La llum, sobretot la llum
el daurat primerenc, pàl·lid, tou, de punta de dia, mesclant-se entre la broma blanca del riu a primera hora; el lluern metàl·lic, incisiu i acerat del migdia; els ocres flonjos, quasi rovellats del capvespre; els reflexos canviants sobre l’aigua fosca. La llum tothora, la claror als ulls i a les parpelles, l’escalfor i el calfred, la pell colrant-se, colrada

I el riu,
sempre verd, viu, ple, tentinejant impertorbable a tots els matisos del color, exhibint totes les tonalitats i consistències amb què la llum, la fauna i la vegetació exuberant de la riba el seduïen.

Constant, el vaixell
el xiuxiueig sord i monòton del motor, glops de fusta sobre l’aigua, la tremolor imperceptible gronxant el cos, el so opac embolcallant-se a l’oïda amb les estridències de les aus, o la remor dels nedadors, o el xipolleig ara i adés d’un o altre peix que bombolleja.

I un ventijol fresc, suau i persistent, acaronant la pell per distreure’n el sol de migdia, sense dissimular-ne l’escalfor, la brisa que es soterra entre el borrissol, que esborrona els sentits a poc a poc, desgastant l’enteniment

El desig a glopades, ara dens com el pes de l’aigua a la llera, ara lleuger com el polsim d’algues que dibuixen camins a la superfície del riu; però present, sempre, viu i intensíssim com feia molt de temps. El desig a frec de pell, a la punta dels dits, tot el desig, tots els desitjos, la tendresa empenyent sense treva des de dins, tota la potència de la imaginació sobre la superfície de l’aigua.

Per contra, els dies s’escolen suaus, més imperceptibles encara que l’aigua que brolla amb força a cada enclusa, més lluny del temps que la necessitat de menjar o dormir, que la claror o la fosca

Arribar, en molts pocs dies, a ser part de la gent del riu; aturar ací i allà als pobles que esquitxen de tant en tant les espesses ribes plenes de pescadors, i ser rebuts amb cortesia per un veïnat habituat a la cultura del riu, al renou i a la fressa dels nouvinguts inexperts.

Això era el riu un estiu….


.