I si…..
… ja ho tinguéssim tot fet?
rellotge_espiral
podriem relaxar-nos, gaudir de la infinitud amable del temps que es repeteix cíclicament;
o podriem desesperar-nos, d’aquesta mateixa infinitud cíclica i exasperant del temps
i si ja ho tinc tot fet…
… me’n vaig?
un nou somni, només meu, si us plau….
Tags: espai lluna
Sortosament, sempre ens queden coses per fer, i mai en són poques.
segur que ‘relaxar-nos, gaudir de la infinitud amable del temps que es repeteix cíclicament’
que ho has dit molt bé, tal com jo voldria que fos, i tal com espero que sigui … i tal com alguna vegada és, encara que els cicles no siguin tan llargs com jo voldria
No sé si per sort o per desgràcia… fins i tot quan marxem per sempre, les persones, tenim coses per fer. Sempre hi ha coses que ens queden per fer. Jo crec que no hi ha millor relax que la il·lusió de fer aquelles coses que t’importen. Petonets de cap de setmana, bonica!
O potser vols dir obligacions? CXlar que quan s’acaben les obligacions, ens relaxem fent le s coses que tenim ganes de fer. Si un dia s’acavbessin le s feines i obligacions, gaudiríem a pleret d’allò que volem gaudir.
Noia, ja sé que m’ananiré, ja sé que estic en llista d’espera…, però no m’agradaria tenir-ho tot fet. Tenir-ho tot fet seria com no tenir cap somni ni cap il·lusió per allò… Ara m’agrada estar ací i tenir el comentari pendent i no fet…, i pensar que aquesta tarda tinc pendent d’anar a la presentació d’un llibre, que si demà fa bon temps vull anar a passejar ran de mar prendre alguna fotografia i escoltar la mar… En fi…
Una abraçada sense acabar-la…
onatge
i si resulta que no havíem de fer res i ens ho hem inventat tot per vèncer el vertígen que provoquen les espirals?
vés-te’n, d’acord, però no gaire lluny è? no pas més enllà de la Lluna, com a molt fins la seva cara oculta i misteriosa. I després tornes i ens ho expliques, o t’ho guardes com petits tresors platejats.
una abraçada immensa, preciosa!!!!
uoooops,
no sé si era tant tant metafísic… o potser ho era més…?
dissenyo un projecte (o dibuixo un somni), el construeixo, el poso en marxa, el mimo…. i quan ja corre sol, quan ja no em necessita per rodar, m’assento i en gaudeixo i prou, o n’imagino un de nou, em poso altre cop en marxa i me’n vaig?
suposo que les dues coses…. tot i que a vegades necessito nou somni quan encara no em deixen marxar de l’anterior, i llavors em col·lapso d’obligacions……i demano: un nou somni, nomes meu, si us plau….
un somrisset càlid, de complicitat
=;)