Archives for posts with tag: relat

stock-photo-49590366-feared
Desenganxar els ulls, obrir una escletxa de visió i enfocar a fora va ser un esforç tan dolorós que vaig trigar una eternitat en saber que havia de donar significat a aquelles formes allargassades i fosques que emergien entre les pestanyes. Amb la consciència embotida, la idea de formar part d’un quadre on s’hagués replicat per vuit el personatge de El crit* em va semblar d’una normalitat estranya però gens alarmant. La llum era escassa i donava contorns difosos al fons de l’escena. Em costava mantenir la consciència. I hi havia aquella punxada aguda a l’alçada de la clavícula que concentrava tot el dolor en un punt d’intensitat insuportable.

Belluga les parpelles, sembla que es desperta. Potser no serà tan greu doncs, tot i que quan he vist el llamp esquinçant la vall des de la seva espatlla m’ha semblat entreveure-hi la mort. El grup s’ha neguitejat quan l’hem recollida, inconscient, tan estranya ella que segur que ve de molt lluny. I malgrat el fred i la tensió, malgrat la por que els tenalla el gest, malgrat el cansament que els desploma, s’han obligat a ser generosos i hem transportat aquell cos erm fins aquesta cabana. Fan un bon contrast: d’una banda vuit figures famolenques, fosques, xuclades, silencioses; de l’altra, una dona sola, malferida, lluminosa. Li hem remenat el sac per trobar-li roba eixuta i ens hem repartit una part del seu menjar, el necessitàvem. Jo m’he guardat un parell de saquets de sucre refinat que compto que ens caldran abans de l’alba.

Em vaig tornar a despertar que algú em bellugava. El dolor era tan atroç que no hi havia res més, només sofriment cec. Però la consciència de solitud també s’imposava: estava sola, la meva era una travessa en solitari i m’havia d’espavilar. Aquelles ombres fosques que ara lliscaven davant meu potser eren un anunci d’entrada al purgatori, però l’espatlla em feia tan mal que segur que encara no era morta.

Agafa consciència a estones, el sofriment cisellat en l’expressió del seu rostre. I malgrat tot no gemega, només respira entretallat, contingut. Li descordo el jec de viscosa blanca i li arremango la brusa llima per abastar-li la ferida. És lletja, deu cremar de valent. L’oli d’hipèric que vaig macerar per Sant Joan li farà bé. En xopo el mocador i li aplico com a compresa. Es remou. Obre els ulls, lúcids un instant, i sento la seva mirada grisa entrant-me fins el moll de l’os.

Una dona, la mare, àvia, cuidadora. La vaig veure entre bromes, esguard verd maragda, abocada sobre mi. Els seus dits sobre l’espatlla irradiaven una escalfor guaridora que va afluixar-me el turment. Un miratge, vaig pensar mentre m’adormia, o potser, mentre dolçament em moria.

Quatre homes, dues dones, un avi i un nadó, tots jueus, tots fugitius, tots magres, tots en perill. Malgrat els signes de defalliment, hem de reprendre la marxa abans el temps o qualque patrulla no ens encalci. Ella ara dorm plàcidament, estarà bé aquí fins que jo torni, un cop hagi deixat el grup fora de perill a Tavascan. Em carrego el nadó i sortim a la tarda freda.

llunadepapr
(*) El crit (Skrik en noruec) és l’obra més coneguda d’Edvard Munch (1863-1944) – https://ca.wikipedia.org/wiki/El_crit

L’àvia s’aixeca de taula, va, que us llegiré una cosa, diu, i agafa una llibreta vella, l’espiral nuat com les seves mans, i s’asseu al costat de la filla. llibreta_espiral

Avui és el seu sant i, com cada any, els ha reunit a tots per dinar. És un dia important, un d’aquells dies amb prou entitat com per aplegar la família al voltant de la taula. Ho farà també per la Festa Major i per Nadal, però aquestes dates ja no són tan seves. I malgrat el que digui el jovent, un sant té molta més prestància que no un aniversari.

Com sempre, els ha fet un bon dinar. Aquesta vegada s’ha esmerçat especialment en l’elaboració de les postres, sabedora que aquella noia que li ha convidat el seu nét gran s’està formant com a professional de la rebosteria. Colombiana, li ha dit que era, i l’àvia no entén que s’hagi d’anar tant lluny a buscar una noia. Amb tot, volia tenir tema de conversa amb ella per acollir-la bé, que prou li ha costat al noi trobar algú a qui anomenar parella.

L’avi seu a cap de taula, fill i filla flanquejant-li les bandes. L’àvia dina a l’altre extrem, ben a prop de la cuina. Avui s’ha rodejat dels nouvinguts: a la dreta, la noia colombiana que encara no parla català; a l’esquerra, aquell noi de l’Empordà que es veu que és el xicot del seu segon nét. Això també li ha costat, a l’àvia, hi va plorar una setmana seguida. Però malgrat que no ho entén, ho vol acceptar, i dissimula la nosa per no perdre el seu nét preferit, el que ja té carrera.

Asseguda ara a una filla de distància del marit, obre la llibreta i gira alguns fulls amb decisió. En aquest moment té tota l’atenció de tothom. No s’hi entretindrà. Comença sense preàmbuls, una veu rovellada resseguint el text cal·ligrafiat a la llibreta.

—Si hay un descanso en la pelea… canta l’àvia en un to molt desafinat.

Els convidats es miren perplexos mentre la incomoditat d’allò que no és habitual s’escampa per la sobretaula del cafè. No acaben de saber ben bé si riure-ho com a broma o reconèixer-ho com a ridícul i avergonyir-se’n.

—Això normalment no passa xiuxiueja el graduat al seu xicot amb un punt d’angúnia.

Ningú no desviarà l’atenció. Ningú no trencarà el moment. Estupefactes, incòmodes. Atents.

Només la filla somriu, ha reconegut a l’acte el text i el gest. Ella ja cantava aquelles cançons als quatre anys, quina gràcia la nena, i fins i tot les monges les hi van fer exhibir en el festival de l’escola com a mostra de qui sap què. Ara, mentre l’àvia segueix desafinant-les tossudament, faria petites correccions a la lletra que hi canta. Però no val la pena.

—Són les cançons de la mili de l’avi! desvetlla de sobte el gendre que les va sentir un dia al cotxe baixant de Girona.

L’àvia ha girat pàgina. Concentrada, encara amb força un nou text:

—Adiós Figueras, cuatro caminos, la tramontana… desafina ara.

—Com que ella no sap de música s’enfada finalment l’avi—, ho canta tot igual. Adiós Figueras, cuatro caminos, la tramontaaaana… entona ell corregint la melodia.

És que la iaia fa rap! celebra el nét més jove amb un punt d’ironia.

El jovent riu amb complicitat. El fill i la jove es mantenen distants, seriosos. Els avis canten encara una estona més barrejant les veus.

—Heu apuntat la lletra de totes les cançons en aquesta llibreta? pregunta el darrer nét més per donar rellevància als avis que no per interès.

—Sí orgullosa l’àvia–, les hem anat escrivint amb l’avi aquests dies mentre ens arreglaven la tele, forçant la memòria entre anècdotes d’aquells temps. Quins temps!

—I quin cap té l’avi que recorda tot això —murmura fluixet el nét.

L’àvia somriu, feliç que els néts puguin admirar encara l’avi, el seu home de sempre que, ara que ja no es tenyeix el bigoti, sembla que hagi perdut la seva autoritat de patriarca.

Quan em mori, si trobeu aquesta llibreta us la podeu quedar… la voldrà algú? Si la vol algú… si la trobeu…

Les converses s’han reprès ja lluny d’aquella llibreta. Sembla que a ningú no li interessarà aquest seu llegat més íntim, pensa l’àvia. Tant se val.  Avui però, els té tots a la mateixa taula.
llunadepapr.

tear
Prenc avui la ploma per a explicar-vos amb veu pròpia aquest punt de la història. El meu nom és Céline, i una vegada vaig estimar massa una dona.

Però poc que vull pas tornar-vos a explicar tota la història, sé que la Tresa ja us l’ha contat. M’he promès només que us relataria els fets d’aquella nit, que els escamparia sobre les estovalles talment les engrunes d’aquell sopar dolorós. I que ens els miraríem fit a fit, amb valentia ara que el temps ja ha fet el fet.

Estimava la Tresa, vagi això per davant. Crec que vaig estimar-la, ulls clucs, només de conèixer-la. L’estimava, i ho feia d’una forma total, inconscient, com estimen els nens, sense reserves i sense defenses.  En aquell temps jo era molt jove i la vida m’havia sigut amable. Estimar no era quelcom que s’hagués d’analitzar, s’estimava i prou, i es feia amb tot el que tenies.

L’any trenta sis però, ho va canviar tot. I els anys que van seguir em van canviar a mi. L’hivern del trenta nou, quan la Tresa va arribar creuant les muntanyes, em va trobar atuïda per les responsabilitats: el projecte de l’École des Pyrennés em xuclava l’enteniment i els dies; la Greta, la nina afillada des del desert, m’engolia les nits i el cor. A la Tresa li havia regalat l’ànima, però no n’hi va haver prou.

Ho havia meditat molt. Ho duia preparat des de molts dies enrere, paraula per paraula, tots els gestos, totes les respostes. Aquella primera nit però, quan la Tresa em va posar el dit a la galta i em va dir, fluixet, abraça’m, aquella nit no vaig poder, i la vaig abraçar, i vaig tancar els ulls ben fort, només una vegada més, per endur-nos-ho com el record més bell.

Fou l’endemà, amb les engrunes del sopar sobre la taula, amb la Tresa radiant puntejant-me el clatell de petons petits cada vegada que es movia rera la meva cadira. Li vaig dir seu, que no és això el que vull, no el que he somniat, que si això es sabés jo em moriria, oh, Tresa, pas à cette façon, no d’aquesta manera, però podem continuar sent amigues. Tot això li vaig dir, o alguna cosa així que s’hi assembla. A raig, sense aturar-me, sense mirar-la. La posada en escena d’una obra mil cops assajada.

La densitat del silenci que es va fer en aquella cuina ningú no l’hauria previst. Ni que s’hi congelés l’aire, ni que s’hi aturés la vida. Quan vaig aixecar el cap, la Tresa era allà, molt quieta, la mirada fixa. Les pampallugues del foc a les ulleres li donaven un batec que no tenia. Quieta, gelada, morta. Lentament, els ulls van anar omplint-se-li d’aigua.

Si us plau, vaig fer, i em va mirar. I fou llavors que vaig sentir aquell soroll, un crac com de fusta que s’esqueixa, que s’estella i esgarrinxa la carn del voltant. I vaig saber, dolorosíssim, que li havia trencat el cor.
llunadepapr.

Concentrada en la paperassa que s’escampa sobre el seu escriptori, la Tresa no s’ha adonat que queia la tarda; tampoc no s’adona de la calor que ja apunta forta tot i que només és finals de juny, ni de la llum esbiaixada que deforma les finestres. Tira línies, guixa, consulta el calendari, rectifica, anota, ratlla…. quadrar les planificacions de tot un curs no és fàcil, i ara ho ha de fer sola.

És quasi fosc que acaba la feina. Aixeca el cap i la llum tímida de les primeres fogueres tremola als vidres de les seves ulleres pulcrissimes. L’enteniment li arriba de cop: Sant Joan, pensa, ja ha passat un any. Cinc segons que canvien una història.

Era l’any passat que la sortida de final de curs dels mestres, aquella que fan per a cohesionar l’equip, els va portar fins a Isil per a viure-hi la genuïna tradició de la festa de Sant Joan al Pirineu. Ho va proposar la Céline, que és filla de la part francesa d’aquelles muntanyes i coneix bé la cultura popular que les envolta: fogueres, curses pel bosc, balls i danses, criatures fantàstiques, propietats de les herbes, creences diverses.

Van xalar de valent. I ben entrada ja la nit, admirats per l’espectacle dels fallaires escampant guspires pel bosc, animats per les cançons al voltant del foc, esperonats pel vi bo amb que van acompanyar els talls d’una coca de crema boníssima, suats pels balls i per l’esforç de carregar tions de llenya per engrandir la flama, van arribar al clímax de la festa: saltar sobre la foguera per allunyar els mals esperits.

La Céline els havia explicat que segons la tradició d’aquelles muntanyes cal recollir un pomet, de farigola les noies i de romaní els nois, per escampar-lo sobre el foc just en el moment de saltar sobre les flames. Aquesta nit, les herbes tenen virtuts màgiques per a la bona sort i la bona fortuna, els deia, i cremar-les sota el salt engrandirà la protecció que proveeixen.
__
La Tresa sabia on trobar farigola, n’havia vist a la tarda quan va sortir a passejar com feia sempre que tenia cabòries. Decidida, va endinsar-se en la nit, va saltar dos marges avall i va flanquejar el tercer cap a l’esquerra

Has vist quina via làctia més espaterrant?  Va sorgir de la foscor i li va reconèixer a l’acte la parla, aquell accent afrancesat, aquella desimboltura riallera. També va reconèixer la frase, la mateixa d’aquella nit un any enrera a Vall de Núria. Dolorós, el cor se li va desbocar.

– Què hi fas aquí asseguda en la foscor?
– T’esperava, necessito parlar amb tu

La Céline arrossegava deliciosament les erres, va pensar la Tresa, però no volia ni imaginar-se què podia significar aquella declaració.

– Me’n vaig, Tresa
– Qu… que te’n vas? On?
– Muntem un projecte educatiu a l’altra banda d’aquestes muntanyes, les meves muntanyes, ja saps, la meva gent; volem seguir-hi els preceptes de l’escola nova; m’han ofert de liderar-ho.

Ah, era allò. Per un moment la Tresa s’havia imaginat que…. però no, això anava amb barret de directora de l’escola. Va recuperar el control sobre el seu estomac encongit.

– Entenc. Et trobarem a faltar però, l’escola et trobarà a faltar

En un rampell, la Céline la va abraçar. I la Tresa va tenir la sensació de caure, un vertigen infinit.  El seu cos encaixava perfecte en l’abraçada de la Céline, com un motlle fet a mida.

Va ser allà, aquells cinc segons de més que va durar aquella abraçada.

Talment una dona d’aigua, la Céline l’atreia irresistiblement, la seduïa fins als límits de la follia, fins a l’oblit de la seva pròpia personalitat, de la fidelitat i del compliment dels seus propis deures.

Amb el primer bes, la Tresa va esbocinar totes les resolucions. I embriagades de nit i farigola, van deixar-se endur pel desig, dolcíssim, fins a indrets on mai no havien estat.

Avui, un any després de tot allò, en la foscor del seu despatx, la Tresa rellegeix la postal que li ha enviat la Céline: una imatge de les llums d’Isil una nit de Sant Joan. En ella li diu que tot va endavant, que treballa molt, que ha viatjat al desert, …que té una filla. Li he posat Greta, escriu, com la Garbo que ens agradava tant. I signa amb un Je t’aime encore. Quietament, la Tresa plora.
llunadepapr.

Tot va començar allà. O potser no. Potser és només que allà va surar cap a la superfície. O senzillament, que fou allà que vaig posar-hi paraules. Fins llavors, sense nom, sense manera de dir-ho, no existia, n’estic segura. O potser sí…

cremallera-vall-Nuria-inaugurat-marc_ARAIMA20110413_0080_20El xiulet llarg i penetrant del cremallera en sortir del túnel ens va abocar com nens a les finestres del tren. Érem nou joves professors de la mateixa escola que volíem celebrar l’èxit d’un primer any acadèmic rodó coronant l’emblemàtic cim del Puigmal. Aquell quatre d’agost del trenta-cinc, Vall de Núria ens va rebre verda i fresca sota les darreres llums del capvespre.

En aquella hora ja, el silenci i la calma ho envaïen tot. I en molt poca estona, l’ombra va anar devorant la vall fins a fer-se fosc. Vam fer un sopar frugal i, amb perspectiva de matines, tothom es va anar retirant a les cel·les que havíem reservat. Menys jo.

Era la primera nit en molt de temps que em separava dels bessons. No patia, sabia que amb el seu pare estaven bé, però se’m feia estrany. Vaig sortir a la prada. La nit havia caigut infinita i només un tall primíssim de lluna deixava endevinar els contorns. El fred acostava els estels nítids a l’abast de la ma i trenava la respiració entre bafarades de cotó volàtil. Vaig encongir-me dins la meva jaqueta prima.

Has vist quina via làctia més espaterrant? Va sorgir de la foscor i li vaig reconèixer a l’acte la parla, aquell accent afrancesat, aquella desimboltura riallera. La Céline. Dúiem moltes tardes treballant colze amb colze en el nou calendari escolar, els caps junts sobre els papers, la mateixa il·lusió per bastir un programa pedagògicament innovador i creatiu.

He vist, vaig fer amb un mig somriure. A les palpentes vam començar a caminar. Passejàvem en silenci, aturant-nos ara i adés només per intentar l’imaginari d’una constel·lació.

No vaig notar que s’acostava, només el frec dels seus llavis al coll, la seva barbeta sobre l’espatlla: Dibuixa’m les constel·lacions! Aquella…?, el seu alè ran de pell, el braç apuntant en vertical Lira, la meva.

L’immens, cims, nit i cel, ens empetitia. Una esgarrifança em va fer tremolar. Retiro ja, intueixo que aquí clareja molt aviat! I sense esperar resposta em vaig apressar cap a les llums dels edificis.

Aquella nit, desperta en la meva cel·la, hi vaig esbossar les primeres paraules. I amb elles, el primer abisme.

M’agradava mirar la Céline. M’encantava com eixamplava el front en somriure, el rostre net i lluminós. I l’espurna malèvola dels seus ulls en la complicitat. La contemplava quan amonestava nens, tots els nens, quan s’amoïnava per una rascadeta imaginària en qualque genoll petit, quan s’abstreia en les posades en escena de tots els contes imaginats. Potser sí que la mirava massa.

A força de donar-hi voltes però, vaig acabar la nit convençuda que només m’hi feia cabòries. Perquè allò, si hagués estat cert, hauria transgredit tot el que era el meu món.

No, decididament aquell no era el meu, de miratge. I d’un moviment ràpid, l’enteniment precís, el vaig esborrar. Igualment, vaig creure que es perdria en la memòria.

llunadepapr.