Aquesta entrada és
de dimarts, 4 de maig de 2010 a les 11:53 sota Lluna.
Pots seguir les respostes a aquesta entrada al RSS 2.0 feed.
Pots deixar una resposta, o fer un trackback des de la teva pròpia pàgina.
Hypatia ja em perdonaràs, però m’ha vingut al cap aquest poema que fa temps que està escrit, però comparteixo plenament l’almívar que conté. En tot cas si no és del teu agrat, el pot esborrar. Només té efectes primaris…
No escric per tu ni per tu.
Escric per mi, m’és l’aire,
m’és la carícia, és la
tardor pel meu cor,
és la llàgrima pels meus ulls,
és l’aigua per humitejar
els meus llavis.
De vegades el mot és la llibertat,
i la paraula és el camí…
És igual que el poema
no estigui ben construït,
el poema s’aguanta
pels sentiments que l’han bastit.
El poema és la rosa
l’accent és l’espina…
És la barca pel cos del mar.
És l’estrella de la nit.
És la lluna damunt la taula buida…
És la flama encesa que crema.
El poema sempre
és engendrat i parit…
De vegades hi ha més dolors que part.
Però sempre neix
de part d’algú…
El poema sempre és núvol o sol,
és llum i ombra…,
és clau i és pany,
és sorra i mapa de nom,
i bressol de petjades,
és camí i creu de terme,
i també terme de creu…
Si em robeu el poema
ja no caldrà viure…
Hola Lluna de paper, comparteixo plenament aquesta afirmació. Per mi escriure és respirar, somiar, volar, carícia, crit, silenci, orgasme, viatge, naufragi, ferida, cicatriu, dolçor, set, aigua, camí… Podria seguir però…
Una abraçada per escriure.
onatge
Hypatia ja em perdonaràs, però m’ha vingut al cap aquest poema que fa temps que està escrit, però comparteixo plenament l’almívar que conté. En tot cas si no és del teu agrat, el pot esborrar. Només té efectes primaris…
No escric per tu ni per tu.
Escric per mi, m’és l’aire,
m’és la carícia, és la
tardor pel meu cor,
és la llàgrima pels meus ulls,
és l’aigua per humitejar
els meus llavis.
De vegades el mot és la llibertat,
i la paraula és el camí…
És igual que el poema
no estigui ben construït,
el poema s’aguanta
pels sentiments que l’han bastit.
El poema és la rosa
l’accent és l’espina…
És la barca pel cos del mar.
És l’estrella de la nit.
És la lluna damunt la taula buida…
És la flama encesa que crema.
El poema sempre
és engendrat i parit…
De vegades hi ha més dolors que part.
Però sempre neix
de part d’algú…
El poema sempre és núvol o sol,
és llum i ombra…,
és clau i és pany,
és sorra i mapa de nom,
i bressol de petjades,
és camí i creu de terme,
i també terme de creu…
Si em robeu el poema
ja no caldrà viure…
Una abraçada amb onatge.
defensar-la i la majoria de vegades omplir-la!
una abraçadassa, guapa i no treballis tant!! petons!
un poema preciós, onatge,
cada vers, cada paraula, cada imatge….
… cada bes ;***
*********
i a vegades endreçar-la, elur,
fer l’esforç de posar-la en paraules, d’acotar-la entre els espais blancs
un petonarru per tu també
;****
(sempre que pujo a girona, i és sovintet, penso en tu, tan aprop….)
Doncs no puc dir que no hi estigui d’acord, però no sempre, no?
sempre ens acompanya la paraula quan escrivim.
Estic molt d’acord amb la frase.