No és una expressió “normativitzada”, probablement no sigui ni encertada, ni acurada, però sí que és idiosincràtica de casa meva (com ho pot ser “l’oracle de la cuina” o “la família confederació d’estats”)
moon over andromeda
“Fer d’ONU” significa ser la persona que mèdia, que posa pau; aquella que encomana els seus estats d’ànim a la resta de la família, a la resta dels entorns on es mou.
I sembla ser que jo sóc de les que “fa d’ONU”, és clar…. tot i que hi ha moments que penso que és com una creu
A mida que em faig gran, començo a tenir la sospita que el destí em situa intencionadament allà on cal algú amb aquest perfil, i que m’hi quedo fins que ja no se’m necessita.
Exemples ja en tinc un munt, cinc canvis de feina que porto dels dels quaranta quan vaig independitzar-me de l’empresa familiar. Cinc canvis que m’han fet pujar professionalment, sí, però que també m’han obligat a exercir cada vegada més aquest perfil de positivista.
I ara sóc aquí (un expressió que repeteixo sovint) i tinc aquest paronama… què faig?
Com a primer instint, marxaria corrents….
però si m’hi aturo una mica em sembla que, si m’escapo, m’emportaré el regust metal·lic de la feina inconclusa (també en tinc alguns, d’aquests, que em freguen com una nosa cada batec)
De fer-se gran, no sé si tinc més eines, però tinc més paciència: puc esperar
I “fer d’ONU” té dos vessants: mediar i encomanar estats.
Provem-ho: no és el moment d’actuar, perquè l’acció provoca reacció enfrontada. Potser doncs, política “non-action”. Ser-hi i esperar…. intentar encomanar l’estat i deixar que el temps faci una mica la seva feina primer, allò de posar les coses/les persones al seu lloc
Tot i que….
I bé,
d’això en diuen “fer d’ONU”
a vegades, jo en dic “ser lluna”
Tags: lluna feinera
M’agrada la teva expressió “fer d’ONU”, però també he de dir que de vegades veïent que fa i com ho fa l’ONU… A la vida no podem ser i fer sempre de pluja o de sol o de lluna o de calma o de vent o de brisa o de paciència o de caliu o d’abraçada o de terràtremol o de poema o de bufetada o d’abraçada… És difícil saber què fer i com respondre o actuar en cada moment i situció de la vida. De vegades el que va més bé, és tenir una LLUNA DE PAPER…
Una abraçada des del far.
onatge
i no saps pas com, onatge!!
a vegades, posar-ho en bocins de paper, et permet anar veient el mapa…
una abraçada amb regust de sal i de mar,
des del teu far
Doncs, jo crec que malgrat que l’onatge té raó i no “podem” ser i fer sempre del mateix… en el cas que ens expliques de fer d’ONU… la veritat, jo crec que les persones que tenim tendència a fer d’ONU ho tenim molt pelut per assumir un altre paper… i saps què penso? que tampoc en sabríem… em consolo pensant que per més cansat que sigui, no sabríem viure sense fer-ho. M’enganyo? Potser si, però no deixa de ser una manera de fer d’ONU amb mi mateixa, també…
Una abraçada, el que és segur que ets l’ ONU més simpàtica que conec… petonets, maca!
totalment d’acord, carme,
no sabríem viure sense fer-ho…..
però no et nego tampoc, que algunes vegades, íntimament, he desitjat poder escapolir-me’n
sempre amb un somrís
i la complicitat
=8-)
hypatia estic totalment d’acord amb tu, posar-ho damunt del paper, parar taula amb les idees els pensaments les il·lusions els silencis el dolor les ferides l’amor el somni i per postres el singlot de viure, dóna una prespectiva del que passa i del què fem i no fem i volem i no volem fer… De vegades penso que els poemes em lliure del psiquiatre… Es clar que visca la bogeria. Fer fil per randa tot el que s’espera de nosaltres, seria com morir una mica cada dia. M’agrada més el seny i la rauxa, sobretot per la rauxa…
Una abraçada des del mapa de viure…
onatge