res a veure amb l’hivern i el vent que encasta la neu al tronc dels arbres,
quan el bosc d’alçada t’enfarina les botes i et refreda la cara….
sentir fred (sense nom propi)
un fred esgarrifosament civilitzat,
que es filtra fins l’ànima i fa tremolar el cos tothora,
el fred del desconcert, del desempar, de l’indefessió….
qui s’ha endut el meu formatge??
deu ser el vent del nord que el belluga, el vent del canvi…
i en aquesta lluna nova,
la primera,
l’escolto…
Tags: lluna nova
el pitjor fred…
el que neix als dins…
i que apareix, de vegades, entre udols silenciosament dolorosos…
i no sempre es troba la flassada del cos estimat…
uiiiix! quin rotllo…¬¬¡
Una abraçada càlida…
Un cabasset de petons dolços, tendres ;¬)***
Abraçadetes per combatre el fred i riures per foragitar-lo de dins :*)
mil gràcies,
per l’escalforeta,
i sobretot, per ser-hi…
sou un zolet!!
mil petonets pitits,
i una strujadeta
=;)
Estic content d’haver trobat el teu bloc. Tan càlidament glacial.
si….
els contrastos sempre son dependents, estimat jaume, no hi pot haver fred sinó al costat de l’escalfor coneguda…
un somrísset de benvinguda!!
=;)