Principals paradigmes en l’Educació Mèdica

Els tres plantejaments curriculars clàssics

La primera declaració sobre l’estructura d’un model curricular per a la formació mèdica, la constitueix l’Informe Flexner (1910), que organitza el currículum en un primer bloc de ciències bàsiques (com a fonament per al raonament científic) previ a la formació clínica.

Coexistent al model flexnerià (vigent durant tot el segle, i encara en l’actualitat), apareix el 1950 el currículum integrat per sistemes/especialitats de la Case WesternReserve University de Cleveland, que planifica les assignatures en equips conjunts bàsics i clínics des del primer any de formació de grau.

I és a finals dels seixanta (1969) que una facultat de nova creació, la McMaster a Hamiltonm Ontario, Canadà, centra el seu currículum en el procés d’aprenentatge, i marca el naixement del Problem Based Learning (PBL).

Notar que el primer dels paradigmes esmentats es refereix, principalment, als continguts de la formació, mentre que els següents es centren en el procés d’ensenyament / aprenentatge.

Principals paradigmes en Educació Mèdica

A part dels tres grans paradigmes esmentats, citaríem com a principals paradigmes en l’EM els següents:

Aprenentatge vs ensenyament, aprenentatge centrat en qui aprèn

Comporta un canvi de rol tant en l’estudiant (gestor del propi aprenentatge) com del professor, que se situa com a facilitador de l’aprenentatge (planificador, proveïdor d’informació i generador de recursos, model, avaluador)

Educació Orientada a Resultats (EOR)

Posada en marxa inicialment (1966) a la Facultat de Medicina de la Universitat de Brown (Providence, Rhode Island) basa el procés formatiu en els resultats d’aprenentatge més que no en el procés. Introdueix un nou constructe, el de “competència”.

En aquest paradigma, l’avaluació adquireix una importància rellevant (l’avaluació dirigeix l’aprenentatge).

L’aparició, el 1975, de les OSCE (Objective Structured clinical Examination, Harden) significa un gran avenç en instruments d’avaluació per competències.

Estratègies educatives

El model SPICE, Harden 1984, orienta les noves estratègies educatives:

Model Spices

El PBL com a estratègia educativa.

Introducció de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació)

La introducció de les TICs suposa la introducció de noves eines en el procés d’aprenentatge. Possibilita i amplia el ventall de recursos: Aundiovisuales, Simulacions, Pacient Virtual, eLearning, …

Gestió curricular

El currículum d’un programa formatiu s’elabora en un procés llarg i complex (perfil, competències, metodologia, continguts, activitats, avaluació, temps, …), i ha de ser sotmès a avaluació i revisió contínua per a la seva adequació i ajust.

Han d’estar implicats tots els agents de la formació (professors, estudiants, administració) i és necessària la participació d’experts en EM (professionalitzar el disseny, el desenvolupament i la implementació).

EM basada en la millor evidència (BEME)

Utilització, per part dels docents, de mètodes i aproximacions basats en la millor evidència.

Avaluació i acreditació de programes i institucions

Importància dels Sistemes de Garantia de la Qualitat en Educació (estàndards de la WFME, i/o de les agències de Qualitat, ANECA, AQU, ..)

La garantia de la qualitat implica una responsabilitat social de les institucions d’educació superior, abocant a una rendició de comptes o accountability (terme introduït en l’educació el 1995).

Professionalisme

Basat en principis de respecte, empatia, compassió, honestedat i integritat, el professionalisme mèdic com a base d’un contracte col.lectiu que tradicionalment fa de la medicina una professió diferent de les altres.

Desenvolupament Professional Continu (DPC) i reacreditació

L’aprenentatge com un contínuum al llarg de tota la vida (Life Long Learning, LLL)

EEES i Procés de Bolonya

Qualitat, mobilitat, diversitat i competitivitat. Sistema de titulacions comprensible i comparable.


Article sota Aspectes Generals d’eFormació

Si ho vols compartir: