Ells en diuen “festa d’aniversari”………

Quan “toca” a casa però (aquestes coses, amb aquesta família, toquen, no les tries); quan toca a casa doncs, jo en dic “jornada de portes obertes” o, senzillament, “familiada

I és que la família del Cesc és llarga: quan s’ajunten depassen la vintena, en un espectre d’edat que va des del cinc mesos fins als 92 anys en una línia sense gairebé discontinuïtats. Son reunions bullicioses, de cridòria i converses disperses, de riallades i de festa, de moviment…. sobretot de moviment, ai

Et prenen la casa quasi a l’assalt, entren i surten i s’escampen per tots els racons en una marea imparable. La cuina acull els fumadors (ehem, les fumadores, amb la campana extractora a tot drap i la porta al pati oberta de bat a bat); també els adolescents. El menjador aplega les iaies i els més menuts. Al rebedor s’encallen les converses més privades i als pisos superiors s’hi enfilen els que necessiten de tecnologia i internet.

T’omplen els espais i t’arrabassen la intimitat sense cap mena de mirament (bé, o amb el mirament nul que dona la suposada confiança, com volgueu). I jo, que cada cop sóc més esquerpa, més gelosa del meu espai, acabo fugint invariablement, un moment o altre, al carrer a entomar fred i lluna; un moment, una estona, agafar l’alenada d’aire necessària per a aconseguir mantenir la calma.

Venen per berenar, a quarts de sis de la tarda, i poden quedar-se fins passada la mitjanit. En diumenge però, l’hora de recollida s’avança i, amb sort, a quarts de deu pots estar lliure… per fregar, és clar

S’ho mengen tot, és igual el què i quant preparis: entrepans, pastissos, galetes, sucs, cava, cafè…. tot va desapareixen a velocitats vertiginoses talment el pas d’una petita marabunta….

I ens “toca” dos cops l’any, un per cada aniversari dels meus fills, al maig i al novembre…. (el maig té l’avantatge que pots instal·lar-los al pati… una gran avantatge no us penseu)

Bé, ahir tocava…

Invariablement, acabem aquestes tardes exhausts. Llavors, la casa per fi en silenci, ens assentem un moment al sofà per a contemplar amb parsimònia la desfeta: cercles de gots enganxosos al moble i les prestatgeries, bocins de pastís a les tauletes, engrunes de galetes trepitjades sobre la catifa, coixins escampats sota una taula plena de gots mig buits, ampolles apilades, fum, baf,…

  • … ha estat bé, aquest any….. oi?
  • psí……
  • som-hi doncs, a qui li toca l’aspirador?

Mmmm… se m’acut ara que, potser, potser, en la remotíssima hipòtesis que algun dia pogués triar i decidís acabar-ho, potser llavors… els enyoraria….?

Nooooooooooooooooooooo

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print