Archives for posts with tag: experiènciadevida

“La paciència i l’humor son dos camells amb els que es pot travessar qualsevol desert” (refrany àrab)

38E5A62E-39AE-4A39-8963-C08B5B61E496

cert a la vida, cert a la muntanya
llunadepapr
.

drawing-youtube-like-and-dislike-png-23
.
malagradós -osa
adj. [LC] Aspre en el tracte, no gens agradós.

i jo hi afegiria: que es dona de baixa del grups de whatsapp que s’omplen continuament de reenviaments varis (la majoria de vegades repetits i/o no contrastats) diferents a l’objectiu pels que s’ha creat el grup

potser hauria d’haver començat dient alguna cosa com: començo a estar cansada (o m’atabala) rebre les mateixes comunicacions que ja veig al diari i a les xarxes socials directament en dotze grups de whatsapp diferents i… massa soroll innecessari

bé, resumint, sóc jo i, al menys en aquest sentit, sóc una malagradosa
llunadepapr
.

en diuen Pass’Aran,
és una ruta transfronterera entre Catalunya i França, Vall d’Aran i Ariège, on hi proposen itineraris majestuosos i salvatges, amb variants per a fer grans pics, el Crabère, el Mont Valier, el Barlonguèra o el Mauberme….cinc dies potents, rabiosament feréstecs, rabiosament bonics

la vam fer, de l’11 al 16 d’agost, i encara l’estic paint (me’n faig creus d’haver-la feta!!); el Pirineu francès per on es camina la gran majoria del temps és un paisatge salvatge, frondós i desmesuradament verd, quasi verge: quan feia humitat, de la pluja i la boira baixa, semblava que caminaves en la selva tropical; llavors enfilaves tartera i tot era pedra esquerpa i llacs turquesa de mides i formes diverses; miraves enrere i veies els lloms blavosos de les carenes que anaves deixant enrere, el cel blavíssim… a les nits, si sorties fora del refugi després del pipi de matinada, el cel ensenyava milions de puntets titil·lants, atapeïts i lluents sobre el fosc immens i sense lluna….

una travessa recomanable en definitiva, ben marcada, una mica com Muntanyes de Llibertat, tot i que diria que més forta… van estar cinc etapes durilles, cada dia amb desnivells sobre els +-1200 i pico de metres, trencacames amunt i avall, entre 6-8-10h de marxa, a vegades sol radiant, algun dia boira i pluja…. amb moments complicats però també estones divertides, vam fer un equip molt divers però que ens enteníem, còmplices… i hi hem fet moltíssimes fotos, algunes son espectaculars, com el paisatge; d’una tria selecta n’he fet aquest petit vídeo que deixo aquí, per si voleu veure un tastet del que ofereix aquest paisatge

llunadepapr

.

El Mulleres 2013
fa cinc anys, feia el meu primer tres mil, el Mulleres

m’he fet uns quants més des de llavors, de tres mils, i d’altres cims no tant al cel però també immensos i rabiosament bells, i unes quantes travesses més o menys llargues i de duresa diversa…

tot plegat no res molt espectacular, però és la meva muntanya, la que m’ha donat i m’ha tret experiència, vivències i aprenentatges, coneixences i companys de ruta…

es fa muntanya com es viu la vida, deia algú, i és exactament això, qui no t’emportaries a la muntanya, per actitud, és qui no has de posar a la teva vida…

cada nou repte a la muntanya em fa sortir de casa amb el cor rialler… però l’estomac encongit, podré? la muntanya em xucla però també em fa respecte, i cada nova sortida és el repte d’anar-se coneixent, mesurant, superant, aprenent, acceptant….

quan anem en grup, jo sempre sóc l’última, la darrera que arriba al cim (és físic, també d’estratègia, d’espai, de comoditat); no puc anar més ràpid i això també s’ha d’acceptar, i costa, aprendre a pujar des de propi pas, sense voler forçar, saber que amb la pròpia passa arribes millor…

i sóc de les que plora al cim, m’emociono quan, culminat l’esforç de la pujada, abasto la immensitat del paisatge sota els peus, tan bell, tan gran, tan lluny, el cel a tocar, el silenci, l’immens per dins i per fora…. sí, sóc de les que abraça al cim…

fa cinc anys feia el meu primer tres mil, jo en tenia cinquanta, i allà va començar aquesta relació intensa amb la muntanya que em fa tornar-hi sempre que puc
llunadepapr
.