm…. m’agrada, em sembla que hauré de trobar el moment de fer bon veïnatge
llunadepapr
.

crònica d’un matí de tardor, plujós
Generacions
aqui ara plou; res, quatre gotes mal comptades, amb prou feines si la terra fa olor de moll; faig fotografies als patis humits…

té, ara plou, una pluja suau però, amb quatre trons amables; m’agrada que plogui, m’agrada la pluja….

ara plou molt fort, i fa trons secs, que trenquen el cel; i tempesta, llamps, trons, aigua… una meravella!!

han vingut els meus pares, han portat peix i la mare l’ha netejat, sardina

quan ha parat de ploure han marxat, d’aquella manera que marxen ells, a poc a poc passadís enllà, agafats de la ma, mesurant la passa amb compte a les escales…
llunadepapr
.

pentinadores
a la perruqueria, una de les àvies em fa notar que, a diferència d’elles, jo no vinc a la ‘pentinadora’, perquè després de tenyir, rentar, tallar i metxes de colors, sóc jo qui m’acabo pentinant abans de marxar; cap glamour doncs

llunadepapr
.

FullSizeRender
viatjava sempre pels plecs del mapa, rutes de camins esborrats a força de desar-los, línies difoses sobre els estrips del paper….

només així s’assegurava que ningú no pugués seguir-li les passes, i que tots els paisatges fossin sempre de redescoberta
llunadepapr
.