Archives for category: Lluna

0922C586-912E-4590-92B1-D5E35626A3D2
Se’ns fa extrany que no hi siguis.
Ens hem instal·lat en una mena d’impàs que preveu que tornaràs, com si fossin unes vacances. I intentem assumir totes les responsabilitats que ens han caigut al damunt com una manera de tenir el cap ocupat per no aturar-nos en la consciència.

La mare ha baixat a viure a casa, al poble. Pensàvem que seria una adaptació progressiva però el primer dia que va venir ja es va quedar. Aparenta tranquil·litat, se la veu serena, ens ensenya moltes ganes d’adaptar-se i tirar endavant, s’hi obliga, no vol molestar, diu…. i jo la miro i em pregunto si aquesta impostura petarà algun dia o, per contra, aquest seu mecanisme de defensa la salvarà.

Aquest mati, quatre dies després de l’enterrament i mentre la casa encara dorm, sento que la tristesa m’està encalçant de nou. L’havia deixat enrera perquè necessitava ser forta, per a tothom, i ara que les coses sembla que s’asserenen, torna a fer-me companyia. Potser a la mare li passarà el mateix….

Et recordo allà al sofà, fràgil els darrers dies, amb aquella necessitat nova de tocar-nos (no eres home de contacte), de somriure, de ser aprop o de quedar-te, la teva mirada de saber què venia sense voler saber-ho, o ensenyar-ho, el gest de dolor quan t’assenyalaves el pit, l’angoixa de no capturar prou aire….

I em ve al cap la imatge del teu darrer minut, el nostre darrer minut, teu i meu, com si fos una pel·licula a càmera lenta, que jo entrava a l’habitació i tu em reconeixies i em demanaves…. i te n’anàves llavors des de la meva abraçada deixant-nos aquella pau, extranya, però pau en definitiva, que ens deixava tranquils però desconcertats, incrèduls, buits

Ho vam fer bé llavors, tot el protocol i el procediment que la mare va triar per a tu, per vosaltres, un cami que algun dia barrejarà les vostres cendres en aquell tros de terra on vau construir-hi la vida

Els detalls també, la caixa senzilla de fusta, el recordatori amb un poema del Martí i Pol que no sortia al catàleg, les flors senzilles, l’Halleluja del Cohen a la missa (com ens va fer plorar a tots), el capellà que havia preguntat i et descrivia com un gran professional, un home enèrgic i amb gran sentit del deure, i tota la gent que sentia que te n’anessis i els que no tant però també venien

Ens haviem acomiadat tu i jo sols al tanatori (estic segura que també hi eres, més enllà de la caixa o el teu cos fred), quan finalment em vaig permetre plorar-ho tot, sola, sense contenció, fins que va venir ell a buscar-me, que em coneix, a fer-me costat com està fent en tot aquest camí amarg i dur…

Vaig voler venir al crematori, vam venir només amb ell, i em va agradar perquè no volia que hi anessis sol, i no volia imaginar-m’ho. Vaig pensar que t’haurien agradat aquells carrers solemnes del cementiri de Montjuic on hi passavem lentament amb el cotxe, o veure el darrer foc corall preciós sota el taüt, vaig sentir després que tot plegat havia estat un comiat bonic, net, elegant, que haviem fet les coses bé

Em vaig endur les flors a casa i n’he posat a assecar algunes, un clavell blanc net que ja sempre més seràs tu, una rosa vermella que sóc jo, i una mica d’heura que acompanya

Avui torno a plorar…. però és molt d’hora i ningú no ho veu

No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera,
que em costa imaginar-te absent per sempre

Miquel Martí i Pol

llunadepapr
.

a casa meva sembla que tot passa a l’agost, goita:

d’efemèrides personal (una altra): avui fa tres anys, dia per dia, que sóc una dona biònica -que és una manera més cool de dir que porto una placa de titani al turmell-

i no, no xiula als aeroports ni molesta dins les botes de muntanya; i com que ja sóc una senyora gran, la puc portar fins al final dels dies….

això doncs: a casa meva sembla que tot passa a l’agost…

… i jo em pregunto, a l’agost, casa meva, no podriem fer vacances i prou?

batecllunadepapr
.

smoke
d’efemèrides personal: avui fa nou anys que vaig deixar de fumar, una de les millors coses que he fet a la vida…

.
#nofumeu #nocomenceuafumar
llunadepapr
.

67104402_10217137346478762_3858937611905138688_o
aquestes escapades a Girona per dinar amb ell tenen sempre un no se què de dolenteria, trobades preservades i esgarrapades al dia a dia, un ull calm al centre de la tempesta, dues hores de la complicitat més absoluta, talment fóssim la mateixa matèria, continuïtat l’un de l’altre….

llunadepapr
.

65970089_10216982990179951_4468050981925421056_o
.
.
sobre on son els colors…..
(allò de la vida és una actitud i/o tot és dins nosaltres mateixos)

#avuiemvabé #sócenaquestalínia

llunadepapr
.