Archives for posts with tag: dona lluna

Abraçada a la llunaGràcies per la teva abraçada d’avui, em diu ella, no en sabem gaire d’abraçar, però ho hauríem de fer més sovint, faig jo…
.
la veritat és que sento que aquesta abraçada ha fet més per a mi que per a ella, que em treu del punt mort de la vida on m’havia encallat i em planta de nou a les mans la bellesa de ser lluna
llunadepaper
.

tardor

tardor,
així li escau la melangia… 🍁

llunadepapr
.

.flor de neu
La flor de neu (Leontopodium alpinum), també coneguda per la paraula alemanya ‘edelweiss’ (o edelweiß, que significa «blanc pur»), és una flor que creix en petits grups a les prades alpines i roquerars d’altura de les serralades europees. El seu nom científic, Leontopodium alpinum, prové del llatí i significa ‘peu de lleó dels Alps’.

D’entre 2,5 i 10 cm d’alçada, amb bràctees gruixudes, carnoses i cobertes d’un pèl fi, la flor de neu és de color blanc amb tonalitats verdoses o groguenques

La seva aparent fragilitat però, és només un miratge, el que s’amaga rere una flor extremament resistent, capaç de sobreviure a més de 3.000 metres d’alçada i suportar les temperatures extremes de les muntanyes alpines.

Es fa en prats, pedregars i roquissars d’alta muntanya. Per això, sovint, és adoptada com a símbol del muntanyisme, de l’alpinisme i de la conservació de la natura…

En l’actualitat és una planta protegida per evitar-ne la desaparició.
llunadepapr
.

enfrontem la muntanya igual que enfrontem la vida…
(i això val tan per com encares la pujada o gestiones el cansament, com pels companys de viatge amb qui vols fer-te gran)

Montcalm (Ariège)

#reflexionspetites #lamuntanyamhadonat #fotomontcalm27agost2018 #desdelcimdelapica
llunadepapr
.

vellesa sobre els núvolspujaven decidits, una parella d’avis a passes curtes i regulars, dos companys esperant-se l’un a l’altra (i l’una a l’altre) quan l’esforç els obligava a aturar-se per a reprendre l’alè o per a compassar-hi la passa, dos amics bategant junts entre la bellesa rabiosa del paisatge d’una alta muntanya ferestega, dos caminants sobre els núvols…

ens vam saludar quan ens van depassar a mitja pujada, mentre fèiem un mos rera unes roques arrecerats del vent de la carena, on ens van declinar amablement la invitació per a compartir l’esmorzar….

i els vam retrobar al cim, el Puigmal, quan nosaltres ja orientàvem cap a Vall de Núria, i ells dubtaven si seguir-nos o desfer el camí de tornada a Fontalba

i tot i que allà vam compartir conversa i paisatge, tinc aquesta fotografia que no sé a qui enviar… una imatge que em desperta el desig que algun dia puguem ser nosaltres que conformem una estampa com aquesta, un retrat que m’inspira la tendresa més absoluta, la representació total de la complicitat

i un camí que podria ser metàfora de la vida…
quina deu ser, de debò, la seva història*?
llunadepapr
.

(i confesso que em retorna la Tresa, i al Joan, el seu passador)