Diuen, jo diria que ho he llegit en algun lloc,
que els ocells, després dels mamífers, son els animalons amb més sentiments…..
En Pim ho era….
Pim
em cridava només posava el peu a casa, i quan m’acostava, em feia petonets sobre el nas mentre jo els hi feia a la panxa. Sovint, cantava la nostra cançó (compartiem unes notes de xiulet molt característiques), i darrerament, ja xerrotejava fins i tot el “coseta guapa” que jo li repetia.
.
En Pim i en Pam
Quan sortia de la gàbia, s’instal·lava al meu cap o se’m penjava de les ulleres en una posició impossible, només demanant atenció.
Em feia riure, em feia pessigolles, compartiem tendresa….
Dijous nit però, va començar a estarrufar-se, com una boleta de plomes sobre la seva talaia, semblava que li costava moure’s. Divendres matí continuava igual….
Al migdia, quan vaig arribar de la feina, era a baix de tot de la gàbia, estarrufat, el cap repenjat en una cantonada… no es movia. Li vaig xiular baixet la nostra cançó i va fer un petit gest de girar el cap…. el darrer gest.
Uns minuts més tard se n’havia anat, suau, sense fer soroll…. vull pensar que al núvol dels ocellets feliços…. mentre jo plorava sense poder-me contenir.
Li vaig reservar el millor lloc del jardí, i vaig collir una orquídea per a ell….
Però l’enyoro moltíssim….
… potser sí que sóc una bleda, però m’és igual: aquest és el seu homenatge
Tags: eclipsi de lluna
Els animalons que tenim a prop ens donen afecte i nosaltres a ells. No em sembla pas que siguis bleda. Segur q ue deu ser al núvol dels ocellets feliços i potser encara pot cantar la cançó. Una abraçada.
Gràcies, Carme, de cor
;*******
Una abraçada ben forta, de bleda res de res. Els qui compartim la vida amb animals t’entenem perfectament.
I encara quan entro en aquest espai i el veig aquí retratat…..
Una abraçada també per a tu, tks!!