• … què fas?, treballes?

i sense esperar resposta, s’asseu al meu davant (a l’altre cantó del portàtil, de fet), a la taula de la cuina. L’he sentit venir de feia estona, arrossegant decididament els peus des del menjador en un sorollet sord i rítmic compassat pels petits cops del bastó a cada passa.

Charley Toorop (1924)La tieta en té 90 (una adolescent de 90 anys, que diuen els seus nebots), i a mi em toca només “per política”, perquè és la germana de la mare del meu marit. Ha tingut una vida atípica (jo en diria valenta) pels temps que li han tocat, independitzant-se des de ben jove a ciutat, amb estudis d’infermeria i dedicació absoluta als altres, tirant endavant, amb totes les dificultats del moment i dels tribunals, una llar d’acolliment de nenes desemparades, amb la seva companya, la Montserrat. Van fer una molt bona feina; encara ara que la Montserrat ja és morta i la tieta s’ha retirat al poble, les nenes –com els hi diu ella-, que en son moltes, la venen a veure i la truquen repetidament per saber com està.

Viu sola… bé, no exactament: darrerament ha acollit a casa seva a una noia russa i el seu fill de pocs anys, compartint un espai i un temps en una mena de tracte amable que dona a cada una el que necessita.

I els anys no han passat en va, 90 son molts i el seu cos rovellat els acusa escapçant-li la mobilitat i el dinamisme que sempre ha exhibit en desmesura (i ho continua fent, allà on no arriba, demana, com si la resta del món estigués sempre a la seva disposició).

Avui ha dinat a casa, ella i la seva germana (la única que li queda després que la Teresina morís). Son tant diferents, la tieta i la iaia, que per força han de topar cada vegada que freguen de prop: expansiva una, discreta l’altre; estrella la primera, moderada la segona…. Per això no les ajuntem gaire: si convidem la iaia, intentem que ella sigui la protagonista de totes les nostres atencions. Però avui, quan la tieta ha trucat al matí per a convidar-nos pel seu sant, he tingut un rampell de revolta a les normes del protocol i l’hi he dit de venir. Estava feliç del tot: ha xerrat tot el dinar, menjant poquíssim i repetint a cada moment que la perdonéssim per la xerrera, deixant-nos endevinar la lluita entre intentar ser prudent i la seva necessitat imperiosa de recordar el passat.

Havent dinat, com sempre, mentre els altres fan la migdiada jo em retiro al meu reialme (que acostuma a ser la cuina), un reialme que ara compartia amb aquella dona de cabells blancs i ulls blaus aigualits que em mirava de fit a fit.

  • … no exactament, escric…. -faig-

No em pregunta què escric, com si escriure, en sí mateix, tingués un significat que compartim.

  • … mai no deixis d’escriure, quan tinguis la meva edat, t’agradarà rellegir-te i veure que, de fons, continues sent el mateix, els mateixos valors, que no t’has equivocat tant…

Faig un mig-somriure sense saber exactament què dir, un instant d’indecisió que aprofita per seguir el seu discurs:

  • tu i jo no ens hem entès mai gaire, oi? vull dir, que sense tenir-nos res, mai no ens hem acostat…

Té raó. Entre ella i jo hi va haver un abisme fred des del principi, com si ella no m’acceptés o no em volés pel seu nebot petit(?). I jo, sense entendre-ho, amb els anys vaig acabar obviant-ho per concentrar-me en la meva vida.

Me la miro amb tendresa, els seus ulls aigualits rera les ulleres, les mil arrugues que li dibuixen tota una vida en un rostre encara de pell blanca, les seves mans tremoloses sobre el bastó,…

  • … tan se val –dic fluixet-, ja no necessito entendre-ho tot

Somriu, somric…. el temps s’atura…

  • som tan iguals!! –diu-, però tu en saps més…

No és veritat. No sé si ens assemblem (tot i que intueixo que, d’alguna manera, ens assemblem molt, malgrat que els silencis de tota una vida no ens deixaran comparar-ho mai). I amb tot, estic convençuda que no en sé més, ni menys, ni tampoc el mateix.

Però m’ha agradat retrobar-nos….

__________________________
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Email
  • Print