Me’n van quedar un grapat de cançons,
cançons de dubtosa intel·lectualitat, ho reconec, i que mai no entenia del tot, però que sintonitzaven amb el meu tempo…. mai no les vas sentir, i jo les vaig gastar de tant repetir-les…
I un gran buit,
no sé si tant el buit de l’absència com el de sentir que havia esgotat els recursos, que ho havia donat tot i no era suficient, que el que tenia era insuls, eixorc, eixut, i que havia de cercar nova saba per omplir-me, reviure o rebrotar i poder potser oferir alguna cosa interessant….
No em quedava esma ni per escriure…
bé, ni esma, ni ordre, ni situació, ni paraules, ni…. lluna
Poc a poc,
vaig anar recuperant la lluna, i les paraules,
i llavors a mi, i la meva gent i les meves coses,
i el somrís.
Però he forjat cautela…
Tags: dona lluna