L’escuma i la boira formant un tot blanc, tou, amable….
el paisatge fred i sol,
la llum càlida, acollidora, al final de la imatge… o del món!!

I no, no el tenia…. i m’encanta que es recordi de mi i les meves dèries quan volta món!!
El far més al nord… quan la terra té regust d’abisme i el mar d’infinit, quan l’escuma és brava i la roca esmola el vent, quan la salabró s’enganxa a la pell entre mil gotetes transparents que perlen els cabells…..
Més enllà, atlàntic amunt, hi ha el mar del nord amb els seus vuurtorens…. i jo: un fil de lluna de plata fent camí entre Estaca de Bares i Ijmuiden…

Amb aquest nom tan extrany, vuurtoren, els holandesos signifiquen els fars.

Urk , al Markenmeer (el mar domesticat del nord d’A'dam) d’Holanda, és un poblet pescador per excel.lència, amb moll, vaixells de pesca, far i olor a peix… però també velers i platja, i gent prenent el sol (n’hi feia molt!!) i banyant-se en el mateix port.
Al final del moll, quasi camuflat entre les darreres cases apilades i enfilat sota un cel blau lluent, el far, bellisssim…..
