Va sorgir de sobte en un revolt de la carretera: el Far de Roses,
entre les cases desordenades que s’han anat apilant amb els anys a l’extrem més oriental de Roses, sota l’antic castell medieval de la Trinitat (que, tot sigui dit de passada, ja havia albergat un far en forma de torra en aquells temps, que s’usava per a guiar la navegació costanera i vigilar l’arribada de possibles pirates).
Als peus del far, una mica escrostonat pels anys i la solitud sorollosa del turisme, comença un dels més bells bocins del camí de ronda de la costa catalana, el GR-92 Mediterràni que uneix Roses amb Cala Montjoi.
El caminoi, troquel·lat a la roca i a poca alçada del mar, resegueix metòdicament el reialme de les aus aquàtiques, les gavines, que tenyeixen de regalims àcid i blanc, la rocalla que emergeix a pocs metres de la costa.
I s’endinsa en cales petites de bellesa tranquil·la, i s’enfila a les puntes més escarpades del paisatge lunar que acompanya fins a Cap de Creus. Pins roca i oliveres, abismes mediterranis. És especialment màgic si el passeges a la posta…..
De tornada, negra nit, el far et fa l’ullet des de lluny, jugant a cuit i amagar entre les cases. És un far de lampada blanquíssima, ara un de llarg, ara tres més petitons…
Quan hi arribes, fosc, et somriu encara entremaliat, i es disfressa de boira i humitat, fent-se l’interessant dins la nit.
Et fa somriure, i t’omple d’aquella mena de sentiment inconsistent que en podriem dir…. felicitat.
El far de Roses, tant oblidat i tant tendre
____________________
Per a compartir-ho:
