Nit,
em tornes trucada quan la baldufa ja dorm, i parles fluixet a l’auricular per no despertar-lo; i jo t’escolto amb els ulls tancats pel cansament del dia, els sons de la casa esmorteïts rere la porta, el crec-crec de la cigarreta que crema sola al cendrer, les restes del dia esfilagarsades sobre la taula….
Intercanviem paraules, informació, anècdotes, rialles petites…. flota la calidesa d’un silenci compartit, l’aroma tèbi de la tendresa, l’enyor del gest d’allargar la ma i tocar-te la galta, la complicitat d’un somrís fins als ulls….
m’agrada la teva veu al telèfon
et sento, suau… fa una eternitat que no ens veiem….
de fet, fa una eternitat que no aconseguíem retrobar-nos, ni veient-nos…
un camí en la nit, un instant màgic,
únic entre els mil dies que gastem en d’altres vides……
Tags: dona lluna