Archives for posts with tag: monòleg

giant-rubber-bear-1089612_960_720d’efemèrides personal (m’agrada recordar-ho)

avui fa exactament set anys que no encenc una cigarreta…. que és una manera de dir-ho, una mica més enllà del ‘vaig deixar de fumar’, set anys contra els trenta-tres en que la cigarreta –totes les cigarretes com una mateixa entitat– va ser companya i còmplice, gest i defensa, les mans ocupades, la mirada empetitida rere el fum, la fluixesa de cames en la primera calada amb el primer cafè, la cigarreta consumint-se sola en un cendrer, l‘aire carregat, oblidada en la fúria creativa, l’olor a tabac, sí, olor, a mí m’agradava fumar, el tabac, encara me n’agrada l’aroma quan algú encén una nova cigarreta al meu costat, torrada, melosa, diferent d’aquella més atapeïda i fosca que s’arrapa a la roba i als cabells….

només que ella era una companya tòxica, o no érem compatibles, t’ho diuen i no t’ho creus, o no hi penses prou, que es queda l’aire, fins un dia que t’ofegues en un gest petit, infimament quotidià, col·lapse, i et revoltes a la dependència iniciant un infern de neguit i d’enyor, el monstre…

qui digui que deixar de fumar son tres dies, menteix, com menteixen els que diuen tres mesos, és un procés, que es fa més llarg que no és, on mica en mica i en un joc d’endavant i endarrere, el monstre cedeix, i llavors ja ets una exfumadora, mai no tornes a ser neta del tot es veu, l’estigma, el desig latent que et batega en algun racó amagat, per sempre….

i mai, mai, mai dels mais, podràs tornar a encendre una cigarreta sense abocar-te als espirals acolorits del plaer enyorat, amb el risc que se t’enduguin…

[els ossets, una imatge d’homenatge als qui van ser els follets de resistència a les temptacions (llaminadures kamikazes, en definitiva, no les he tornat a tastar): set anys sense senyors haribu]
llunadepapr
.

el pare fa crucigrames abocat sobre la taula, concentrat, les estovalles encara amb les engrunes del dinar, les tasses de cafè amb pòsit fosc i aromes d’anís; a estones, sense ni adonar-se’n, el cap li cau i s’adorm

entre plat i plat, la mare comenta de passada que li costa menjar, se li embussa el mos a mig aire, es mareja; bé, de fet, es mareja amb menjar o sense, s’hi lleva ja al matí, marejada, i a vegades havent sopat també es mareja

l’home –amb vuitanta tres anys ja el veiem més com l’avi que no com el pare–, em fa notar que el cap li ha millorat, fora pomades agressives que couen!! que la simple crema hidratant de l’àvia se li emporta, lliscant humit sobre la pell, les crostes tossudes del càncer dels calbs amb massa sol

l’àvia fa que sí amb el cap a la consigna de no donar-li menjar a la gossa, que ja és velleta i pateix de la panxa; arrossega els peus fins a la cuina recollint els plats, la gossa al darrera, i li deixa les sobres en un racó, el dictat oblidat

mentre ella és lluny, l’àvi parla fluixet, potser per a mi, o per a ell mateix; a l’àvia també li fa mal, la panxa, el cos vell que comença a no respondre, a mal funcionar, com els ronyons, sempre al límit, que s’acaben, que ja no filtren prou; es mareja de l’esforç, diu, sentencia

la dona torna i s’asseu al meu davant; li miro el cos, balb, només ossos i pell, les mans deformades, l’esquena corba, els cabells més grisos que no blancs; ja no es tenyeix, de rossa ho feia, va deixar de fer-ho quan ell va abandonar el costum de pintar-se el bigoti, els dos fent conjunt

ella no anirà a la doctora perquè no vol que li trobin res i l’ingressin; ell no anirà al metge perquè ja compta enrere, ho diu explícit, està plegant; lúcid ell, inconscient ella, escara independents els dos

i jo que faig veure que miro el mòbil he suspès del tot el temps, escolto, observo, entenc, que cada estona compta, en aquest instant precís, en tots els instants precisos que venen

ho aturo tot, aixeco el cap i somric, tens tota la meva atenció, diu la mirada, la meva mirada, i la seva mirada, sense paraules
llunadepapr
.

trencament[1]
aniré a l’infern, m’arruïnaré, patiré alguna desgràcia, em sortiran berrugues, cauran els cels i s’obriran les aigües….

(o el que és el mateix: no segueixo cadenes de correu, ni de whatsapp, ni de facebook, ni…., per principis -i alguna cosa més-)

llunadepapr
.

2015-06-23-1435071172-9008959-brainstormidea
think, pensament…. i en groc
el pensament no ha de retre comptes davant de ningú, és una de les nostres dimensions més desinhibides…

llunadepapr
.

phone-callMòbil? He de canviar-hi el so de trucada, aquesta suite per a violoncel és massa suau, i li costa començar, no hi ha manera de sentir-la. Ara que, fet i fet, tampoc no cal donar-hi més importància, entre whatsapps, messengers i demés, quasi ningú ja no fa trucades de veu, que també s’agraeix, odio la interrupció d’una trucada exigint atenció immediata, uix! com aquesta que entra ara, té, la Carme de nou, deu ser la sisena vegada que insisteix avui, si sabés que cada vegada que truca la pantalla la identifica amb la imatge del Jabba d’Stars Wars potser no emprenyaria tant, poca feina té, ella, la Mamen, que s’ha fet dir sempre, Carmen com a molt, i s’enravena cada vegada que li catalanitzo la tonteria, que tenir una germana gran amb aquest nivell de pijeria cansa molt, ai, sí, la senyora del cirurgià plàstic, tan estirats i tan insuportablement perfectes, què voldrà, ara?, el mateix que les dues-centes vegades anteriors, segur, tan poc original ella, que si no truco a la maman, que si hi hauria de passar de tant en tant, que ella em troba a faltar, que li cal distreure’s i companyia, i ja veus per què, si sempre ens acabem barallant, ai filla meva d’on has sortit, tot i que a la dona li falta sang, sempre conservant les formes, sobretot, sempre tan bleda, i no crec ni que li pugi la tensió, a mi sí que em puja però, exasperant, el cello que encara sona, no es rendeix avui, pesada, hòstia! —Carme, nena, què dius?
llunadepapr.