lluna_llana
– no me n’acabo de sortir…
aquesta era la frase amb què vaig acabar ahir la classe de ioga, aquest era el sentiment, tristament desolador…

i per més que la swamini em digués que només ens fixem en el que no fem del tot bé, que hem de pensar en positiu i valorar allò que sí, i el camí, la constància i la millora, tampoc no me n’acabava de sortir, de positivar-me, ahir no….

tornava llavors a casa de nit, el dia esgotat, caminant a poc a poc els carrers foscos, el cor i el cos adolorits, el cap cot, cansat o vençut….

en enfilar el carrer de casa, un cul de sac llarg amb final als camps de conreu, una llum blanca, potentíssima, aclaria el cel al darrera de l’últim terrat… la lluna hi era immensa, grossa com en un equinocci, com quan de tant propera frega amb la panxa les teulades i els terrats … no era plena, ni rodona, no era perfecta, però era clara, rabiosament lluminosa….

i somreia, i acollia…

pensant-hi, ahir una lluna de llana m’ensenyava que no cal ser perfecte, només constant…
llunadepapr
.

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print