Torra d’Hércules

La Torra d’Hércules és l’únic far de l’antiguitat que segueix en funcionament. Fou construit per l’arquitecte romà Cayo Servio Lupo al segle I de la nostra època per a facilitar el trànsit de naus en el golf Ártabro i la perillosa costa de Gallaecia.

Se l’anomenava Torre Brigantium i era un graó més d’una cadena de senyalitzacions marítimes entre les que s’hi comptaven els ja desapareguts fars d’Alexandria (Egipte), Ostia i Nàpols (Itàlia) o el Colós de Rodas (Grècia).

Originàriament la Torra era una mica més baixa que ara (41.5 mts), i més ampla (14 mts) perquè comptava amb una rampa exterior per la que pujaven el combustible que alimentava el far.

Malgrat els segles transcorreguts i les agressions de la meteorologia i, sobretot, de l’home, que va arribar a arrancar-li la façana exterior de sillar de granit per a reutilitzar-la en d’altres edificis, aquest far romà segueix allà, dempeus a la punta del port de A Coruña.

Al llarg del temps ha sofert diverses modificacions, la més important potser la que es va realitzar al S.XVIII en l’època de Carles III i Carles IV. Al 1788, de la ma de l’enginyer Eustaquio Giannini, es van recobrir les restes del far romà amb les actuals façanes, incloent-t’hi un beta exterior ascendent que recorda les antigues rampes. Aixímateix, se’l va dotar també d’una escala interior. Posteriorment, s’hi afegí el remat superior, amb un cos octogonal que alberga la làmpada, i es muntà la plataforma de la base.

escales interiors TH

Tot i aquest rentat de cara, el far romà original apareix clarament quan es visita la Torra per dins i es pugen els seus 242 graons fins arribar a la cornisa superior. S’ascendeix a través de 3 pisos de bòvedes romanes, que son les que van permetre alleugeir-ne l’estructura per a fer-la més resistent usant menys pedra i permetent que romangués en peu al llarg de 2000 anys.

El far és de planta quadrada d’11.4 mts de costat i 59 mts d’alçada i s’eleva 120 mts sobre el nivell del mar.

Des de la cornisa superior es pot gaudir d’una vista excepcional sobre la península, el golf i els jardins amb el parc esculptòric que rodeja la Torra.

rosa dels vents_parc TH

L’any 2009, la Torra d’Hércules va ser declarada Patrimoni de la Humanitat

Aquest estiu del 2012 l’hem visitat.  I malgrat la munió de turistes que com abelles l’abordàvem (penseu que els responsables limitaven les visites interiors a un màxim de 30 persones simultànies dins el far), ens en va arribar l’essència, l’emoció per la seva història.

Si hi passeu a prop doncs, no deixeu de visitar-lo…. per dins, per antic, per paisatge.

(De nou, un 14 d’octubre, el del 2011, un altre dia lluent, un altre far que ens obria la seva màgia.)

Vam arribar-nos al Port de Tarragona cercant-lo, l’Antic Far de la Banya, aquell que va ser traslladat des del Delta de l’Ebre per a preservar-lo de l’enderroc. I vam trobar-lo, a l’extrem del Dic de Llevant, talment un far de joguina sobre l’espigó….

Dic de Llevant

Rehabilitat i reconvertit en Museu de Fars des del 2003, ens entretenim a llegir-ne característiques i història en el panell explicatiu que el presenta:

El far de la Banya

DATA DE CONSTRUCCIÓ: 1860-1864
ENGINYER: Lucio del Valle

DESCRIPCIÓ: Torre de ferro lleugerament cònica amb llanterna poligonal interior i cúpula de coure.  Els 7 puntals inferiors de 4,5 m. d’alçada suporten un quadrat central damunt el qual hi ha una plataforma hexagonal on hi descansa la torre de 12,20 m. coronada per la llanterna de 3,50 m. d’alçada i 2,5 m. de diàmetre.  La plataforma o planta habitable està formada per tres triangles equilàters que distribuïen l’espai per a l’entrada, el magatzem, la cuina, el menjador i els 2 dormitoris.  A l’exterior hi ha un balcó perimetral. L’òptica de tercer ordre i tres zones era de la casa Chance construïda l’any 1861 amb un abast de 13 milles que proporcionava una llum blanca fixa.

Alçada total: 19,20 m
Pes total: 46,80 tones
Materials: ferro anglès de les zones de Hull i Liverpool

HISTÒRIA: Juntament amb els fars de Buda i del Fangar eren els 3 punts d’orientació fonamentals en un lloc de difícil navegació per la mobilitat dels fons de les proximitats.  Ubicat a l’extrem sud de la part dreta del Delta de l’Ebre, a la zona coneguda com la Punta de la Banya, entrà en funcionament per primer cop el dia 01 de novembre de 1864.  Il·luminat amb una llàntia d’oli d’oliva al càrrec de 2 torrers, l’any 1883 ja disposava d’una làmpada Maris de dos bles i anys després d’una instal·lació de gas acetilè de fabricació pròpia amb un gasòmetre de carbur de calci.  Aquest sistema va ser substituït l’any 1929 per una instal·lació Dalen amb cremador de 25 i dotada de vàlvula solar.  El juliol de 1943 es va suprimir el personal que se’n feia càrrec i quedà agregat al servei del far de Sant Carles de la Ràpita.  Es comença una nova construcció de torre de formigó, l’any 1975, en substitució d’aquest far metal·lic que deixà de funcionar essent desmuntat i traslladat al Port de Tarragona, l’any 1984.  S’instal·là a l’extrem del dic de Llevant i es procedí a la seva rehabilitació, contribuint a la preservació de l’únic dels 3 fars del Delta de l’Ebre que es conserva.  La Comissió de Fars acordà que es mantingués en servei i s’il·luminà per primera vegada després de la seva restauració del 16 d’agost de 1990.

Des de l’any 2003 és Museu de Fars com a extensió del Museu del Port de Tarragona i exhibeix una col·lecció de senyals marítims a l’antic habitatge del torrer per tal de donar a conèixer la història de les ajudes a la navegació en general, i dels fars de la demarcació de Tarragona en particular. S’hi realitzen activitats didàctiques i de divulgació per a tots els públics.

Antic Far de la Banya

Dic de Llevant (Port de Tarragona)

Thalassa

El passat dia 02 de desembre de 2011, el programa Thalassa del C33 emetia aquest reportatge sobre els faroners i el que en queda del seu ofici en els temps actuals.

En ell, acompanyem en Miquel Molina en la seva feina de revisió als fars de les Illes Medes (illes que son territori de les gavines), de Punta S’Arnella i de Cap de Creus.  Les revisions poden fer-se de dia, però molts cops, els tècnics treballen també de nit per a garantir el bon funcionament de la lampada.

Parlem després amb l’Àngel Casadiego, darrer faroner que habità amb la seva família el Far de Sant Sebastià fins l’estiu de 1999.  Ens expliquen anècdotes de com la gent intuïa la seva vida al far, i ens conten en positiu el com deixar el far els va permetre obrir nous camins i noves perspectives (la vida al far és obligada).

Descobrirem també que l’únic far de la Costa Brava que encara és habitat és el de Palamós (un edifici diferent als isabelins), on viu l’Antonio Cebrián.  Aquest, a més, és el coordinador de tots els encarregats del fars de la Costa Brava, i ens ensenyaran com la tecnología contribueix a la seva feina de vigilants del mar.

Fars vius, fars automatitzats, fars reconvertits en edificis d’exposició, fars de llum, fars d’esperança. Vegeu-ne el vídeo: una mica d’història, un molt d’interessant.

A principis de la dècada dels noranta es va suprimir oficialment el Cos de Faroners. Els qui no es van jubilar llavors van passar a ser tècnics de senyals marítims adscrits a les autoritats portuàries, i es van encarregar de vigilar i controlar des del bon funcionament dels fars fins a totes les innumerables balises lluminoses que hi ha al llarg de la costa. La conseqüència més immediata va ser que es van deshabitar els fars i que els tècnics ara van amunt i avall dins un cotxe revisant-ho tot personalment o des d’una oficina mitjançant dispositius de telecomandament.

Far de La Banya

Ens explicava també, que el Far (el de la Banya) el teníen al Delta de l’Ebre i que, un dia, el poder povincial va decidir salvar un element històric i, per fer-ho, el va agafar i l’ha fet seu emportant-se alguna cosa més que un objecte o una construcció.

I té una part de raó: en relació al Far de la Banya i el seu trasllat, l’Helena G. (la seva família hi van ser de faroners) m’explicava que qui va ser responsable que no es malmetés aquest far, va ser en Miguel Àngel Sánchez Terry, que n’havia sigut faroner i que, en aquells moments, treballava al Port de Tarragona.  Així, en Miguel Àngel no va deixar que es tirés a terra el far i li va buscar uns nous terrenys al Port  i en va supervisar el trasllat.

De fet, en Miguel Àngel és el referent quan parlem de fars (la part tècnica), igual que en David Moré és el referent quan parlem de faroners.  En Miguel Àngel escriu a la web del Port de Tarragona, allà hi té molta documentació i històries que potser us poden interessar: http://www.porttarragona.cat/ca/banya.html

Gràcies a uns i als altres, avui podem compartir-vos aquesta bonica imatge antiga del far.

Aquest film forma part dels audiovisuals del Centre d’Interpretació dels Fars de la Mediterrània a Tossa de Mar, Girona. Allà, la projecció real es realitza amb dues pantalles, una de projecció frontal i una de retroprojecció, i al barrejar-se les dues imatges de forma sincrònica creen un efecte de profunditat interessant.

Des que vaig ser al Centre i vaig veure aquesta projecció he tingut moltes ganes de trobar-la per a poder compartir-la amb vosaltres.  Així doncs, poseu-vos còmodes: son només cinc minuts, alliçonadors, i que us passaran volant!!
.

FARONERS from cesc garsot on Vimeo.

]]> https://www.enxarxat.cat/racodelfar/2011/06/faroners/feed/ 2 https://www.enxarxat.cat/racodelfar/2011/04/far_de_matxitxak/ https://www.enxarxat.cat/racodelfar/2011/04/far_de_matxitxak/#comments Sat, 16 Apr 2011 09:29:35 +0000 https://www.enxarxat.cat/racodelfar/?p=439 Situació: Punta més sortint del Cap de Matxitxako   (43° 28′  N, 3° 22′ 50″E)
Alçada del foc lluminós sobre el nivell del mar: 122 m
Forma del far: torre prismàtica octogonal a l’extrem nordoest d’un edifici rectangular
Llampada: 1 llampada blanca cada 7 s
Longitud de l’esclat: fins a 35 milles.

(El Jordi i la Carme fan una escapada a Biskaia i, en el seu deambular per la costa cantàbrica, es recorden de nosaltres i ens fan arribar una imatge del far de Matxitxako, a Bermeo: potser no és molt bona, ens diuen, feia molt vent!!)

Far de Matxutxako (by Jordi F.)

A la costa de Bermeo, a Biskaia, hi ha hagut tres fars (segurament coherent amb la fúria del Cantàbric i la crispació de les tempestes en aquesta zona), dos dels quals amb el nom de Matxitxako.

Matxutxako_vell

.

El primer far de Matxitxako, del que només en queda dreta la torra, es va inaugurar el 21 d’agost de 1852.  Era un far dels anomenats “de primer ordre”, amb una longitud de l’esclat de 23 milles. Tenia una llampada de llum blanca fixa amb flashos cada 4 segons i s’alçava 79,42 metres sobre el nivell del mar.  Mantingut per tres faroners, es va mantenir actiu fins el desembre de 1909.  Actualment, aquesta torra s’aprofita com a sirena de boira.

.

A uns 110 metres al sud d’aquest, es troba l’actual Far de Matxitxako, també de primer ordre, inaugurat el 1909 i que va ser obra de l’enginyer Rafael de la Cerda. L’edifici, casa dels faroners, magatzems i dipòsit, té planta rectangular i es composa d’un cos central de dos pisos i dos laterals d’una sola altura. En l’extrem nordoest s’aixeca una torre prismàtica octogonal de maçoneria amb cúpula preciosa de ferro colat laminat que allotja l’element òptic.

Far de Matxitxaco

Matxitxako-lampada

Presenta l’aparença d’una llampada blanca cada 7 segons, amb un abast de 35 milles. El plànol focal està col·locat a 122 metres sobre el nivell del mar i a 20,6 metres sobre el terreny. La llum irradia la zona compresa entre Castro Urdiales i el riu Deba. Des del mateix edifici emet un radiofar conjugat amb els de Cabo Mayor i Cap Ferret, de 100 milles d’abast, i, quan el temps ho reclama, una sirena de boira. Va servir d’escola de fars.

Poetes i artistes també se l’han mirat:

Far de Matxitxako, by Oskar Ruíz

. ¡Machichaco, regio faro!, ¡milagroso meteoro, bello y caro!; ¡solitario en aro de oro!; ¡luz espléndida, armonía de las luces de la aurora! ¡Machichaco, centinela de la costa vizcaína; clara estela que los mares ilumina; relámpago sin el trueno; reverbero bello y raro de luz pleno! ¡¡Salve, Faro!! (Julio Fdez Varo, 1924)

.
.

* Informació extreta de la recollida per la Maite Ibáñez a la web de bizcaia.net

Acte_Far_Tossa

Portada llibre

El propassat 16 d’octubre de 2010, al far de Tossa de Mar, es va presentar el darrer número de la col•lecció Estudis del Museu Marítim de Barcelona. Es tracta del número 15, La vida en los faros de España. El Cuerpo de Torreros de Faros o de Técnicos Mecánicos de Señales Marítimas (1851-1992), de l’historiador i arxiver David Moré Aguirre.

L’acte va ser molt emotiu donat que hi havia molts faroners veterans, i llurs famílies. La presentació va anar a càrrec de Josep Colomer, regidor de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Tossa, i va comptar amb la presència d’Enric Garcia, editor del llibre, que hi va anar en representació del Museu Marítim de Barcelona. Durant l’acte l’Helena Garrigós Cabezas va fer una ressenya de l’obra i el seu autor, David Moré Aguirre, va donar alguns detalls de la recerca que ha donat peu a la publicació del llibre.

Helena Garrigós

.
Vegeu-ne també la notícia que el Diari de Girona en publicava el 08 de novembre de 2011

La Gemma hi va posar valentia, i confiança, i ens fa arribar, per a tots, aquests línies tant carregades d’intimitat:

09 de Juliol de 2010
Hola,

Un company de feina em va enviar l’enllaç al vostre web i em va agradar moltíssim: les fotografies i les aportacions.

Em fa una mica de vergonya fer una aportació tan humil i no sé si faig bé d’enviar-t’ho.

Quan buscava informació del meu rebesavi, que va ser farer de Salou, d’un illot de les Canàries i de Tarragona (potser d’algun altre més), els anys 1860-1880? , l’arxivera del port de Tarragona em va enviar una fotografia del far de la Banya al 1920, actualment traslladat al port de Tarragona. Ella mateixa m’havia enviat uns anys abans, còpia d’unes pàgines del diari del meu rebesavi, Esteve Sauné, farer del port de Tarragona.

Antic Far del la Banya (1920)

Aquella fotografia em va impressionar tant, que em va despertar unes ganes boges d’escriure un conte* amb l’ajut de la meva filla de 9 anys. És molt poc probable que la dona que apareix a la foto sigui la meva rebesàvia, ja que realment no en tinc constància que el meu rebesavi fos també farer a la Banya. Però la meva iaia va néixer a Tortosa, tant a prop…

De la meva filla és la idea del dofí i del Bernat Pescaire. D’ella són els dibuixos que l’il·lustren.

conte "La Júlia i el far"

Com és lògic, no tinc records directes de la feina i de la vida al far. Les dues nétes del meu rebesavi (la meva iaia Pepita i la seva germana Maria)  sí que guardaven uns pocs records i i bastants sentiments de l’època en què van viure amb l’avi farer. Les dues, ja velletes, ens els van explicar als meus cosins i germans.

T’acompanyo el conte i la fotografia que em va inspirar.

Felicitats novament,

Gemma

(*) Nota: Podeu llegir el seu conte, deliciós, “La Júlia i el far“, bo i clicant el nom o sobre les imatges il·lustrades

Una vida més, un nou senyal de la força dels fars, de la petja que l’ofici de faroner grava a l’estirp, com una herència que es transmet en l’essència.

El far d'Alexandria

.

El far d’Alexandria (també anomenat la torre de Faros) fou considerat una de les set meravelles del món.

Fou construït al segle III aC en època hel·lenística i va estar en funcionament durant molt de temps, fins que dos terratrèmols l’enderrocaren al segle XIV.

Era una torre que el rei egipci Ptolemeu Sòter va decidir construir per guiar els vaixells cap al port d’Alexandria i identificar la situació de la ciutat des de molt lluny; l’edifici es va acabar durant el regnat del seu fill, Ptolemeu II Filadelf. En va dirigir les obres l’arquitecte Sòstrat de Cnidos i es creu que mesurava 134 metres d’alt; en aquella època fou una de les estructures més altes aixecades per la mà de l’home.

Construït amb blocs de pedra blanca, el far estava dividit en tres seccions: una base quadrada, una part central de forma octagonal i, al remat, una capçalera cilíndrica. Al capdamunt estava equipat amb espills metàl·lics que n’assenyalaven la posició reflectint la llum del sol; i a les nits, a falta de llum, s’hi encenia una foguera que, segons es diu, es veia des de més de 50 km lluny. Tal com es pot veure en imatges del far reproduïdes en monedes romanes encunyades a la seca d’Alexandria, tenia quatre estàtues de tritons bufant uns corns, un a cada cantó de l’edifici. En el període romà també hi havia una estàtua de Posidó dalt de la torre.

La torre agafa el nom de la illeta connectada artificialment per un dic amb el port alexandrí on es va situar, anomenada Faros. Aquest topònim ha estat l’origen etimològic de la paraula far en moltes llengües romàniques, com en català mateix, en francès (phare), en italià (faro), en portuguès (farol), en espanyol (faro) i en romanès (far). El nom de la torre de Faros, doncs, designarà totes les construccions posteriors realitzades a fi de mostrar el camí als vaixells.

Fou severament malmès pel terratrèmol del 956 i més tard pels dels anys 1303 i 1323. Fins i tot el poc que en quedava va desaparèixer el 1480, quan el soldà egipci d’aleshores, Qaitbay, n’utilitzà els enderrocs per construir un fort allà prop, que encara existeix.

(extret de la Wikipedia)