Aquesta nit, la lluna era plena…. blanca i rodona (que, dit sigui de passada, són els adjectius que fan servir els meus fills per a definir què volen dir quan em diuen que sóc lluna…. amb tota la tendresa i un somrís maliciós, és clar), una lluna senyora….

Com deia doncs, aquesta nit, una lluna plena, blanca i rodona, i senyora, escampava la seva llum lletosa sobre el paisatge obscur d’una nit transparent, donant matisos lluminosos de blanc i negre a la quieta fosca de la nostra petita existència a la terra.

Però la lluna, sabeu?, no té llum pròpia.
La seva màgia està feta precisament d’això, de la capacitat generosa de reflexar cada partícula minúscula de llum que li arriba de l’univers; recollir-la i convertir-la en un feix blanc resplendent que liqua la consistència pastosa de la fosca i re-il·lumina els mateixos astres que escampen, desordenada, la seva lluïssor.

Quan la lluna és plena, la llum que reflexa la lluna és directament la llum del sol. Quan la lluna és cendrosa (l’altra lluminositat de la lluna, que en diuen…. mmm… algun dia us en parlaré a fons, de la lluna cendrosa), quan la lluna és cendrosa dèia, la llum que reflexa la lluna és aquesta mateixa llum del sol però reflexada primer sobre la terra.

Ser lluna….
un dels significats de ser lluna doncs, a més de blanca i rodona, és aquesta potencialitat de situar-se a la cuina del món, empenyent i suportant des del darrera, cedint el protagonisme de l’obra, reflexant la llum dels altres per a regalar-los-hi el coratge….

No es deu triar, ser lluna, que a vegades costa… (sobretot en aquest univers nostre fet de petites prepotències), però la màgia és màgia, i conèixer-se-la, acceptar-la i valorar-la és el primer pas (potser petit però el primer) per a tocar, de puntetes i amb la punta dels dits, el cel.

O no…..

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print