Archives for posts with tag: lluna bruixa

La felicitat és el camí…..

i, a vegades,
no cal ni que el camí sigui traçat, ni que tingui punt d’arribada…

n’hi ha prou amb caminar,
amb anar-lo escollint a cada passa, només amb paladejar-lo…..

La llibertat és una actitud,
una manera de fer, de plantar-se davant del món….

neix des de dins, i ningú no te la pot prendre….

de nou, un any…. nou…?

A vegades, sentim que intentar controlar la pròpia vida és com voler agafar l’aigua amb les mans: la retens només un moment, i llavors se t’escapa….

  • Imagina’t que ets en un estany d’aigua clara -em deia el Xavi un dia tot passant davant de la meva taula-, i que aquesta aigua és la teva connexió amb l’univers. Si et mous tranquil·la, l’aigua roman transparent, i crea cercles harmònics al teu voltant, transmetent aquesta ona plàcida de tu a l’infinit… i de l’infinit de nou a tu. Si el bellugues amb brusquetat, l’aigua es fa tèrbola, xipolleja i esquitxa, el que transmet a l’infinit és neguit, i neguit et retorna….

En definitiva, sembla que influim…
potser sí doncs que tenim el que ens mereixem…..?

És clar que… i si on sóc no és un “estany d’aigua clara” sinó un mar encrespat i de rabiositat canviant? Mmmm… potser llavors, la gràcia deu estar en sincronitzar-se amb l’harmònic extern (la lluna en deu ser un?), i introduir-hi subtilment només aquelles petites variacions que el transformaran en propi…?

En fi, deixar que flueixi…..
….. sense predre la intenció!!

HIVERN
Tarda, d’un dia qualsevol d’hivern. Posem que fa bonança, que el sol entra a raig pel finestral, que la temperatura és càlida, que el mar es belluga no gaire lluny. Tan hi fa. Ella tampoc no se n’adona, la concentració a un pam i mig del seu nas, en una pantalla que pampallugueja fent ballar els reflexos sobre el vidre d’unes ulleres pulcríssimes. Ella. A estones tecleja amb feredat, d’altres s’atura i encén una altra cigarreta. Les hores s’hi escolen, massa ràpides pel seu gust, sense que ni un moment hagi aixecat la vista ni per a vaguejar el pensament i la mirada en un altre paisatge. La feina li va al damunt, que dirien, i no disposa ni d’un sospir que li robi l’instant.

Fa una estona que sona la musiqueta, insistent, cridanera i urgent del mòbil, abans ella no se n’adona. El despenja d’esma:

  • Sí?, digues-me –insta amb pressa al possible interlocutor-
  • Hola, qui ets? –una veu timbrada, agredolça, del color de les ametlles-
  • Qui sóc? –repeteix ella amb ironia sense quasi adonar-se’n- Qui ets tu que és qui truca?
  • Sóc… en Carles…
  • Està bé –ho diu sense posar-hi esment, la concentració encara a un pam i mig del seu nas-

Ni se n’adona, del silenci, el telèfon recolzat a l’espatlla mentre tecleja amb fúria presa d’una inspiració repentina

  • Escolta… –un instant d’indecisió-, no és així que es fa però…

… només el clec-clec de les lletres, l’abstracció d’allò que l’absorbeix… i, a l’orella, la melodia d’ametlla d’una veu melosa-

  • …donaria el món per estimar-te, per poder regalar-te la tendresa, per xiuxiuejar-te a l’orella el batec que m’ofega…
  • -clec-clec, les tecles pitjades per uns dits que volen en l’intent d’atrapar el pensament-

Clec. I el tut-tut de línia trencada.

Ha passat una bona estona abans ella no se n’adona. De sobte, rellegint el material que prepara s’atura en una frase. I la concentració es dispersa, com l’aigua dels tolls en enfonsar-hi les botes. Es recolza enrera i s’adona de l’aparell que li encarcara l’espatlla. El penja. Encén una nova cigarreta i llegeix el seu darrer paràgraf:

“L’objectiu general del curs és el de formar professionals qualificats, coneixedors i amb domini de les normes i les jerarquies del món de l’esport i donar…donaria el món per estimar-te, per poder regalar-te la tendresa, per xiuxiuejar-te a l’orella el batec que m’ofega… experiències i bagatges reals dins el mateix àmbit; així mateix, unes nocions de psicologia per a la interacció humana.”

Somriu per ella mateixa: el costum d’anotar-ho tot, de fer de la cal·ligrafia, memòria. Tanca els ulls en una calada fonda: aquell no és el seu, de missatge i d’un moviment ràpid, el ratolí precís, l’esborra. Igualment es perd en la memòria.

PRIMAVERA

Vespre, d’un altre dia qualsevol. Posem ara, esclat de primavera, el verd exaltant del paisatge desplegant el seu més variat ventall de tonalitats: del verd fosc avellutat al tendre d’una fulla nova, de l’intens espès d’un brancatge a la clariana de l’herba que punteja. Tan se val. Ella tampoc no se n’adona. El cos ensabonat sota la dutxa, el cap ple d’immediateses que cal resoldre.

El telèfon. Deu ser aquella trucada que ha esperat fins ben entrada la vesprada, el sentit tothora vigilant en l’aparell.

L’aigua s’escola sobre la pell deixant un camí xop fins l’estudi:

  • Sí, digues-me! –afirmatiu, potent-
  • Sóc en Carles…
  • Carles… –ho diu com per ella, la tensió a punt de trencar-se, el mareig entre les ganes d’escanyar i la carícia d’aquella veu d’ametlla-
  • No m’has trucat… –no sona a retret, només dolç-
  • No… –i el seu cap li apunta les paraules: on? i t’equivoques de número, no és a mi a qui truques, espero una trucada important… important, també ho deu ser per aquella veu, d’important, la trucada…-

De sobte, aquella veu al telèfon, d’ametlla la veu, fred-moll el telèfon, inicia una història, un conte, una imatge. I ella, xopa, nua, escolta, només escolta, aquella veu d’ametlla, els matisos, els tons, les inflexions. No segueix el fil de la història. Només escolta. I s’amara de l’ametlla.

  • Escolta…?
  • Si… –per què li ho pregunta, si només escolta, ella-
  • He de penjar. Pensa en mi, ni que només sigui una mica, eh?

Clec. Ha penjat.
I ella, freda, nua, l’aparell encarcarant-li l’espatlla, palplantada enmig d’una habitació fosca. Segons, minuts, hores, el temps s’escola, com l’aigua ho ha fet entre les seves cames.
Una veu d’ametlla, pensa. Sacseja el cap, ara els cabells encrostats de sabó, i se n’espolsa la poesia: ella és una dona pràctica, i eficient. Sí, sobretot eficient.

ESTIU

Matí d’estiu. Quan la fresca de l’albada regala a l’aire la única sensació de net que tindrà el dia. S’ha despertat entresuada, colpida de nou pel desig que es desvetlla al somni. Quan fa? Dies, setmanes, mesos. El cos esborronat nit rera nit, la pell electritzada, el son barrejat entre el garbuix dels llençols, més enllà d’aquest altre cos, lax, suau, que va estimar-la horabaixa i que ara fa forat al matalàs. S’encén una cigarreta i surt, els peus nus sobre la sorra fresca, l’onada matinera estirant el seu braç blanc només en l’intent de besar-los-hi. Passeja resseguint amb la mirada aquesta albada de mercuri, plàcida i calma la mar, roja i violenta ella.

La veu color d’ametlla. Aquell so sempre associat a un aparell (el de casa, el de la feina, el mòbil). La vibració de les paraules sense consistència física. El timbre perfecte en l’instant imperfecte. La melodia de la història sense història. La memòria sense cal·ligrafia.

Ha trucat, en Carles, un cop i un altre i un altre. I ella ha estat incapaç de tallar-ho, cada vegada els sentits captivats, esclaus de la cançó suau, gronxats en la tonada harmònica.
Ara, ella ho espera, el cor embalat amb cada timbre de telèfon, com una petita espurna de color dins la seva quotidianitat eficient.

Amb llum, de dia, barrejada l’espera amb l’eficiència, la veu d’ametlla és serenor, el secret inconfessable, la debilitat amagada. Mai no ha sentit la necessitat de palpar-ne la presència, d’en Carles, es conforma amb sentir, amb saber que en algun altre lloc, més lluny o a tocar, algú sent, tan intensament i dolorosa com ella mateixa. I la veu d’ametlla. Prendre les regnes de la pròpia vida i aconduir-la pel camí previsible d’una dona amb lluna.

Les nits, però, ai les nits. La inconsciència s’ensenyoreix del raonable i el cos, abandonat, perdut en la blanor del sense-regles, s’entortolliga a l’espiral del desig, la necessitat física de complaure el neguit.

Apura la cigarreta i s’ajup a mullar-la amb l’escuma. El contacte líquid li encomana l’esgarrifança a l’espinada. El blau la xucla…

Està bé així, pensa. Meu i mestressa. La vida és agredolça com la veu d’ametlla. El batec a la gola, els dies tranquils, les nits foc de lluna. No cal res més. De fet, no vull res més.

MAR

Aixeca el cap i veu, a tocar, el cos, el mar envaint-lo per dins i per fora, físicament, l’alè perdut, la sorra als cabells xops. Una dona, quaranta? Qui ho sap, massa vidre als ulls.

Ella no ho dubte, no és dona de dubtes. L’instant més curt que el necessari pel pensament i s’hi aboca. El cap enrera, obrint les vies, el nas pinçat, la barbeta baixa. Inhala i bufa. Hi torna, i un altre cop. Res. Pensa, com era allò del massatge? Les mans creuades, el palmell, l’alçada del pit. Sí. Va. Prem i prem. Inhala i bufa. Va… Ni se li acut cridar. Només, va. Va.

I va. Esbufecs i tos salada. El vidre s’esquerda. Cau la llàgrima que la mirada nega. Silenci.

Hauria de preguntar, però ella tampoc no és dona de preguntes. L’abraça, el tacte fred de la mitja vida. I el sol remunta la calitja sobre l’aigua, lentament, assecant l’ambient i la sorra, escalfant la mitja mort, la remor sorda de l’onada.

Instant, moment o estona. L’altra es deslliga i s’aixeca. Es miren. Un petit somrís salat, o agredolç. La passa insegura, s’allunya. Ella seu encara, els genolls en una posició impossible i li mira el posat. L’altra es tomba, els ulls empetitits per la llum o la foscor que porta.

Adéu, li diu.

La veu, pensa ella, una veu color d’ametlla.