En el context de la 4a Jornada Hèlios Pardell sobre Acreditació en Formació Continuada organitzada pel Consell Català de Formació Continuada de les Professions Sanitàries (CCFCPS), i juntament amb el Dr.Jordi Palès Argullós (Catedràtic de Fisiología. Departament de Ciències Fisiològiques I. Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona), vaig participar com a ponent en la Conferència titulada Com estimular l’aprenentatge?

Tot i que la Conferència estava pensada inicialment en dues parts, una primera sobre com estimular l’aprenentatge a l’aula presencial i una segona sobre com fer-ho a l’aula virtual, donat que ambdós ponents partíem dels mateixos principis de l’aprenentatge centrat en qui aprèn, vam decidir construir la presentació a partir d’un únic fil conductor: l’aprenentatge és un, i les modalitats presencial i online son contextos i eines diferents on desenvolupar-lo.

Així, si considerem que l’aprenentatge és un procés

• constructivista,
• autodirigit,
• col·laboratiu i
• contextual,

quines implicacions té cada un d’aquest aspectes en la docència? quines a la presencialitat? quines a la formació online? son diferents?

Muntar una formació només perquè nosaltres sabem molt del tema és una mala idea. Per molt erudits que en siguem, res no ens garantitza que aquella formació serà de l’interés del públic, ni que tindrem destinataris quan engeguem l’acció formativa.

Si volem que la nostra acció desperti l’interés, necessàriament, hem de plantejar aprenentatges que responguin a necessitats reals dels destinataris. I aquesta senzilla premisa requereix d’un anàlisi acurat del context i dels possibles receptors de la formació.

Igualment, construir la formació a partir d’un índex de continguts (el temari) tampoc no és del tot encertat. El temari fa referència només a la informació amb què la formació es relaciona, però no ens diu res de què n’ha de fer l’estudiant d’aquesta informació, de per a què li servirà.

Així doncs, quina seria la manera encertada i endreçada de dissenyar una formació?

En el context del Simposi 2013 del CIDUI orientat a “Estudiants i graduats avui. La resposta de les universitats” celebrat el passat 29 de maig a la UAB, vaig presentar una petita xerrada per a una taula rodona en la que reflexionava sobre la flexibilitat a l’aula, identificant els condicionants que la modelen i analitzant què passa quan hi inoculem/introduïm les TICs. Us deixo aquí un breu resum de les idees principals que vam desenvolupar-hi.

La modalitat de contextos que ens donen les TICs a la formació pot expressar-se com un contínuum que va des de contextos presencials amb suport de les tecnologies fins a contextos en els que el canal i el medi és la mateixa tecnologia (son els contextos anomenats online)

Els valors

Malgrat la seva intangibilitat, la realitat dels valors és inqüestionable. Les persones prenem consciència d’aquesta realitat dels valors quan els vivenciem en situacions concretes, quan els sentim a les pròpies vides. I els valors modelen la nostra consciència i el nostre comportament.

Si els valors es manifesten obertament per mitjà de les nostres sensacions i vivències, és lògic pensar que també s’aprenen a través d’elles. Així doncs, parlar d’educació en valors és parlar de la necessitat de crear i afavorir espais de vivència en els quals les persones puguem sentir, experimentar i vivenciar.

Els valors no s’ensenyen, s’aprenen. Per tant, el que cal és facilitar els moments que permetin vivenciar-los. També és important facilitar els models que mostrin les actituds i els valors adequats a seguir.