Dia rera dia,
en el mateix punt de rellotge exacte de les vuit del matí, durant mitja horeta, ressegueixo la mateixa carretereta rural que desemboca a l’autopista que ens ha d’escopir a ciutat.
Dia rera dia,
discórrer per la mateixa disposició de paisatge: camps de blat infinits que es transmuten en harmonia amb l’estació i amb la llum; del marron fang aterroçat, al de blat madur quasi blanc, passant per totes les tonalitats de verd tendre incipient, verd fosc encatifat, verd clar onejant al vent, i diferents tonalitats de crema i de torrats.
A vegades, quan sóc una mica persona i no només peça d’algun engranatge que m’enpeny, miro….. i deixo que el paisatge em sorprengui…. m’omple, em fa feliç, somric….
És llavors quan sóc conscient de la riquesa de sorprendre’ns
Ja no ens sorprenem quasi mai, deixem que la vida discórri monótona sense fer-hi atenció, apliquem el nostre coneixement en acció sense reflexionar-hi….
En vaig ser conscient l’altre dia en un procés de formació… (de fet, i faig un incís aquí, penso que el sistema educatiu que tenim és el més gran engranatge per a matar la curiositat dels nens, i amb ella la capacitat creativa i de sorpresa -un heu fixat que, a l’escola, el sol d’un dibuix mai no pot ser blau, per exemple? no seria real!! i…? -)
Bé, deia, em va… sorprendre quan els hi deiem als tutors que no hi ha aprenentatge sense la capacitat de sorpresa, de trencar aquest coneixement en acció per aturar-se a reflexionar-hi…
I n’he estat molt conscient avui pensant en el món blocaire: escrivim perquè volem compartir allò que sentim, que pensem, que ens frapa o que ens rebel·la, allò que sorprèn…..
I què ens sorprèn? Només allò que esbiaixa la quotidianitat? Allò extrany, rar, fora de norma?
Va, mirem amb ulls nous, amb ulls de nen (el que tooots portem dins), mirem el nostre mateix dia a dia repetit; observem sense jutjar, sense permetre els paràmetres de les nostres normes socials, només mirem…
…. i deixem-nos sorprendre!!
Tags: lluna nova
No cal que el que escrivim sigui fora del normal. De vegades, les imatges de quotidianitat poden amagar moltes coses, en funció de com s'expliquin.
mai t'escric cap comentari, però llegeixo els teus posts regularment… m'agraden molt, i a més m'ho trobo molt identificada en el que escrius. sobretot en els tres o quatre posts més recents.
no només em sembla que m'hi retrates sinó que a més les experiències que hi has anat descrivint han anat coincidint en el temps amb les meves pròpies experiències…
avui també sembla que m'hagis llegit el pensament…
em fa pensar… quina casualitat, no? o no?
només t'ho volia fer saber
I tant, XeXu,
una mica és el que deia, redescobrir la quotidianitat, deixar-nos sorprendre per les coses petites… oi?
****
oooooh, kika….
em sembla que d'això se'n diu el fil de plata de les fades…
m'encanta que m'ho diguis, sentir-se així d'aprop!!
fada, tens la tendresa ***!!
Ha estat tenir nens i descobrir que és veritat, afirmo amb molt mal cor el que tu dius, el sistema educatiu que tenim és el més gran engranatge per a matar la curiositat dels nens, per apaivagar les seves ganes d'aprendre,…
Però, els nens si que tenen la capacitat de sorprendre'ns!!! Siguem nens, mirem amb ulls de nens,…
Et vaig llegir ahir i no vaig dir res, bàsicament perquè ja o dius tot tu
Aquest matí, al bus, enlloc de llegir m'he dedicat a re-mirar el paisatge i he pensat en tu i en els teu post i en els teus camps de blat (jo també en trobo uns quants!)… el meu somriure ha sigut amplíssim!!!
Petons i abraçades!
sí, sí, sí, Thera,
i amb els nens re-aprenem a soprendre'ns de nou, son una passada!!
oi?
=;)
****
ostres, elur,
jo avui també he baixat sense llibre,
amb ganes de mirar i re-mirar (cap a fora i cap endins, val a dir)
m'agrada el teu somriure
;**)
molt maco el que escrius
gràcies, rosendo!!!
;*)
Et torno a llegir, després de la meva gens volguda desaparició, i segueixes sorprenent-me, com sempre…
Una abraçada, Hypatia!!
apareixes de sorpresa,
i segueixes captivant-me, violette,
el fil de plata, com sempre….
bentornada!!
i una abraçada d'estrelles **!!
jo també reapareixo després d'uns dies…
i em sorprens…
també expliques coses que em passen sovint…
i moltes vegades re-descobrint paisatges quotidians em quedo amb un mig somriure embadalit que segur que faria posar nerviós a més d'un… però a mi… m'agrada!
aprenc a sorprendre'm cada dia una mica més…
petons!
Em sumo a totes les paraules, aquest món és un gran misteri, vol dir que necessitem amb urgència la comunicació? No ho sé, però quan no puc voltar m'enyoro….
Hypatia… sorpren-nos amb les teves paraules dolces, vaaaaaaaaaaaa!
petonàs i abraçada!!!! se't troba a faltar!
reapareixem, mar, va,
jo també, perduda que estic entre sorpreses, descobertes que em nien els tres dits amb què a vegades afago la ploma…
un petó de lluna pel teu mar **!!
*******
sí, zel,
també penso que necessitem comunicar-nos més… i a vegades, tan senzill, no acabem de trobar la manera de fer-ho planer…. oi?
un estelet petit per a tú (*)
*******
ai, elur, tens raó,
fa dies que m'amago, que no em dono el temps d'escoltar-me cridar, les paraules encallades a la gola….
prometo buscar l'espai, va… thinking you, thanking you
mil petons d'estrella ***!!
=;)
Avui he començat a llegir per dalt i vaig baixant, baixant i m'agrada molt el que llegeixo…
gràcies, carme,
a mi m'agrada molt casa teva!!
tks per passar!!
=;*)