Archivo para the ‘Far de Roses’ Category

Faroners de terra endins

dimarts , 15 de febrer de 2011

De la mà d’en David Moré, ens volem també fer ressò d’aquest reportatge publicat el 28 de Gener al suplement de Girona de La Vanguardia.

En el reportatge hi trobareu el Miquel Molina, un dels darrers tècnics de senyals marítimes que té al seu càrrec el Far de Cap de Creus i el de Cala Nans a Cadaqués, el de Port de la Selva i el de Roses.

Igualment, a “Llums que vigilen el mar“, a la segona pàgina, podeu conèixer l’Elvira Pujol, la darrera faronera en marxar d’un far de la Costa Brava.

1

1

2

2

A la tercera pàgina, “Els fars de la Costa Brava“, la Teresa Artigues (l’autora) ens fa una breu i impecable passejada per aquests fars de la costa de Girona.

I a la darrera, “Una gran història per explicar“, en Marc Soler ens presenta de forma magistral l’obra del David Moré, quatre pinzellades per a engrescar-nos-hi.

3

3

4

4

No deixeu de fer-hi una ullada: és un bon reportatge!!

moon_trans

Néta de faroner

dissabte, 19 de juny de 2010

Fa ja més d’un any, el maig de 2009, vaig rebre un correu sorprenent….

M’agradaria avui, compartir amb vosaltres part d’aquella correspondència tant encantadora

Collage Far S'Arnella

Collage Far S'Arnella

31 de maig de 2009
Bon dia,

Em dic Eva i tinc 28 anys. Ara visc a Barcelona.

El primer de tot, felicitar-vos per la web, les fotos, els comentaris: son excepcionals.

Sóc neta de faroner, de l’Àngel Mata, qui es va fer càrrec durant 34 anys del far de Punta s’Arnella i, els seus 12 últims anys abans de jubilar-se, del far de Roses.

Us explico això perquè he tingut la gran sort de poder viure en tots dos fars, i veure com el meu avi hi treballava, amb la resta de la família: l´avia, 6 fills i 7 nets.

Viure les tempestes, la tramuntana, les onades, les gavines, les trinynes quan tornaven de pescar, els naufragis de petites embarcacions (normalment estrangers que creien que la costa brava era una bassa d´aigua tranquil·la), quan es fonia la llum de la “bombeta gegant” (com li dèiem de petits)… i també el sol, la claror que ens entrava a la habitació dels llampecs de llum a la nit… totes les nits! la olor del gasoil a la sala de màquines, el despatx del “yayo”, el llençols que ens enviava la comissió de ports de Barcelona… i les tovalloles!!! totes iguals!!

veure els avenços amb els anys, l’automàtic!!!

Ha estat increïble! I si tornés a néixer, ho voldria tornar a fer al mateix lloc!

No pretenc que publiqueu aquest mail, només volia que recordeu que en aquests llocs tan meravellosos hi vivien familias increïbles amb milers d’històries que son les que fan d’un far aquest caliu especial, gairebé tenebrós…i que els que hem tingut la sort de viure-hi, encara després de tants anys se’ns posa la pell de gallina en pensar-hi.

El meu avi va morir fa gairebé 4 anys i ni un sol dia va deixar de passejar per el seu far, per les seves roques, el mar, l´hort… i jo ho faig sempre que puc.

Després d’aquesta explicació, gairebé idíl·lica i amb tantes floritures de la meva vida, només em queda oferir-me per qualsevol informació que necessiteu en vers els fars, us podeu adreçar a mi al mateix mail.

Salutacions,

Eva

Collage Far de Roses

Collage Far de Roses

Li vaig contestar, i tant, i de seguida…
i quan ja em pensava que no m’escriuria més, ho va tornar a fer

28 de juny 2009
Hola de nou,

He trigat una mica en contestar, m’alegro que m’hagis contestat, per a mi es tot un plaer donar-te informació de tot el que pugui sobre els fars.
Em fa sentir més a prop del records.

T´adjunto algunes fotos, com pots veure son dels fars on he viscut, El Port de la Selva i Roses.

La 1ª: és de l’època més o menys de quan vaig néixer (allà els 80).
La 2ª: és una foto familiar de la meva avia, besàvia i alguns dels meus tiets i m’ha mare, de petits a les escales de la part antiga del far, quan encara no havien construït la casa blanca (la part nova).
La 3ª:és de les més recents, després varen fer postals sobre aquesta foto. Els colors de les flors, la ginesta, sembla que ho pugui olorar només mirant-la!!!
La 4ª:és a Roses, al far, ell és el meu avi, fa uns 12 anys, amb un parell de pops ben grossos que acabava d’agafar a les roques.
La 5ª:és la més antiga,així es com es varen trobar el far els meus avis.

El meu avi era Asturià, va néixer allà, i tot just en una època on no era gens fàcil poder estudiar, el meu avi va tenir la sort de fer-ho. Va estudiar per a tècnic de senyals marítimes, part a Astúries i part a Madrid, aviat i només acabar els estudis, el van enviar a fer les pràctiques a l’Illa de l’Aire.

Llavors el meu avi ja era casat amb la meva àvia, i ella embarassada, també va marxar a l’Illa de l’Aire. Sempre ens expliquen que els hi portaven el menjar amb una petita barca un cop per setmana.. si feia bona mar….

Quan la yaya va estar a punt de donar a llum, va marxar a Astúries, i més tard, el meu avi. Allà va néixer la més gran de les meves tietes.

Llavors el meu avi va triar alguns destins i li va tocar a Punta S’Arnella: allà varem néixer la resta de la família.

Podria explicar-te mil històries sobre el far!!

Quan jo vaig néixer, ja hi era la casa nova, (als fars habitualment hi ha 2 cases comunicades pel despatx i les escales que pugen a la torre, degut a que amb els anys el conveni de torrers va millorar i posaren a disposició les cases més petites per el suplent de l’oficial de faroner). Nosaltres, tret dels últims anys a S’Arnella, no en varem tenir cap, de suplent, això feia que el meu avi mai pogués deixar sol el far.

Recordo que les tempestes allà eren espectaculars!!! a més teníem un parallamps i espetegaven els llamps amb una força increïble; tant era així que, de vegades, els veiem literalment corre pel terra….la yaya ens agafava a tots i ens pujava sobre el llit fins que la tempesta passava.

Alguna vegada es cremà la sala de màquines…

També recordo que al vespre, quan en banyaven, sortíem a fora i al revolt de la casa nova enfilàvem el cap i, en qüestió de minuts, la tramuntana ens eixugava els cabells (per desgracia de la yaya, que sempre patia pq no agafesim una pulmonia)

Recordo a la meva yaya sempre patint. Realment, ara que soc gran, l’entenc: pujar 6 fills i els 5 nets en un paratge com el far era molt complicat…tot ple de trampes mortals per als més petits! les roques, els penya-segats, el mar… i allunyats de tota civilització!!! tot i així mai ens va passar res greu, afortunadament!

La vida en un far era genial, a mi m’ha deixat l’oportunitat de tenir força imaginació, suposo que afavorida per la quantitat d’espais oberts, la casa tant gran, la soledat, mai jugàvem amb joguines, teníem tot el que necessitàvem allà mateix.

L´aigua, la terra, el sol, el vent….

Al poble tothom ens coneixia com les noies del far…..
Bé, de moment em quedo aquí.
Aviat intentaré posar-m’hi i explicar-te més coses, espero que tot això et serveixi d’alguna cosa per la teva recerca sobre els fars.
Salutacions i una abraçada forta!
Eva

Es va descuidar d’adjuntar-me les fotografies…..
I mai més no m’ha tornat a escriure……

moon_trans

GR-92, Camí de Ronda

dilluns, 10 de desembre de 2007

Va sorgir de sobte en un revolt de la carretera: el Far de Roses,

entre les cases desordenades que s’han anat apilant amb els anys a l’extrem més oriental de Roses, sota l’antic castell medieval de la Trinitat (que, tot sigui dit de passada, ja havia albergat un far en forma de torra en aquells temps, que s’usava per a guiar la navegació costanera i vigilar l’arribada de possibles pirates).

Als peus del far, una mica escrostonat pels anys i la solitud sorollosa del turisme, comença un dels més bells bocins del camí de ronda de la costa catalana, el GR-92 Mediterràni que uneix Roses amb Cala Montjoi.

El caminoi, troquel·lat a la roca i a poca alçada del mar, resegueix metòdicament el reialme de les aus aquàtiques, les gavines, que tenyeixen de regalims àcid i blanc, la rocalla que emergeix a pocs metres de la costa.
I s’endinsa en cales petites de bellesa tranquil·la, i s’enfila a les puntes més escarpades del paisatge lunar que acompanya fins a Cap de Creus. Pins roca i oliveres, abismes mediterranis. És especialment màgic si el passeges a la posta…..

De tornada, negra nit, el far et fa l’ullet des de lluny, jugant a cuit i amagar entre les cases. És un far de lampada blanquíssima, ara un de llarg, ara tres més petitons…

Quan hi arribes, fosc, et somriu encara entremaliat, i es disfressa de boira i humitat, fent-se l’interessant dins la nit.

Et fa somriure, i t’omple d’aquella mena de sentiment inconsistent que en podriem dir…. felicitat.

El far de Roses, tant oblidat i tant tendre