Archives for category: Lluna

44765812_10215281246997435_2433325592838406144_n
La llegenda de la papallona blava

Conta aquesta llegenda oriental, que fa molts anys, un home va enviudar i va quedar a càrrec de les seves dues filles petites.

Les dues nenes eren molt curioses i intel·ligents, i sempre tenien ànsies d’aprendre. Constantment feien preguntes al seu pare per satisfer la seva fam de voler saber. De vegades, el seu pare podia respondre-les sàviament, però d’altres, i cada vegada més sovint, no sabia donar-los una resposta correcta o que convencés les petites.

Veient la inquietud de les dues nenes, va decidir enviar-les de vacances a conviure i aprendre amb un savi, el qual vivia a la part alta d’un turó. El savi era capaç de respondre a totes les preguntes que les petites li plantejaven, sense ni tan sols dubtar.

No obstant això, les dues germanes van decidir posar-li un parany al savi, per mesurar la seva saviesa.

Una nit, totes dues van començar a idear un pla: proposar-li al savi una pregunta que aquest no fos capaç de respondre.

– Com podrem enganyar al savi? quina pregunta podríem fer-li que no sigui capaç de respondre? – va preguntar la germana petita a la més gran.
– Espera’t aquí, de seguida t’ho ensenyo, li va dir la gran.

La germana gran va sortir a la muntanya i va tornar al cap d’una hora. Tenia el seu davantal tancat a manera de sac, amagant alguna cosa.

– Què hi tens, aquí? – va preguntar la germana petita.

La germana gran va posar la seva mà al davantal i li va mostrar a la nena una bonica papallona blava.

– Quina bellesa! què faràs amb ella?
– Aquesta serà la nostra arma per fer la pregunta trampa al mestre. L’anirem a buscar i m’amagaré aquesta papallona a la mà. Llavors li preguntaré al savi si la papallona que està a la meva mà està viva o morta. Si ell respon que està viva, estrenyeré la meva mà i la mataré. Si respon que està morta, la deixaré lliure. Per tant, contesti el que contesti, la seva resposta serà sempre errònia.

Acceptant la proposta de la germana gran, les nenes van anar a buscar el savi.

-Savi -va dir la més gran, podria indicar-nos si la papallona que porto a la mà és viva o és morta?

El savi, amb un somriure, li va contestar:

– Depèn de tu, ella és a les teves mans.

___________________

L’aprenentatge de la llegenda: el nostre present i el nostre futur son únicament a les nostres mans; ningú altre n’és responsable. Si alguna cosa perdem o si alguna cosa aconseguim, nosaltres en som els únics responsables.

La papallona blava és la nostra vida. És a les nostres mans el que en volguem fer.

llunadepapr
.

#lavidaenblau #contesillegendes

tardor

tardor,
així li escau la melangia… 🍁

llunadepapr
.

.flor de neu
La flor de neu (Leontopodium alpinum), també coneguda per la paraula alemanya ‘edelweiss’ (o edelweiß, que significa «blanc pur»), és una flor que creix en petits grups a les prades alpines i roquerars d’altura de les serralades europees. El seu nom científic, Leontopodium alpinum, prové del llatí i significa ‘peu de lleó dels Alps’.

D’entre 2,5 i 10 cm d’alçada, amb bràctees gruixudes, carnoses i cobertes d’un pèl fi, la flor de neu és de color blanc amb tonalitats verdoses o groguenques

La seva aparent fragilitat però, és només un miratge, el que s’amaga rere una flor extremament resistent, capaç de sobreviure a més de 3.000 metres d’alçada i suportar les temperatures extremes de les muntanyes alpines.

Es fa en prats, pedregars i roquissars d’alta muntanya. Per això, sovint, és adoptada com a símbol del muntanyisme, de l’alpinisme i de la conservació de la natura…

En l’actualitat és una planta protegida per evitar-ne la desaparició.
llunadepapr
.

“La paciència i l’humor son dos camells amb els que es pot travessar qualsevol desert” (refrany àrab)

38E5A62E-39AE-4A39-8963-C08B5B61E496

cert a la vida, cert a la muntanya
llunadepapr
.

L’Olla de Núria, crònica d’una sortida

Érem un colla de quinze, agosarats tots, que vam decidir encarar la sortida de l’Olla de Núria en un cap de setmana en que el Meteoblue ens apuntava insistentment pluja al Pirineu a partir de migdia.

Vam sortir dissabte a primera hora de la tarda de casa, i vam plantar-nos a Fontalba en menys de dues hores enmig d’una boira que semblava que arribessis a Mordor, no veies ni els cavalls que senties galopar al costat del camí.

I malgrat tot, xerrameca i alegria, vam enfilar corriol direcció a Vall de Núria entre esquinçalls de boira que, ara i adés, ens feien l’ullet amb el paisatge (incís: que anéssim a fer travessa va ser la única cosa que ens va frenar d’omplir un bon cistell de rovellons, ous de reig, ceps o rossinyols; vam pensar que de tornada, si no aconseguíem fer l’Olla, al menys faríem un cistellet de bolets). A la foto de sota, si us hi fixeu, podeu veure-hi l’Alberg de Núria entre la boira.

En menys de dues hores, crits de marmotes i alguns grups d’isards pel mig, ens plantàvem a la Vall i arribàvem a l’Alberg on faríem nit (incís dos: alberg absolutament recomanable, qualitat preu, instal·lacions i menjar molt confortable).

Les nits de refugi, malgrat que retires molt d’hora, sempre donen un punt afegit de companyonia i complicitat al grup. Viure una tarda vespre de dutxa, preparar llits, compartir habitació i sopar, sobretaula i jocs es nota en com s’encara la muntanya l’endemà.

Ens vam llevar diumenge molt d’hora, esmorzàvem a les sis, i sortíem a encarar la travessa encara amb el frontal posat, un corriol de puntets de llum enfilant el primer cim, cap el Pic de l’Àliga (2422m), que era la nostra primera estació.

D’allà i ja amb llum de dia, vam començar a carenejar cims, tretze en total si comptem només els principals (vegeu perfil), uns quants més si anotem els intermitjos, a vegades també “cabronets”.

41449355_10214983097783891_2728818720032948224_o

Comptàvem que, a l’hora que havia de ploure, sobre les dues, podríem ser ja al Coll de Finestrelles, l’últim indret del recorregut on hi havia possibilitat d’agafar un camí de baixada, escapant-se cap a la Vall, des d’on podríem retornar a Fontalba a buscar els cotxes.

A mida que anàvem avançant carena, trencacames amunt i avall, el cansament s’anava notant al grup. El temor al mal temps també minava alguns ànims. Però tots seguíem, concentrats i amb bon ànim per a les bromes. Els núvols encara no amenaçaven i, tot i que feia fresca, estàvem tenint estones llargues de sol (per això vam quedar colrats de cara).

Al Pic de Finestrelles (2827m) vam dinar una mica i, ja al Coll, es va fer la darrera valoració del grup. Al davant teníem la llarguíssima pujada que enfilava el Pic de Segre, i una boira que començava a arrossegar-se per les carenes….

Dels quinze, només deu vam decidir continuar, el altres van davallar cap a Núria amb la intenció de prendre el cremallera fins a Queralbs on els recolliríem.

Jo em sentia bé (malgrat que sempre camino molt lenta i sóc la darrera en arribar a cada cim) i em feia moltíssima il·lusió completar l’Olla. Així doncs, amb el beneplàcit del grup punter que ja sabien que jo els alentiria, vaig decidir quedar-me i seguir.

Enfilar el Pic de Segre (2809m) era llarg però no complicat, però en arribar al cim ens havia cobert la boira. Així doncs, el grup va decidir que, d’allà al cim del Puigmal (2913m), per no separar el grup, jo seria la que obriria la marxa (a les pujades sóc la més lenta…. a les baixades, atrapeu-me si podeu!!). Per a mi anar primera és una mica un càstig, has de tenir el cap molt ben posat per notar la presència del grup al darrera i mantenir malgrat tot el propi ritme, el que et deixa arribar.

Finalment, la boira es va anar obrint i a uns 80m del cim els “vaig donar permís… obligatori” que m’avancessin i coronessin el darrer cim.

Érem sols al cim del Puigmal, quatre de la tarda d’un dia que s’havia anunciat insistentment pluja. Ens vam asseure enmig de la quietud i la calma a picar alguna cosa. I vaig plorar com una bleda (com sempre, de fet) de l’emoció d’haver completat la fita (quedava la baixada, tartera inclosa, però les baixades a mi em van molt bé, segur que la fèiem sense problemes).

39988586_309727926278466_5546043175384879488_n

La baixada fins a Fontalba va tenir un punt delicat a la tartera però la vam fer, supervisats per una colla de muflons curiosos, com si féssim una passejada, el ritme lleuger i la conversa fàcil i amena. I vam arribar als cotxes entre cavalls, sense boira, sense pluja, l’il·lusió immensa d’haver completat l’Olla.

Que l’endemà haguéssim de tornar a la feina és anecdòtic… un record immens, una felicitat profunda, unes fotos espaterrants…. i al final, ni agulletes!!
llunadepapr
.

(i per a completar la crònica, l’àlbum de fotos de la sortida que n’ha publicat el CECMO Centre Excursionista de Caldes de Montbui)