Archives for posts with tag: lluna plena

“Once in a blue moon”

Ho heu sentit mai? ho diuen els anglòfons quan volen significar alguna cosa que no passa gaire sovint…

Però… què és una lluna blava?

A mi m’encuriosia, hi donava voltes i més voltes i…. bé, he investigat una miqueta i… de fet, hi ha dues definicions:

  1. En la definició més recent, la lluna blava és la segona lluna plena en un mateix mes.

    El període entre dues llunes plenes és d’aproximadament 29,5 dies, per tant, perquè un mes tingui dues llunes plenes, cal que la primera ocorri just en començar el mes. Febrer, com podeu suposar, no té gaires números de tenir una lluna blava….

    La darrera lluna blava va ser el passat mes de maig: la primera lluna era del dia 02, i la segona del 31

  2. Antigament, significàven la lluna blava com la tercera lluna plena d’una estació de quatre llunes. Mmm… complicat, i sembla que les raons per a voler identificar la tercera lluna remetien a qüestions complexes del calendari ecleciàstic.

És un fenòmen rar, la lluna blava: en els propers vint anys, només n’hi haurà 17, i es quedaran sense el 2011, el 2014 i el 2017.

Dues llunes blaves en un any (twice in a blue moon) encara és un fenòmen més rar, i passa un cop cada 19 anys (el darrer, el 1999).

Per als propers anys, podem esperar:

  • Maig 2008: una tercera lluna plena d’una estació de quatre
  • Desembre 2009: una segona lluna plena en un mes
  • Novembre 2010: una tercera lluna plena d’una estació de quatre llunes plenes

Mmm… la lluna blava del maig passat em va fer un present extremament dolorós…. tot i que amb perspectiva, es va conformant com increiblement preuat: una lluna meva, tota meva

I a vosaltres?

Com la lluna,
(ella ho feia aquest propassat 03 de març)
a vegades jo també m’eclipso…..

I és que, quan els dimonis afloren, encara em fan plorar…..

Travessa nocturna: Centelles – El cerdà de la Garga – Sant Pere de Bertí – Els cingles de Bertí – Sant Miquel del Fai – El Cim d’Àligues – Sant Feliu – Les Elies – Caldes (organitzada pel CECMO)

No sé quan vaig decidir anar-hi (de fet, no sé ni si vaig decidir anar-hi), però allà em teníeu, motxilla a l’esquena, calçada amb les botes verd-grog d’anar a fer el cabra, vorejant els cingles a la llum de la posta.

Caminàvem un pèl massa ràpid per a mi (com sempre amb aquesta colla, que tinc la sensació que ells caminem i jo, en canvi, he d’anar fent saltironets en una mena de trot nerviós per abastar-los). I les pujades…. quan no aconsegueixo fer entrar prou aire pel ritme que duem i m’alenteixo…. sóc diesel, jo, ho reconec.

Però l’ambient era distès, converses de companyonia ací i allà, una broma, una foto del ramat que ens creuem, el mirador, parada i plàtan, sotabosc i natura.

De normal, camino concentrada: en l’esforç que faig, o en els sons del capvespre, o en el camí i com hi encaixen les botes entre les pedres, o en cabòries, o en projectes…. Ara i adés, faig una previsió de tres passes al camí i aixeco el cap per mirar el paisatge….

Just sortíem dels Cingles de Bertí enfilant cap a Sant Miquel quan….. uuuuauuuuuu

El Vallès, les llumetes titil•lants de la plana sota un cel a penes blau. I t’atures, la bellesa colpidora que t’entra a rauxa pels sentits….

Encara amb el somrís ballant a les ninetes, fas dues passes més (bé, o tres, o tres-centes), i llavors una nova meravella, aquesta sí, tota meva: la lluna taronja enfilant-se de puntetes dins la nit.


A l’altre extrem del cel encara, la conjunció de Venus amb Saturn (que no surt a les fotos)

Vaig perdre’m en el moment, lluny i a tot arreu, les meves llunes i totes les llunes que estimo…. volar

Només per aquell espectacle colpidor, per aquell moment de flow, ja valdria la pena haver sortit, el genolls cruixits de l’endemà, la marca a l’omòplat de la motxilla ferotge, el suc de préssec que empudega encara la bossa, la son d’avui….

Una lluna taronja conquerint el blau fosc intens de totes les nits.

Estic bé….
(potser una mica…. desorientada?)

far de s'arnella

Dia rere dia, vaig acumulant nits buides, petits clics que em desperten cada hora, foscor cristal·litzada, silenci espès…. no puc dormir, no dormo, i no és el pensament que em desperta… se m’acaba la son de cop, i resto estirada en l’obscuritat només amb el sentiment de desconcert, sense enfilar cap idea, només sentint-me, desconcertada, en el desconcert…

I és clar, llavors els dies son físicament esgotadors, d’un cansament infinit i xafogós…. per contra però, he recuperat una lucidesa mental esmolada com en els millors temps, soluciono amb un somrís i un plas sense gaires cabòries, organitzo, dirigeixo, esvaloto, amb el poder de la creativitat, plantada l’autoritat com alguna cosa natural que flueix sense esforç…. l’essència de lluna

Avui la lluna és plena, i és meva…
se m’acut que una llàgrima de lluna seria preciosa… líquida i transparent, salada, un puntet agra, fluida com la mel

Potser em convindria plorar…
d’un moviment ràpid, he tancat els dimonis a dins i miro cap a un altre cantó esperant que callin, fent el distret a tot el dolor que se m’ha solidificat a l’ànima, con el magma d’un volcà, primer calent, vermell intens fosforescent, i ara gris i empedreït…

No em permeto pensar,
perquè llavors no ho entenc, i m’invento mil narracions fantàstiques, i recordo mil moments bonics, i enyoro el mar, i un somrís, i una paraula, i una abraçada….

no, decididament no vull pensar….
perquè quan ho faig ho rebato tot amb un esperit guerrer de contradicció… com quan tu dius que tot tornarà al seu lloc, i jo penso que aquest “el seu lloc”… quin deu ser? on he de tornar?

Necessito activitat,
de nou trenta mil històries en paral·lel que m’ocupin el temps i el cap…. aquest matí he proposat un nou projecte: “Curs interactiu i multimèdia per a adolescents: Posar coses al rentaplats és fàcil” (i tindrà una segona part: “El lloc dels mitjons bruts no és el sofà, posar coses a la roba bruta és fàcil” ;o) … tot i que el meu fill em deia que no s’apuntaria ningú, i jo li deia que és que es tracta de cursos obligatoris!!

mmmm…. jo hauré de seguir el nou curs: “L’equilibri, aquest gran desconegut

I així passen els dies, i la vida segueix… i ens fem grans……

I jo em pregunto:
i mentre passa tot això, no podríem ser feliços i prou…?