“… perseguir d’ara endavant els sempre dins els mai, la bellesa en aquest món”
Més o menys, aquesta és la darrera frase d’un llibre que m’ha impactat de debò, i que us recomano de totes-totes: L’elegància de l’eriçó, de la Muriel Barbery.
L’elegància de l’eriçó no és un llibre de lectura fàcil: la gramàtica i la sintaxi en nivells de correcció i de coneixement elevats, podrien abocar-te a la sensació que estàs llegint un assaig…. I de fet ho és, una mena d’assaig que et porta a reflexionar sobre filosofia, sobre gramàtica i sobre psicologia, però ho fa a través d’una història a dues veus molt humana, esquitxant de comèdia les quotidianitats, sense caure en la pedanteria.
La Renée Michel és la portera d’un edifici situat en un dels barris més elegants de París. Els seus veins, burgesos neoconservadors ancorats en un fort esperit classista, no sospiten que aquella portera grassa, lletja, suposadament inculta i propietària d’un gat gras i melindrós, pugui amagar un esperit inquiet i una intel·ligència aguda causa i fruit d’un autoaprenentatge que la porta a devorar la literatura russa (Tolstoi en primera instància), les pel·lícules de Iasuhiro Ozu, la filosofia antiga i vanguardista, els pintors holandesos i altres expressions de l’Art que cap dels seus aristòcrats inquilins ha tastat mai.
En el mateix edifici, la Paloma Jesse, una adolescent superdotada filla d’un alt càrrec socialista, té decidit suïcidar-se en breu davant la futilitat de la vida que porten els adults: com peixets vermells en una peixera petita.
L’arribada d’un nou inquilí a l’edifici, en Kakuro Ozu, japonès, seixantè, culte, amable, reposat, fa que les dues veus de la història entrin en contacte: dues visions del món (tres amb en Kakuro) que es fonen en una sola cuirassa….
“La Sra. Michel té l’elegància de l’eriçó: per fora està cuirassada de punxes, una veritable fortalesa, però tinc la intuïció que per dins és simplement tan refinada com els eriçons, que són uns animalons falsament indolents, feroçment solitaris i terriblement elegants”
Tots tenim una cuirassa,
potser aquest, doncs, sigui una mica el nostre llibre…!!?
Tags: lluna i llibres
Si senyora!!
És un llibre genial!!
Jo el vaig llegir fa poc i vaig quedar encisat i encantat! (bé això darrer em costa poc, que ja ho sóc un xic)
I això de la cuirassa… És que fa una mica de por, molts cops, anar sense.
malgrat s’hauria d’intentar.
bosseta de petonets dolços, nina
;¬)******
mmmm… jo ja no estic tant segura que s’hagi d’anar sense cuirassa, barbollaire…. potser és que porto massa patacades a l’esquena…?? dossificat!!
i no ets encantat, noooop, sinó un encant, que és molt diferent
una abraçada d’estrelles ***!
Ei, veig que estàs aprofitant el temps! Crec que aquest me l’hauràs de deixar…
Una delícia, plena de profunditat i de passatges d’una gran bellesa, a voltes impertinent i cínica, amb un humor fi, molt fi.
pots comptar-hi, laura!!
(que encara tenim pendent aquella anada de llibreries, eh?)
=;)
una delícia del tot, l’espolsada,
també per a fer-hi marques petites a les pàgines i subratllar-ne idees i imatges…
Me l’apunto a la llista de llibres per llegir.
Un petonet
Jo fa temps ja que el vaig llegir i t’he de dir que em va enganxar, no el podia deixar, m’atreia tant que quan el llegia em sentia asseguda dins la porteria…