Archives for category: Lluna

Abraçada a la llunaGràcies per la teva abraçada d’avui, em diu ella, no en sabem gaire d’abraçar, però ho hauríem de fer més sovint, faig jo…
.
la veritat és que sento que aquesta abraçada ha fet més per a mi que per a ella, que em treu del punt mort de la vida on m’havia encallat i em planta de nou a les mans la bellesa de ser lluna
llunadepaper
.

82123710_10218490820234760_4375929108861812736_o


i l’endemà costa recuperar l’albada
#06gener2020 #mare
llunadepaper
.

81291852_10218412712802123_4004059231077531648_ol’he trobada tan bonica, aquesta imatge….

“Una tarde, a finales de agosto, cuando las aves havian comenzado su migración, vi a una de ellas completamente sola. Había perdido a su bandada. Con todo, seguía su viaje en el cielo solitario. Llevaba la dirección en su interior.”

(Otra vida por vivir, Theodor Kallifatides)
llunadepaper
.

avui és Sant Delfí, el primer que passem sense tu….

com cada any, ens trobarem igualment al vespre i farem un àpat cuidat i rialler, com si hi fossis, feliços de recordar-te

80453894_10218352203289423_4938877447375421440_o

llunadepaper

xops de nit i pluja.
No feia fred, només era una nit molla i fosca, després vaig saber que també sola.

Veníem d’aquell acte reivindicatiu que a tu no t’interessava i que a mi no m’havia bellugat: jo hi anava a fer costat al ponent; tu perquè hi era jo, vas dir.

Caminàvem com si no tinguéssim pressa, esquivant a penes els tolls cada vegada més curulls, veient com l’aigua que queia mansa i densa se’ns enfilava enjogassada pels camals dels pantalons. Avançaves tan a prop que el teu paraigua entrava sota el meu i em xopava l’espatlla de regalims. Ningú no rondava carrers, o quasi ningú, només alguna ànima fantasmagòrica s’apressava ran de cases.

Anàvem a menjar alguna cosa, jo només desitjava un lloc sec on poder seure i mirar-nos als ulls, tants dies d’absència, només xerrar, potser fins i tot agafar-nos les mans o reposar la ma al braç de l’altre… només, o tant

Però el local era tancat, un ull cec incrustat a la façana, un forat fosc a la voravia, l’ànim xop de nit i pluja. A l’altra banda del carrer, un fanal càlid il·luminava un banc moll, les fulles taronges enclastades per l’aigua a l’empedrat, un cercle de llum que titil·lava sota la pluja ara més intensament dolorosa. No hi havia res més.

No vas voler valorar opcions i te’n vas anar… i jo vaig continuar caminant desprotegida sota la pluja fins a aturar-me sobre el pont amb vistes al caudal creixent del torrent. I vaig continuar llavors, esquivant els fanals massa blancs dels carrers principals fins a omplir de sorra molla l’entrada de casa

Al whats un sóc a casa, una mica molla, una mica trista… podria haver estat un bon dia.
llunadepaper
.