El Mulleres 2013
fa cinc anys, feia el meu primer tres mil, el Mulleres

m’he fet uns quants més des de llavors, de tres mils, i d’altres cims no tant al cel però també immensos i rabiosament bells, i unes quantes travesses més o menys llargues i de duresa diversa…

tot plegat no res molt espectacular, però és la meva muntanya, la que m’ha donat i m’ha tret experiència, vivències i aprenentatges, coneixences i companys de ruta…

es fa muntanya com es viu la vida, deia algú, i és exactament això, qui no t’emportaries a la muntanya, per actitud, és qui no has de posar a la teva vida…

cada nou repte a la muntanya em fa sortir de casa amb el cor rialler… però l’estomac encongit, podré? la muntanya em xucla però també em fa respecte, i cada nova sortida és el repte d’anar-se coneixent, mesurant, superant, aprenent, acceptant….

quan anem en grup, jo sempre sóc l’última, la darrera que arriba al cim (és físic, també d’estratègia, d’espai, de comoditat); no puc anar més ràpid i això també s’ha d’acceptar, i costa, aprendre a pujar des de propi pas, sense voler forçar, saber que amb la pròpia passa arribes millor…

i sóc de les que plora al cim, m’emociono quan, culminat l’esforç de la pujada, abasto la immensitat del paisatge sota els peus, tan bell, tan gran, tan lluny, el cel a tocar, el silenci, l’immens per dins i per fora…. sí, sóc de les que abraça al cim…

fa cinc anys feia el meu primer tres mil, jo en tenia cinquanta, i allà va començar aquesta relació intensa amb la muntanya que em fa tornar-hi sempre que puc
llunadepapr
.

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print